A l’escenari de l’Espai Texas encara hi regna la calma quan Maria Rodríguez Soto (1986, Barcelona) es prepara per a una nova funció de Permagel, el primer monòleg que afronta en la seva carrera artística. L’actriu viu un dels moments més intensos de la seva trajectòria: acaba d’estrenar la sèrie Ravalejar a HBO Max i, cada vespre, s’enfronta sola davant 200 persones de públic amb l’adaptació de l’obra d’Eva Baltasar. Tot i la solidesa d’una carrera construïda entre el teatre, el cinema i la televisió, reconeix que aquest repte li imposava cert respecte: “mai havia fet un monòleg, em feia molta por”, admet. Ara, però, assegura haver-hi trobat alguna cosa que li és difícil de substituir: “tenir el públic a prop i connectar-hi amb els ulls, això és una droga”.

Si alguna cosa ha marcat la seva trajectòria, és la capacitat de convertir experiències íntimes en històries que traspassen. Ho va comprovar amb Els dies que vindran, la pel·lícula que li va fer guanyar el Premi Gaudí a la millor protagonista femenina i que, anys més tard, continua generant reaccions d’emoció: “moltes dones m'han abraçat i m'han donat les gràcies”. Una manera d'entendre l'ofici que també mostra en el seu discurs, on concep la interpretació com un espai de trobada. Potser, per això, malgrat l'èxit al cinema i a la televisió, parla del teatre de proximitat amb una il·lusió especial: “aquí li trobes sentit a la feina”, confessa, assenyalant les butaques que d’aquí a ben poca estona es tornaran a omplir. 

Com comença aquesta aventura de la interpretació; és vocació o casualitat? 
És vocacional, absolutament, però això t'ho dic ara, amb el temps i per com ho visc. De petita vaig començar a fer teatre a l'escola, d'activitat extraescolar, quan tenia 7 o 8 anys, sense cap mena de pretensió. Ho feia amb els amics de classe i a l'institut ho vaig continuar fent amb els mateixos companys. Un dia vam fer una mostra i vaig tenir una espècie de revelació a l'escenari. Em van anar molt bé, em vaig sentir molt dins, com mai m'havia passat en cap assaig. Van venir mons pares i ma mare em va dir; “t'hem vist que no eres tu, ha passat alguna cosa estranya allà”.

Un amic també em va dir; “Maria, però què ha passat?” No ho sé, li vaig dir, però ho he gaudit tant que si això és ser actriu, vull ser-ho. De petita era molt més vergonyosa i el teatre també em servia per desinhibir-me i per no tenir por de fer el ridícul. Em va obrir moltes portes cap al món i aquest va ser el clic. Si això és ser actriu ho intentaré, perquè si faig això, seré feliç.

Sèries i pel·lis

«Ravalejar», la sèrie que ho pot sacsejar tot (i en català): estrena aquest divendres a HBO Max Víctor Rodrigo

I ho estàs aconseguint, ets feliç?
La veritat és que sí. A veure, amb els meus alts i baixos, evidentment, com tothom, però soc molt feliç pel que fa a la feina. I, hòstia, que puc mantenir-me jo sola i a la meva filla en un pis de lloguer, treballant del que m'agrada, en projectes que trobo que són increïbles. Sí, soc feliç.

Ser feliç és poder-se mantenir de l’ofici?
No, ser feliç són moltes altres coses, però si això ho pots fer, si no estàs preocupada per pagar un lloguer, per pagar el menjar, les extraescolars de la teva filla o els teus petits plaers, la felicitat està més a prop i tens els principals problemes bastant resolts. Llavors, pots dedicar-te temps a tu mateixa i el camí és més senzill. Val a dir que aquest no és un camí fàcil, ni de bon tros. Et pot sortir bé, et pot sortir malament i, de vegades, pot ser un entremig entre les dues coses, perquè no és un camí estable. S'ha de ser conscient d'això.

Els meus pares eren mestres i quan cada mes tens un sou i el teu fill et diu que vol fer una cosa que no saps si hi haurà algun més que ingressarà o no, vulguis que no, genera certa preocupació. També soc molt bona estalviadora i això m'ha salvat en els moments dolents. Recordo que era molt bona estudiant i quan vaig dir que em volia dedicar a això, el meu institut em van dir; “Però, que dius? Tu has de fer una carrera! Fes filosofia…” Filosofia?! Si no vull ser professora! (Riu). Llavors, he anat obrint portes i això també em fa sentir molt bé amb mi mateixa.

Parlem de Permagel, aquest monòleg que interpretes al Texas i que planteja una situació familiar dura, entorn del suïcidi. 
És dura, però té molt sentit de l'humor. Quan la llegia em pixava de riure i per això segurament vaig dir-li que sí a la Victoria Szpunberg quan em va trucar. També em va molt aquest humor negre que té l’Eva Baltasar, un humor negre absolut, on connecto molt. Són bromes molt bèsties. Recordo primer de tot pensar; com es porta això al teatre?

Una situació que es planteja, gens allunyada de la realitat.
No, jo també ho penso, perquè és molt difícil, a vegades, connectar amb les coses que de per si han de ser senzilles. He estat a prop de persones que han passat per aquí i és molt difícil, perquè, a més, no tens eines per acompanyar en aquestes situacions, ningú ens ho explica. Hi ha molt tabú a nivell psicològic perquè la mort és una cosa que està absolutament relegada al final de la vida i que no se'n parla perquè fa molta pena, i perquè són moltes coses.

Aquest és com el punt final, el suïcidi, però abans del suïcidi hi ha moltes altres fases per les quals tampoc segurament no estem preparades moltes vegades. La societat no és tendra ni generosa a l’hora d’acollir la diversitat. Tot el contrari. O formes part del que està estipulat, o les hòsties poden ser ben grans i amb la mà ben oberta. I les circumstàncies d’on neixes, els recursos que tens, la gent que t'envolta... Són moltes coses les que et poden condicionar la vida.

Interpretant un paper com aquest, no sé si ho pateixes posant-te a la pell d’aquest personatge… 
No, la meva feina no és patir, és jugar. No ho pateixo perquè del que parlo aquí és d’una cosa molt profunda, però també molt allunyada a la meva amb emocionalitat i al meu entorn. He estat a prop de persones que han passat per aquí, però per sort jo no hi he transitat, llavors imagino que aquest dolor no m'és tan extrem. Però és veritat que sempre intento quan actuo allunyar-me del meu dolor perquè no m'aporta res, no li trobo la gràcia ni el sentit de treballar des d'aquí. Actuar m'agrada perquè és imaginació, és joc i perquè empatitzo amb coses que en ma vida podria empatitzar.

Parteixo de mi mateixa en el sentit físic, de veu i de cos, però emocionalment i per dins no m'ajuda a les meves experiències a arribar al públic. A més, amb això soc una persona molt reservada. Em costa explicar que estic malament fins i tot als meus, cosa que he anat millorant perquè he vist clarament que sola no arribo enlloc; visca els amics i la família, però sí, és curiós, em fa com angúnia ensenyar-me i mostrar-me a mi mateixa. 

Ara bé, d’aquest monòleg he après moltes coses com a actriu. Era el primer monòleg que feia i he après molt de les meves pors i de les meves inseguretats. També he vist que soc una tia molt valenta i també que si em quedo en blanc, puc tirar endavant sola, perquè ha passat i me n’he sortit (Riu). Va ser en una funció al principi de l'obra, quan imitava a la mare i feia un dels gestos seus, el públic es va començar a pixar, jo no sabia què acabava de dir, ja et vindrà, ja et vindrà, i em va acabar venint de nou tot el text. Se’m va fer etern, però com a molt van ser 30 segons (Riu). 

Fins al 28 de juny et podrem veure amb Permagel. T’has perdut el Primavera Sound? 
Sí, però no soc gaire de Primavera, soc més de Cruïlla. El Primavera m'atabala molt, hi ha molta gent i és el festival dels expats i dels guiris. El Cruïlla hi podré anar, començaré vacances el dia 9 de juliol. Tots aquests festivals ja s'estan transformant en parcs d'atraccions. Estem posant els preus per les persones que són de fora. És molt fort, molt bèstia. Al Primavera hi vaig anar una vegada perquè treballava picant entrades a la zona VIP, em van donar l’entrada gratis hi vaig entrar. Al Cruïlla hi he anat des que tinc 18 anys amb els amics del barri. El tinc molt associat a l’inici de les vacances i també és una música més propera a la que he escoltat durant l’adolescència. El Vida també m'agrada molt, hi vaig anar una vegada i m'ho vaig passar increïble.

Parlem també de Ravalejar, la sèrie que acabeu d’estrenar que tracta de la crisi del totxo i de l’especulació se’n fa.
És la història del Pol Rodríguez -el director- i dels seus pares que tenien un restaurant que es deia Can Lluís, un bar de tota la vida del Raval que estava a punt de fer cent anys. L'edifici el va comprar un fons d'inversió, els van començar a pujar al lloguer d'una manera abusiva, a fer bullying immobiliari, va arribar la pandèmia, els van fotre fora i es van quedar sense el restaurant. A partir d'aquí, el Pol decideix fer la seva petita revenja poètica i escriu la història de Can Lluís, a la ficció Can Mosques. 

El Pol sempre diu que els 17 primers minuts són reals i després ja no, se'n va a un altre lloc que diu que potser és el que li hagués agradat fer i no va fer, o on hagués arribat i no va arribar. És molt bonic perquè es plantegen moltes coses, hi ha moltes capes de la societat, com el bitxo tan enorme que pot ser un fons voltor pot trepitjar a persones com nosaltres, que lloguem un local i tenim un restaurant, però com nosaltres, alhora, també podem trepitjar els de sota nostre i com la humanitat, de vegades fa una mica de fàstic. El ritme és espectacular, la manera de rodar-la també, i trobem l'ànima del que va passar amb Can Lluís i això traspassa la pantalla. Són 6 capítols que es poden veure a HBO Max.

Sèries i pel·lis

Història de les sèries catalanes: «Ravalejar» (HBO i 3Cat) competirà a la Berlinale 2026 Víctor Rodrigo

Un tema que a tots ens toca de prop, no sé si t’ha tocat patir-lo també? 
Total, absolutament. En el meu cas estic de lloguer, però tinc la sort que la meva propietària és una molt bona dona i vol que estigui allà, llavors no m'apuja el lloguer. Però, clar, no podem estar és a expenses de la bona gent, perquè això no és que et deixin una brusa o una bossa. L’habitatge és un dret absolut que tenim tots pel fet de formar part d'aquesta societat. Sempre dic que no tinc cap mena d’interès a comprar-me un pis, només vull un lloc on viure. Si el Govern m'assegurés un lloguer de per vida, el firmaria, però és evident que aquest país s'ha decantat per fer del totxo un bé privat i de negoci -quan hauria de ser un bé essencial.

El totxo forma part de l'especulació i de la riquesa d'aquest país. El Govern no està disposat a crear habitatges per a la societat oferint uns lloguers proporcionals amb el que es cobra, que és poc. Vull dir, és un dret essencial. A la gent que té tres pisos, apuja’ls els impostos. És un tema que em posa de molt mal humor, perquè n’hi ha molt pocs que en surten guanyant i molts que ens estem arruïnant.

Tenim suposadament un Govern d'esquerres i continuem així. El següent d'esquerres no vindrà mai perquè mai aconseguirem que guanyi, però és que l'altre és molt pitjor, és el que ha mantingut això així durant molt temps i ho vol fer créixer. La comunitat és l'única cosa que ens pot arribar a salvar. Sindicar-se i agrupar-nos, però la gent té molta por i l'entenc, perquè al final cadascú mira per si mateix, tal com ens ha ensenyat a funcionar aquest sistema capitalista. Salva’t tu, la teva família i si puc comprar-me un piset i tenir-ne un altre perquè s'ha mort la iaia, apujaré el lloguer una miqueta i així me'n puc anar de vacances. No hi estic d'acord, no ho faria mai, però entenc que la gran majoria de la gent ho faci. Hi ha d'haver una revisió i ens hem de revisar per anar a l'una, però és difícil, perquè el bé comú sempre està per sota del bé privat. 

Amb quins altres projectes et podrem veure?
Estrenarem cap a la tardor Matar a un oso, una minisèrie amb la Nora Navas, el Miki Esparbé, l'Eduard Fernández, l'Àlex Monner, el Pol López i servidora, entre d’altres. Ja ho hem rodat i sortirà a Movistar Plus. Ara començo a rodar una pel·li que em fa molta il·lusió, que és la pel·li de Mare de sucre, de l'obra de teatre que vam fer al TNC amb la Clàudia Cedó. Serà amb els mateixos actors amb diversitat i tot plegat, molt bonic, i després vacances, molt necessàries.