"Jo només demanava poder-los cuidar, anar-los a veure, passejar-los i acompanyar-los en el tram final de la seva vida". Antoni Casas ho repeteix diverses vegades durant la conversa amb Nació. També repeteix una altra idea: que els seus pares van morir abans que l'administració resolgués la seva petició de trasllat de residència geriàtrica.
Però més enllà del cas concret, la seva experiència torna a posar el focus en un debat molt més ampli: el del futur de les cures i de l’envelliment a Catalunya. Experts i professionals alerten des de fa anys de la saturació dels recursos residencials, la complexitat burocràtica i les dificultats creixents de moltes famílies per cuidar els seus familiars grans.
Casas explica que el seu pare patia Alzheimer avançat i que només el reconeixia a ell, mentre que la seva mare tenia un càncer de mama metastàtic i una esperança de vida curta. Durant anys, va compaginar la feina amb viatges constants fins a la residència dels pares, fora de Barcelona. Però la situació va canviar quan ell i la seva dona van ser pares i, per problemes de salut, els desplaçaments es van fer insostenibles. "Vaig haver de tallar absolutament totes les vies de comunicació amb els meus pares en el tram final de la seva vida", lamenta.
Una petició de trasllat que queda atrapada
Segons relata, ell no va iniciar una nova sol·licitud de plaça residencial a Barcelona ja que els seus pares ja tenien una plaça pública assignada. Abans de presentar la petició, va consultar el procediment amb l'administració i li van indicar que, en els casos de trasllat, havia d'escollir una única residència de destí. A partir d'aquí, defensa que va seguir les instruccions que li havien donat.
El conflicte arriba amb la denegació. L'argument de l'administració era que els seus pares "no estaven a la llista d'espera". És aquí on Casas considera que hi havia una contradicció burocràtica: “El motiu era que no estaven a la llista d’espera. Però els meus pares ja tenien plaça. Jo no demanava una plaça nova, demanava un trasllat”, assegura.
Segons explica, ningú li havia aclarit inicialment que, per fer efectiu el canvi a Barcelona, calia incorporar formalment els seus pares als circuits territorials o a les llistes internes de la ciutat. “Em derivaven d’una administració a una altra i ningú assumia la responsabilitat. El sistema està tan malament que és igual. M’ha trucat molta gent dient-me: "No paris'”, afirma. Durant el procés, diu que diversos treballadors públics li reconeixien verbalment que tenia raó, però ningú volia deixar-ho per escrit.
El debat sobre qui cuida la gent gran
El cas arriba en un moment de màxima pressió sobre el sistema de dependència. L’envelliment de la població, la manca de places residencials i la saturació administrativa fa anys que tensionen el model català de cures.
En un reportatge recent de Nació sobre l’envelliment i la responsabilitat familiar de cuidar la gent gran, diferents experts alertaven que el model tradicional basat gairebé exclusivament en la família és cada vegada més difícil de sostenir. El geriatre Ramon Miralles, director de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB, defensa que el sistema hauria de basar-se molt més en l’anomenat “envelliment planificat”, un model que prioritzi l’autonomia, la prevenció i els suports comunitaris perquè les persones grans puguin mantenir qualitat de vida durant més temps.
Miralles també apunta que les cures no poden recaure únicament sobre les famílies, especialment en un context en què les estructures familiars han canviat i cada vegada hi ha més persones grans dependents. Segons defensa, el futur passa per una combinació entre administració pública, xarxes comunitàries, serveis domiciliaris i recursos residencials.
Un sistema tensionat
Consultada per Nació, la Federació de Sanitat de CCOO evita pronunciar-se sobre el cas concret, però admet que aquest tipus de gestions depenen sovint “de l’administració o de la coordinació entre residències” i reconeix que molts professionals del sector no coneixen exactament “aquest circuit de gestió”.
Precisament, una de les qüestions que Casas critica amb més duresa és la fragmentació competencial entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona en matèria residencial. Segons explica, durant mesos va rebre versions diferents sobre qui tenia la capacitat efectiva de decidir el trasllat dels seus pares. També denuncia que se li va plantejar com a alternativa una ajuda vinculada a places privades, la Prestació Econòmica Vinculada al Servei (PEVS), però que això implicava avançar desenes de milers d’euros sense garanties clares de rebre posteriorment la subvenció pública.
Mentrestant, la salut dels pares de Casas va continuar deteriorant-se. “Les administracions pensaven que, quan els meus pares morissin, ho deixaria córrer. No val tot perquè els meus pares ja són morts. Si serveix perquè algú que vingui darrere meu no li torni a passar, jo em donaré per satisfet”, afirma.
El cas arriba en un moment de màxima pressió sobre el sistema de cures i dependència. L’envelliment de la població, la manca de places residencials i la saturació administrativa fa anys que tensionen el model català d’atenció a la gent gran. Entitats socials, professionals i sindicats alerten sovint de llistes d’espera llargues, burocràcia lenta i manca de personal en un sistema cada vegada més pressionat per l’augment de persones dependents.
