Guillem Roma (1984, Manlleu) acaba de publicar Ritual d'expropiació (U98 Music), el seu setè àlbum que conforma un treball on continua ampliant un univers sonor propi que beu de referents cubans i mexicans, i que combina la mirada crítica de les seves lletres amb un esperit lluminós, festiu i vitalista. Però de referents propers tampoc li falten; "els més importants són els amics amb qui comparteixes més estones, com ara la Judit Neddermann, per exemple", relata el cantant nascut a Osona, bressol d’artistes i referents musicals catalans.
“Gràcies a aquesta cançó Canción de las cosas inútiles, els meus pares continuen tenint una filla”, li va confessar una vegada una noia mexicana. “Qualsevol premi al costat d'això, no val res”, recorda emocionat, sobre el poder que exerceix la seva feina, la de fer música, pels altres. Malgrat tot, reconeix la seva entrega absoluta a la feina i a la creació: "Desconnecto precisament amb la música, escoltant-la, ballant-la i gaudint-la i, si tinc un moment lliure, l'acabo destinant a això, soc un workaholic total", exclama somrient.
Tot comença a l’Escola Municipal de Música de Manlleu?
La vinculació amb la música comença abans de néixer, els pares sempre diuen que posaven auriculars a la panxa de la mare. A casa sempre hi ha hagut molta música, hem anat a molts concerts i ens van apuntar a l'Escola Municipal de Música de Manlleu, on en tinc molt bons records i on comença una mica tot plegat; amb la Rosa Masferrer, la Mercè Carrera… Va ser una època d’oasis i d’aprenentatge molt important, d’aquí la defensa de les escoles municipals de música. Els fonaments que ara sigui músic, van ser aquells, em van despertar la passió per descobrir coses noves, fer música i del poder que té aquesta.
El que passa és que el camí professional, allò de voler dedicar-me a la música seriosament, va ser el 2010, quan vaig tornar d'una època on vaig viure a Cuba i a Mèxic. En tornar vaig veure com la música, que sempre havia estat allà sense ser el camí principal -havia estudiat comunicació audiovisual i venia de fer tele-, va passar a ser la primera opció. Al final era el que tenia ganes de fer i era el que m’engrescava. La música fa que la vida es tenyeixi d'alguna cosa més emocionant i més profunda, o almenys, vull creure-ho així.
- Guillem Roma, durant l'entrevista amb Nació
- Hugo Fernández
T’has penedit mai d’escollir aquest camí?
No, però hi ha moments de tot, no és un camí fàcil. El problema no és la música ni els músics, el problema és la indústria musical que està dominada per unes dinàmiques que de vegades et situen en una posició de competició amb els teus companys, fins i tot de certa hostilitat. Si no formes part de segons quins grups o de quins manegments, et trobes amb moltes portes tancades, igual que el circuit de festivals o de programadors. La típica broma de; “sempre hi ha els mateixos noms a tots els cartells”, no és tant de broma i sap greu, perquè tenim un ecosistema molt variat i ric, i m’entristeix veure com projectes que molen molt ja no existeixen.
En el meu cas, tinc la sort d'haver-ho pogut tirar endavant i que el projecte estigui anant bé. Ara porto set discos i, tot i haver tingut moments durs i d'haver-ho lluitat molt sempre, no em puc queixar. Però hi ha molts projectes que presenten propostes molt interessants i sap greu veure que no troben el seu forat. No cal que de cop tothom triomfi, perquè és impossible, però és molt important diversificar l'escena.
Quins diries que són els greuges que pateix la indústria perquè estigui així de malament?
Per una banda, hi ha cert vici de dinàmiques històriques, com ara; “el meu col·lega que em truca i el col·loco”. També existeix certa mandra d'alguns programadors d'arriscar. Has d'anar a concerts per veure l’oferta que hi ha. No pots mirar-te el vídeo des de casa, mirar quants seguidors té o guiar-te per com t’ho han venut. Cal trepitjar concerts, veure la reacció del públic, si aquell projecte funciona, si emociona i arriba a la gent. També entenc que molta gent està cremada, però bé, és la seva feina.
Llavors, trobem aquesta dinàmica capitalista de comptar els likes o els seguidors en comptes d'escoltar la música. Quantes entrades pot vendre? Hi haurà gent que en ven moltes i hi haurà qui no en ven tantes, però potser, el que no en ven tantes, necessita tenir un espai. No el posis a l'escenari gran, però posa un escenari petit i no ho apostis tot a un únic grup o artista.
Hem de donar més espai a la cultura, també des dels mitjans…
Totalment. Al paper mateix, cada cop ocupa menys espai. Posen que ve la Taylor Swift i amb això ja es mengen la pàgina sencera. Va més enllà del món de la música. És la cultura en general, sí. Falta donar-li el valor que realment mereix, que és un valor social. Més enllà del valor cultural, del hi-hi-ha-ha, del passar-ho bé, d’anar a un concert a l'estiu, ostres, hi ha una funció social de la cultura i de la música. Ho veig amb la meva música que de vegades m'escriu gent i et diu; “estem a l'hospital i escoltar-te ens ajuda a sobrepassar-ho millor”, o escoles que em truquen perquè treballen les cançons i veus l'efecte que tenen aquestes amb els nens. Quan estàs en contacte amb aquestes realitats, que no són la cultural pròpiament dita a través de la música, penses com el poder que té va molt més enllà i s’ha de poder posar en valor.
- Guillem Roma, fotografiat al barri de Poblenou
- Hugo Fernández
Últim treball; Ritual d'expropiació, què hi trobem?
És el disc més explícitament polític que he fet, tot i que les meves cançons sempre llencen una crítica social i de reflexió del món que ens envolta. Amb el títol ja es veu, el ritual d'expropiació; expropiar, ho associem directament a aquest concepte marxista d'anar en contra de la propietat, i trobem una mica d'això. Vivim en un món molt desigual, complex, injust, amb guerres arreu, amb la ultradreta que apreta, amb pèrdues de drets, amb el cos de la vida… Sentia la necessitat de fer-ho més explícit i que amb aquestes lletres, pogués aportar una mica de consciència i, tant de bo, de possible solució o d’esperança. Tot se'n va a la merda, però escolta, encara podem fer alguna cosa o, almenys, és el que tinc ganes de transmetre, perquè la meva música té un punt molt lluminós i alegre.
També hi ha una altra part que és important, que és la filosòfica o mística, la de sortir d'allò propi. Expropiar té sentit si ens expropiem a nosaltres mateixos, si aconseguim sortir del jo, de rebaixar aquest ego, aquesta cosa d'això soc jo i allò és l'altre. Això és meu i allò és teu. Trencar aquestes fronteres i entendre que tots som el mateix. Deixar que la vida flueixi perquè ho hem compartimentat molt tot. Llavors, expropiar té un component deslimitador i d'unió amb el tot, de connexió amb el món i amb la vida.
Trobar l’equilibri entre la crítica que transmeten les teves lletres i el to alegre i optimista que desprèn la teva música, deu ser difícil d’aconseguir…
Al llarg de tota la meva carrera, aquest ha estat el cavall de batalla principal i és on he trobat que tenia el meu segell. Són lletres que les estàs cantant, perquè hi has entrat molt fàcil, però ostres, està dient això! Hi ha una reflexió que és profunda, però estàs ballant. No és allò d’una cosa pesada que diguis; ui, deixa-m'ho tornar a escoltar. Sempre he intentat que tot i tenir la necessitat d’incorporar un contingut i un missatge, que sigui una cosa amable, perquè també soc molt alegre i és com em surt fer la música. Amb aquest tarannà, amb aquesta vibe, omplim-la de contingut. I de contingut que de vegades pot ser difícil. Però bé, l'art té aquesta capacitat d'explicar coses que poden ser dures, difícils, crítiques o fosques, però d'una manera o d'una forma que sigui lluminosa.
Tornant a aquest darrer àlbum, t’escoltem amb un punt més electrònic, també.
Sí, és més electrònic i també hi trobem el punt de ball que portem en escena. L'aposta d'aquest disc era una posada en escena més cuidada, i això també tenia a veure amb el moviment, que sempre ha estat molt present als meus videoclips. D'alguna forma, m'he cansat del cantautor -que m'encanta i em fa molt feliç-, però entenc que el camí és viu en tots els sentits, i m'agrada molt fer i veure la música com un joc. Ja que no som cirurgians, aprofitem-ho, fallem i provem! A vegades també m'ha jugat a la contra, perquè el mercat funciona amb etiquetes. Pels de festa major és massa moderno i pels modernos és massa de festa major. Et trobes allà al mig, però al final és el meu segell i la meva personalitat, i això és el que li atorga valor.
Fent la vista enrere, estic molt satisfet d'això, d'haver fet sempre el que he volgut i d’haver-ho gaudit, que això a vegades també costa, però és un aprenentatge que té un valor altíssim. Generem tanta expectativa, que és molt fàcil frustrar-se, per tant, com a mínim, gaudim del procés. Que llavors, escolta, t'ho agafen de Telefónica com em va passar per fer la banda sonora d’un anunci i acabes cantant al Bernabéu davant 65.000 persones. Passen coses d'aquestes i és fantàstic. Gaudir del procés ha estat la clau i vull mantenir-ho.
T’hauria fet més il·lusió cantar al Camp Nou?
No soc gaire futboler, en realitat, em va fer més il·lusió per la quantitat de gent que tenia al voltant i de veure com 65.000 persones cantaven la cançó de Imaginar. Recordo que vaig sortir a cantar la cançó i en baixar de l'escenari, m’esperaven amb un carret de golf per portar-me al camerino, quan una estona abans havia fet el mateix trajecte uns quants cops caminant, però vinga, pugem al carret! (Riu)
