A la paret de la Casa de l'Ardiaca, actual Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, al costat de la porta, hi ha una bústia que sempre té gent al voltant. Alguns fan fotos. Molts altres, especialment turistes, toquen la closca de la petita tortuga de pedra que hi ha a la cantonada inferior. Ho fan perquè corre una llegenda urbana sense cap ni peus: es diu que tocar-la et protegeix d'una maledicció, concretament de la que suposadament llença la calavera que es veu sota el pont neogòtic del carrer del Bisbe. És una llegenda urbana recent, sense cap fonament històric, però que s'ha estès ràpidament.
La veritat de la bústia no té res a veure amb malediccions. Va ser feta cap al 1902 per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i l'escultor Alfons Juyol, quan van reformar l'edifici per al Col·legi d'Advocats. Tothom coneix els seus elements: les cinc orenetes amunt al costat de l’escut de la institució, l'heura a sota i la tortuga al vèrtex inferior dret. Sempre s'ha dit que és una metàfora de la justícia: les orenetes són la rapidesa que hauria de tenir, la tortuga la lentitud real i l'heura la paperassa.
Però això no és exacte. Segons va explicar el periodista Rossend Serra i Pagès el 1925, en un document citat pel mateix arxiu històric, Domènech i Montaner tenia aquest disseny pensat des de feia molt més temps. El va crear per a un projecte de bústies públiques de correus. La idea era senzilla i irònica: les orenetes representen la pressa que posem quan tirem una carta; la tortuga, la lentitud amb què el correu la fa arribar. És a dir, era una crítica al servei postal de l'època.
Tot apunta que quan van encarregar a l'arquitecte la reforma per als advocats, ell va aprofitar aquest disseny que tenia al calaix sense veure la llum i es va treure l’espineta de sobre. Només hi va afegir l'escut del col·legi. La lentitud que simbolitzava la tortuga, que abans era una queixa contra el correu, va passar a entendre's com una crítica als tràmits judicials. La peça es va adaptar perfectament al nou lloc.
Avui, la bústia és famosa per dues coses: per l'enginy original de Domènech i Montaner i per la superstició moderna que ha nascut al seu voltant. La tortuga segueix allí, amb la closca lluïda per tants dits, fins al punt que va haver de ser restaurada en trencar-se, testimoni d'una història real però famosa per llegendes inventades.
