En un moment en què la indústria tendeix a la mescla de sons i de gèneres que enriqueix l’oferta musical actual, Giulietta Vidal (2001, Barcelona) i Irene Romo (2000, Barcelona) recuperen el cançoner de tota la vida i les cançons que a tots, a l’escola o a casa els avis, cantàvem de petits, recuperant i ampliant l’univers del folklore català. El seu recorregut comença cinc anys enrere, quan es coneixen al Taller de Músics estudiant el grau superior de música.

“Vam coincidir a l’assignatura de Combo i allà vam connectar molt”. Allà hi estudiaven jazz i música moderna i, un dels temes que els va demanar un professor, era un estàndard de jazz anomenat skylark, d’on en sorgeix el nom del grup en traduir-ho al català; Alosa, -com l’ocell i no el peix, puntualitzen, “que aquest és més lleig”-. Després d’haver publicat el seu primer àlbum, El primer cant del matí (Ceràmiques Guzmán) i de recollir tres Premis Enderrock -millor disc de folk tant per al públic com per a la crítica i millor artista revelació de l'any-, ens citen a la plaça Joanic per conversar una estona i per conèixer millor a les dues amigues que sonen amb força dins l’escena musical del moment. 

Recupereu part del cançoner tradicional que tots havíem cantat de petits. Us sentiu una rara avis dins l’ecosistema musical actual? 
Giulietta (G): Ens agrada pensar que som una rara avis i que part d'aquesta cosa tan particular nostra ens fa especials. També ens agrada ser especials i, alhora, sentir-nos que podem formar part d'un ecosistema, que la gent ens pot imaginar a qualsevol lloc i que no només podem tocar a certs llocs, a certes hores o fer un tipus de repertori concret. Nosaltres ens veiem obertes a moltes coses i no tenim la ment petita d’encasellar-nos a res. Però sí, això ens ho diuen molt, que estem cantant cançons que a la gent li recorden a la infància o que els cantava la seva àvia.

Irene (I): Són cançons que també cantava de petita a la coral. Ens fa molta il·lusió perquè el públic que tenim són famílies amb infants o, de sobte, àvies. L'altre dia va venir una noia amb la seva àvia. Venien juntes al concert com a pla per passar una estona entre l’àvia i neta. 

G: O el noi que va venir l'estiu passat amb el seu avi a fer una birra! Tenim un públic molt variat, i també hi trobem a molta gent jove de la nostra edat. Tinc amics que escolten Alosa i els encanta. Ens diuen; “és que no m’esperava que m’agradés tant aquesta música”!

Quin valor pren en el moment actual, recuperar cançons tradicionals com les que canteu?
I: La importància de la llengua, per començar. 

G: Recordo molt el que pensava quan estàvem estudiant la carrera i fèiem jazz. El jazz canta cançons que van estar escrites fa cent anys o més i que venen del cançoner tradicional americà, que és l'anglès, bàsicament. Totes les cançons que cantava a la carrera, eren cançons que ja existien, repertoris d'altres persones. Llavors, per què estem tot de catalans aquí, cantant cançons en anglès i tocant un estil que no ens pertany? No ho entenia i vaig pensar que podria estar bé recuperar les cançons d'aquí, que podríem tocar nosaltres i que segurament em connectarien molt més. Per això vaig començar a buscar les cançons que eren com els estàndard de jazz, però d'aquí, cançons tradicionals o cançons populars. És el primer cop que dono aquesta resposta, mai havia pensat a reivindicar el que tenim aquí, i tenim molt de material per treballar.

Manteniu una tradició que forma part d’una identitat al final… 
G: Sí, la gent que ve als nostres concerts les canta i les coneix, però no sabem si fora del nostre entorn és així. Honestament, fora del món tradicional, no crec que la gent les canti o les conegui. 

I: O que les coneguin a través d'Alosa. Què venia abans; l’ou o la gallina? Nosaltres som l’ou, no?

G: No, nosaltres som la gallina! L’ou són les cançons tradicionals. […] (Pensa). Ah! No! Nosaltres som l’ou, clar! (Riuen)

I: És clar, aquesta és la metàfora! (Riuen). Som un ou petit. 

G: Fora d'això, no crec que la gent canti cançons tradicionals. No vull dir que qui no conegui Alosa no canti cançons tradicionals, però fora de la gent que li agrada la música tradicional, no crec que es coneguin. 

I us preocupa o us inquieta que, en certa manera, s’estigui perdent part d’aquest cançoner que ens representa i que forma part de la nostra cultura? 
G: Ens sap greu i ens agrada saber que estem ajudant perquè això no passi. Ens agrada molt pensar que gràcies a nosaltres, hi ha una part de la gent que ha conegut la música tradicional i la podrà ensenyar als seus fills o que, com a mínim, ho coneix, però tampoc ens sentim responsables de res. El món va canviant, la gent inventa noves cançons, es refan nous clàssics i tot evoluciona.

I: També va acompanyat de parlar menys català, en general. 

G: Sí, o que es facin menys sèries en català -perquè si la fas en castellà i la dobles, arribaràs a més gent-. Tot això, clar que en sap greu, però nosaltres fem el que podem en el nostre entorn i dins les nostres possibilitats per ajudar amb la causa. 

Què hi trobem en aquestes 10 cançons que formen El primer cant del matí? 
I: Hi trobem cançons tradicionals, cançons del repertori popular com El cant dels ocells, però una versió diferent, animada. També aquesta cosa del cant a la primavera des d'un punt de vista més alegre: La dama d'Aragó arranjada amb quartet de corda; Marieta Cistellera; un recull de cançons tradicionals i, després, cançons nostres amb aquesta sonoritat. També hi trobem dues col·laboracions que surten una mica del nostre so. Una amb Tarta Relena i l’altra amb Habla de Mí en Presente -que ens agraden molt perquè canten i fan un tecno rumba-. Una forma d’apropar-nos també al seu so. 

G: Ens agrada molt treballar amb coses que ja existeixen, arranjar i treballar molt conjuntament. Sempre partim d’una idea, tot i que de vegades ens hi hem posat de zero i han sortit temes interessants. Jo acostumo a tenir més desperta la part de recerca a nivell de cançoners i llibres, i la Irene recupera la memòria de les cançons que cantava a la coral. 

El segon disc ja l’esteu preparant?
G: És una idea que ens ronda pel cap. En tenim ganes, sí, però no volem posar-nos pressió i volem fer les coses al nostre ritme. Ho tenim al cap, ens fa il·lusió i ho afrontem amb alegria, però sense pressa.

I: Tenim ganes de fer-ho tranquil·lament. El disc passat el vam fer molt de pressa; acabant el superior, fent el TFG, gravant com podíem, fent bolos… Horrorós. 

G: Ara estem girant el primer disc i ben aviat publicarem dates de festivals i concerts que farem aquest estiu, com al Festival B, l’Embassa't o al Cruïlla, entre d’altres. 

Us podeu guanyar la vida dedicant-vos a la música? 
I: Guanyar-se la vida d'una manera precària, sí, compartint pis, per exemple. La meva font principal d'ingressos és Alosa, però això no vol dir res. Hi ha molts mesos que tenim moltes més despeses del que ingressem i, d’altres, que podem fer una mica de coixí -com ara a l'estiu-, sense tenir una vida per tirar coets. És difícil perquè fem molta més feina de la que se'ns paga i estàs tot el dia treballant.

G: Com a artista cobres dels concerts, que és l'estona que estàs allà treballant -6 o 8 hores, depèn del dia, com una jornada-, però la resta de dies estem fent entrevistes, pensant en la cançó que ha de sortir la setmana vinent, les publicacions de les xarxes, les dates dels concerts, que les entrades estiguin disponibles i enllaçades, fent tasques administratives, responent dubtes… Tot això ningú t’ho paga i és tot un món!

I: I totes les despeses que comporta -malgrat ara que tenim la discografia que ens ajuda-, però paga el disc, paga el marxandatge, ven el marxandatge després dels bolos, etc. Fem un bolo d'una hora i després ens estem una hora més, venent samarretes. Nosaltres hem de ser autònomes per poder assumir aquesta feina i ara pagarem 300 euros al mes per continuar sent autònomes. Realment és molt difícil ser autònom, també. Denunciem el sistema capitalista.

Com veieu l’actual indústria musical catalana, n’esteu satisfetes? 
I: Ha canviat molt l'escena musical catalana. Els grups que anava a veure temps enrere no tenen res a veure amb els grups que trobem ara, però m'agrada. Sí que el fet, per exemple, que Roba Estesa ho hagi deixat, és un fet que m’impacta, perquè eren el grup de dones de referència -que no mola que sempre s'etiquetin amb això, però els cartells continuen sent tot de tios-.

G: A Catalunya tenim dones artistes fantàstiques, però no es programen. 

I: I es fa una sèrie amb una banda sonora on només qui hi sona són tios. No dic noms, però molesta, i els mitjans tampoc donen veu suficient a això.

G: També cal dir que pel que fa a la indústria, amb la gent amb qui ens hem creuat i els llocs on hem estat, no hem vist coses molt greus de moment.

I: Però això continua passant i encara hi ha una gran desigualtat. Hi ha una escena catalana bonica? Sí, i estem molt bé amb les nostres companyes i amb els nostres companys. Abans els grups i els concerts eren diferents. Però ja està bé que tot evolucioni. Cap a on? Ja es veurà.

G: Nosaltres anirem cap on vulguem anar, i que cadascú vagi on vulgui. Mentre a la gent li agradi el que fem… 

A volar.