El PP de Catalunya va passar de mort a vida a les eleccions del 2024. El procés va convertir els populars en el partit del govern que va reprimir el sobiranisme, mentre que el gruix del vot espanyolista es va concentrar en Ciutadans. L’èxit dels d’Albert Rivera -primera força el 2017 amb 36 escons- va reduir el PP a 4 diputats i a 3 el 2021. Després de la greu crisi interna del partit, amb la caiguda de Pablo Casado i l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo, els conservadors van començar a aixecar el cap. El 2024, van arribar a l’11% i els 15 diputats, un resultat més similar a l’històric de la formació a Catalunya. Mantenir-lo no serà fàcil.
Alejandro Fernández és el líder de la formació a Catalunya, en un estrany torcebraç amb la direcció a Génova, que prefereix dirigents més dúctils -i acomodaticis- per gestionar els populars catalans. El partit a Catalunya celebrarà en uns mesos un congrés que s’ha anat postergant i que busca endreçar la situació interna després de tensions viscudes entre les diverses famílies barcelonines.
A l'equador de la legislatura, Fernández sembla més assentat que fa un temps per tornar a encapçalar la candidatura al Parlament. Les seves relacions amb Feijóo s’han estabilitzat. A partir d’aquí, defensar els 15 diputats i impedir el sorpasso de Vox són els objectius essencials, que la darrera enquesta del CEO ho qüestiona, apuntant a un lleu descens dels de Feijóo amb una extrema dreta a l’alça.
La fitxa del PP
- Resultats eleccions 2024: 15 diputats (+12 respecte 2021)
- Projecció darrer CEO: 12 diputats
- Candidat 2024: Alejandro Fernández (probablement repetirà)
- Millor % de vots: Tarragona (11,83%)
- Pitjor % de vots: Girona (6,56%)
El PP manté un pols incessant amb Vox. Però no pot perdre del seu radar la puixança d’Aliança Catalana. La formació de Sílvia Orriols no sembla créixer més en els territoris on el vot del PP està més implantat, però al tractar-se d’una marca nova, amb un discurs ultraconservador que entra bé en les oïdes de l’electorat més a la dreta, d’alguna manera afectarà poc o molt les altres sigles dretanes. S’ha detectat la simpatia que genera AC en alguns barris de la Barcelona alta. També ha començat a establir una base a Badalona, el feu de Xavier García Albiol. A l’alcalde conservador potser no li treu el son la competència d’Orriols, però no la pot perdre de vista.
A l’hora de bastir un discurs nítid en temes sensibles, el PP pateix. La pressió que li ve de la dreta per part de Vox l’ha forçat a endurir el missatge, cosa que s’ha vist en el tema de la immigració. Els acords a Extremadura i l’Aragó han inclòs el terme “prioritat nacional”, que forma part del lèxic dels ultres, tot i que la seva plasmació en els programes de govern no incloguin discriminació explícita per nacionalitat. En tot cas, els populars apareixen aquí a la defensiva en el discurs.
Ajustar els interessos amb Génova
Les relacions entre el lideratge espanyol del PP i la direcció catalana sempre ha estat molt complexa. Els populars de Catalunya han hagut de subordinar-se als interessos de Génova, el que sovint ha generat crisis internes. Va ser així els anys 90, quan el pacte del Majestic entre Aznar i CiU va forçar la caiguda d’Aleix Vidal-Quadras, partidari d’una línia intransigent enfront el pujolisme. O uns anys més tard, quan el discurs moderat de Josep Piqué en el debat pel nou Estatut va culminar amb la sortida d’escena de l’exministre d’Exteriors.
La necessitat de pactar un dia, potser, amb Junts ha estat el principal motiu de tensió entre Feijóo i Alejandro Fernández. Uns acords que ara semblen llunyans, quan sembla que l’única opció de Feijóo per arribar a la Moncloa passa per una coalició amb Vox. Ara, Génova vol arribar a les properes eleccions espanyoles amb un PP català pacificat i un Alejandro Fernández disciplinat i dins de l’equació.
