A les portes de l’hotel H10 Casa Mimosa de l’Eixample, ens trobem amb els germans Pau Serrasolsas (1994, Barcelona) i Júlia Serrasolsas (1998, Barcelona), cantants de Ginestà. Els hem citat a la terrassa d’aquest cèntric hotel barceloní on, col·locats davant la part posterior de la Pedrera, tindrà lloc una conversa que girarà entorn de diferents temes, igual que el seu darrer treball, on Gira tot igual, però diferent (Halley Records), el cinquè àlbum del grup de Sant Andreu, on manifesten l’amor que senten a través de les seves lletres. Era el 2019 quan van treure Estimar-te com la terra, cançó que els va situar a ulls de molts que no els coneixien i que, fins i tot, els va portar a cantar a la presa de possessió del 132è president de la Generalitat, Pere Aragonès. 

Malgrat el recorregut que acumulen i que inicien a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu, confessen com ara, els seus pares, comencen a ser conscients de la magnitud que ha pres el projecte; “és molt guai perquè en són molt fans i ens venen a veure moltíssim”, exclamen somrient, tot i que recorden com al principi, els consells que els donaven anaven en la línia de; “molt bé que vulgueu fer música, però estudieu, perquè mai se sap què pot passar i volem que tingueu un bon futur, un ofici que no sigui músic i que pugueu arribar bé a final de mes”, recorden entre somriures, graduats això sí en educació infantil i en treball social, feina que en Pau no descarta fer en un futur vinculant-ho a l'ensenyament;”a veure si els apugen el sou i m'ho penso una altra vegada”.

Com us endinseu a la música? 
Júlia (J): Comencem de petits anant els tres germans a l'Escola Municipal de Música de Sant Andreu, a l'escola de música del nostre barri. Cantava en una coral i el Pau feia guitarra. És quan som adolescents que ens comencem a interessar més pel fet de tocar cançons amb la guitarra. Més tard al Pau se li desperta aquesta inquietud de començar a fer cançons i fins avui. 

Pau (P): Sí, sempre m'ha agradat més escriure que cantar o tocar, i neix a partir de la inquietud literària o narrativa, que posteriorment es converteix en la passió per la música i les cançons. Des que vam començar a cantar, la combinació de veus sempre ha estat un dels punts forts del projecte i ens ha servit per diferenciar-nos d’altres propostes. 

I com es porta això de treballar amb família? 
J: Molt bé! Amb Ginestà portem 8 o 9 anys, però abans ja portàvem un parell d'anys fent música, llavors el projecte ha anat creixent mentre nosaltres ens anàvem fent grans i hem anat aprenent conjuntament mentre ens anaven passant coses. Ser germans facilita molt la situació. A més, jo també tinc un altre grup de música amb l’altra germana més underground. Ella té el seu projecte en solitari, Maio, amb dos discos publicats i ara tenim una banda que fem versions, però sense fer bolos ni res. 

P: La gràcia de tot plegat és això, que ens hem anat fent grans amb el projecte i, quan el projecte es va fent gran, augmenten les responsabilitats, entren en joc temes econòmics, les inversions i les despeses, i bé, sempre està bé gestionar aquestes coses amb algú amb qui confies molt. Amb família és més senzill. Com que les coses van bé, de moment és senzill, imagino que si en algun moment es complica, ens haurem de fer forts en l'adversitat.

Quan publiqueu Estimar-te com la Terra, el 2019, és quan dieu; això va de debò?  
P: Després d'una època en què el pop en català, és a dir, Manel o Els amics de les arts ja feia un temps que s'havien fet grans i portaven uns quants discos parlant de la vida des d'aquest punt de vista més quotidià, Estimar-te com la terra va suposar una onada d'aire fresc, una nova manera de parlar des del punt de vista de gent jove i, més o menys, polititzats. Aquest punt també va ser la novetat dins d'un panorama que era preciós i fantàstic, però que potser li mancava una mica d’aquesta part.

Llavors, sou els substituts de Manel i de Els amics de les arts? 
J: No, perquè hi havia una cosa en comú que era el fet de ser grups que cuidem les lletres, que fem pop, i el que ens diferenciava era la generació. De fet, en aquell moment sempre se'ns deia; “vosaltres sou uns nostàlgics!” “Per què parleu des d'aquesta perspectiva de l'amor, de la vida, de les coses del vostre entorn?” Bé, perquè som així, però ara ja no se’ns fa tan estrany quan ho tractem, perquè també som més grans, hem tingut més temps per pensar o s'espera que en aquesta edat tinguis més perspectiva i reflexió.

P: També hi ha un punt on nosaltres sempre hem fet música i sempre ens hem posicionat. Per contextos o per qüestions de classe, aquests que anomenaves antecessors nostres -o possibles antecessors nostres-, no ho han expressat ni s'han posicionat.

Per no perdre audiència o públic? 
J: Pot ser, però em sembla una posició molt errada. Nosaltres sempre hem tingut molt clar i hem verbalitzat quina és la nostra posició política, què és el que defensem i som persones d’esquerres. Tu vols que t'escolti algú que està a favor d'un genocidi? Jo no. Per tant, si per parlar públicament d'això i posar els punts sobre les is he de perdre un sector de gent...

P: Sí, implica posar el cos i el discurs -almenys nosaltres, com a persones que tenim certa rellevància discursiva quan diem alguna cosa-, per les causes justes. Cal sumar a persones, col·lectius i entitats que estiguin a favor dels drets humans, bàsicament, que és el que està en joc. Aquest és un dels objectius d'aquí i ara, i un dels reptes de l'esquerra. Amb qüestions relacionades amb els drets humans no hem de dubtar tant. Com a grups de música -que sovint ens pregunteu sobre posicionaments polítics-, falta que se'ls pregunti als altres 35 grups del panorama, perquè a la majoria ningú els pregunta sobre posicionaments i estaria bé que grups que mai han dit res, apretin el cul una mica i diguin alguna cosa.

J: Sí, i també -no em cansaré de dir-ho-, ja no serveix aquest lema de; “ets artista, ets músic, aprofita el teu altaveu”. L'altaveu està molt bé, però també s'ha d'estar al carrer, s'ha d'anar a parar desnonaments, anar a manifestacions i cridar si fa falta.

Vosaltres participeu activament amb alguna entitat, associació o causa política? 
J: Sobretot estem vinculats en la lluita per l'habitatge i sempre intentem participar-hi quan hi ha alguna cosa a nivell d’organització. 

P: Estem a demanda. Quan els profes ens demanen que estiguem allà, hi som. I, si passa qualsevol altra causa que ens sembli justa, allà ens hi trobaran. 

Gira tot igual, però diferent. Que us va afectar molt que el Pellicer deixés de presentar les notícies? 
J: Ens va trucar en directe quan ens entrevistaven a Catalunya Ràdio i ens va dir; “no he plegat”. (Riuen). 

P: Aquesta cançó és la que dona nom al disc. És l'última i intentem expressar-li al nostre avi -que va morir fa uns anys-, com és la vida ara i com estem nosaltres. Ell sempre dinava acompanyat del Pellicer, no es perdia cap Telenotícies, l'acompanyava cada dia, per tant, li havíem d'anunciar que el Pellicer ja no les presenta. 

J: Aquesta cançó pretén fer una mica d'anàlisi de la situació actual per dir-li al nostre avi que, malgrat que estem en una altra època, hi ha moltes coses que no han canviat, però al final som optimistes perquè hi ha persones valentes que tenen la intenció de canviar les coses i nosaltres estem en aquest equip.

Veient i escoltant aquest darrer disc, transmeteu molt d’amor, tema que tracteu sovint als vostres àlbums. Quin és l’aprenentatge més gran que n’heu fet al respecte? 
P: Sí, déu-n'hi-do. Estem molt dins la sensació aquesta de no guardar-nos res, la vida són dos dies i, si no dius les coses i les fas com les sents, és probable que després te'n penedeixis. També com a grup i com a projecte. És el moment de tirar-nos a la piscina i fer coses que d'entrada potser et semblen somnis improbables que mai arribaràs a assolir i estem en aquest moment com a banda, d'atrevir-nos.

Amb el Només viure, l'EP anterior, ja havíem començat a parlar d'aquestes coses obertament, sense pèls de llengua. Amb aquest disc, malgrat ser més reflexiu i més pensat, les cançons també van més de cara barraca i he intentat barrejar un llenguatge més poètic amb això; “vull fer-me vell amb tu i perdre el cap al teu costat i tornar-me boig enamorant-me i, si ho hem de deixar, ja ho deixarem”. Crec que és una barreja possible. Pensar bé les coses, intentar no prendre decisions que puguin fer mal a altres persones a la lleugera i, a la vegada, viure intensament.

J: Més amor o més instint?

P: Més amor o més instint, exacte.

Com veieu l’ecosistema musical català actual? 
J: Ara ens trobem en un moment en què el panorama està molt tranquil i simpàtic. És una sensació que no et diré de família, perquè evidentment no ho és, però és tranquil perquè hi estàs a gust i pots parlar amb la resta. 

P: Els egos de qui la va petar fort fa uns anys s'han autoregulat. Tot ha pres la dimensió corresponent. Tot el boom de l'urban que va ser l'hòstia fa 3 anys, ara ha tornat a agafar una dimensió de grups de música normals, com la majoria. La dificultat és ser-hi i perdurar. Això és el més complicat i el que admirem de grups com Els Pets o Oques.

J: La carrera de llarga durada.

Encara suposa una dificultat per vosaltres el fet de ser-hi, de mantenir-vos?
J: El nostre objectiu no és petar-ho amb un single com ho pot ser el d’altres artistes i que la gent se sàpiga aquesta cançó i ja està. Volem que la gent apreciï un disc sencer i que aquest perduri amb el temps. Que el públic vagi creixent amb nosaltres i no perdre a gent pel camí, sinó guanyar-ne. L’objectiu és estar-nos molts anys fent música, passar-nos-ho bé a l'escenari i que la gent continuï empatitzant amb les nostres cançons com el primer dia. 

P: Comparteixo totalment. Quan deies això de lo complicat és ser-hi, hi ha una part que sí, perquè tot costa molt. Ningú pot donar per fet que l'any que ve tindrem 45 concerts com aquest any una altra vegada. Això són cicles i a la vida tot canvia molt de pressa. Ens hem guanyat el dret -amb tots aquests anys i aquests discos- d'estar tranquils i confiar que si de cop i volta, hi ha una època que no agradem tant o que torni a passar algun cataclisme mundial com la covid, tinc la sensació que la gent ens continuarà esperant i escoltant.

J: I de vegades lo complicat també és gaudir-ho, perquè les coses passen molt de pressa; estàs girant, fent un disc i normalitzant una cosa que et passava fa dos anys i flipaves! Llavors, el que intentem és mirar-ho amb perspectiva i pensar; gaudim-ho, intentem baixar aquestes coses que ens estan passant per apuntar les següents amb més perspectiva. 

Ho gaudiu? 
J: Sí que ho gaudeixes, però moltes vegades estàs gaudint d'una cosa i de cop et canvia el xip i estàs pensant en la següent. Sobretot passa amb la gira, quan estàs fent el disc és un procés molt artesanal que sovint es barreja amb altres processos de la vida d'un grup. Sents pressió perquè el disc sigui com a mínim igual o millor que l'anterior. 

P: L'objectiu sempre és gaudir-ho al màxim, però gairebé mai passa. La majoria de vegades estàs més concentrat en fer-ho que en gaudir-ho, i també hi ha una part de patiment en tot plegat, perquè allà hi poses la carn, els ossos i la pasta. Expectatives, pressió i artesania molts cops casen malament.

Com visualitzeu el futur? 
P: Bé, som molt optimistes perquè cada disc i cada any de gira ha esdevingut un pas endavant, un esglaó més per fer-ho més gran, però també per fer-ho més còmode. Estem en el nostre millor moment, sens dubte. Podem estar millor, però estem increïbles.

Com podríeu estar millor?
P i J: No ho sé, realment…

Doncs esteu molt bé. 
P i J: Sí, però segur que podríem estar millor, guanyant una mica més de diners per poder fer coses més grans, clar! (Riuen).  

J: Però no ens queixem! Poder-nos quedar a viure al nostre barri, també. I una cosa molt bonica per fer en un futur seria un concert molt gran en un lloc molt gran, o fins i tot alguna cosa no tan gran, però molt cuidada i preparada. Tinc la fantasia de fer un Grec, de portar a una orquestra, recuperar les balades que hem anat deixant enrere i cantar-les allà. Em sembla una idea molt romàntica.

P: Està plantejat, però no tenim res. També diversificar els projectes. Allò que dèiem l'altre dia... Bé, és igual, fer altres coses que no siguin música, però vinculades amb Ginestà. No ho dic perquè ens robaran la idea! (Riuen).