Anna Sahun (1975, Barcelona) tenia clar des de ben jove que el seu futur passava per la interpretació. Malgrat tot, abans de dedicar-s'hi professionalment va estudiar humanitats, una decisió més marcada per les expectatives familiars que no pas per la vocació real. "A casa eren molt clàssics i havíem de fer una carrera", recorda, i afegeix que, tan bon punt la va acabar, va fer el pas que realment desitjava; inscriure's a l'Aula de Teatre, amb Josep Maria Mestres al capdavant. 

Després d'anys de popularitat a la televisió, sobretot durant l'etapa de La Riera, va tornar als escenaris convençuda que en aquest espai és on es sent més a gust. Premis com el Margarida Xirgu per Justícia o el Butaca per Canto jo i la muntanya balla, han estat un reconeixement a la seva feina. Ara la trobem a La Villarroel, on té lloc aquesta conversa, poques hores abans de l'estrena de Primera llei de Newton, una comèdia d'Eu Manzanares que promet una hora i mitja de riures i reflexions.

Mirant enrere, què li diria a l’Anna que començava al món de la interpretació?
Uau, ostres... (Pensa). Li diria que es permetés ser una mica més gamberra. Era molt bona nena, molt aplicada, i això també ho traslladava a la interpretació. L’ofici, però, no s’aprèn només a l’escola; el més important és la gent que et vas trobant pel camí, aquells que t’obren els ulls i et fan descobrir coses de tu mateixa que no sabies. He tingut la sort de coincidir amb persones meravelloses, com el Nelson Valente, que ens dirigeix aquí. Però això, li diria: “Espavila, no cal ser tan bona nena”. Al final, això també depèn de la família d’on vens i d’aquesta prudència tan nostra catalana, però no cal, sigues tu mateixa i ja està.

Quin paper, de tots els que ha fet, l’ha marcat més especialment?
Un punt d'inflexió important va ser un monòleg que vaig fer aquí, precisament, que es deia Nenes i Nens. Va ser el 2019 i me'l va dirigir el Joel Joan. Va ser una lliçó, com si comencés de zero en la interpretació, com si tot el que m'havia arrepenjat a l'hora d'interpretar se m'ensorrés perquè, de sobte, et dirigeix una persona que et coneix com si t'hagués parit i t'arriba a treure coses de tu que no saps que podies fer. No sé com dir-ho, va ser com reaprendre a llegir el text des d'un altre lloc, un fet que m'ha servit molt.

Com que dirigia ell, recordo que mig any abans li deia: "M'agradaria anar estudiant el text". I em responia: "Espera, hem de trobar el to". Recordo passejades per la Diagonal amunt, anant a buscar les filles, caminant fins a Sarrià, i anar repassant el text. Però el text volia dir que no passàvem del primer paràgraf. "No, torna a començar". Des de Bailèn fins a avinguda Sarrià. Sempre començàvem i no em deixava avançar perquè em deia que "les primeres frases són com l’inici d'un llibre, on es determina el to de la funció".

Quina pressió!
Molt, perquè no em deixava estudiar més enllà. Em deia: "No estudiïs perquè agafaràs vicis i cantarelles. Quina és la intenció d'una frase? Doncs ves fins al final amb aquesta”. En vaig aprendre molt, realment i, justament l'any següent, em van donar el Margarida Xirgu per Justícia i per la trajectòria.

Una trajectòria on molts la descobreixen amb la Laia de Porca misèria. Com seria ara 20 anys després, aquell personatge que llavors rondava els 30?
La Laia treballava en investigació sobre el càncer i estic convençuda que, avui, estaria treballant a l'estranger. Aquí costa molt retenir el talent científic i tecnològic, formem gent molt preparada, però les oportunitats són tan limitades que acaben marxant per poder-se guanyar la vida. De fet, coincidint amb el vintè aniversari del final de Porca misèria, en Joel va escriure una continuació imaginant com serien ara els personatges, però el projecte no va interessar. Érem un repartiment molt bonic, tots molt joves: la Mercè Martínez, la Clara Segura, el Julio Manrique, el Marc Rodríguez, l'Ivan Labanda... I la Mercè Sampietro, que era la nostra cap.

Els que ara tenen trenta anys, però, ho tenen molt més difícil. La precarietat laboral, el preu de l'habitatge o la incertesa fan que sigui complicat imaginar una nova Porca misèria amb aquella mirada. No vull ser catastrofista, però el país ha canviat molt i crec que ens hem de replantejar moltes coses, començant per l'educació. El model és obsolet i caldria un ensenyament més pràctic i oral que ajudés a relacionar conceptes més que no pas a memoritzar-los i vomitar-los. Ara han nascut amb unes altres eines. Per què estudiar uns rius o unes muntanyes si quan ho necessito saber ja ho tinc aquí (assenyala el mòbil)? Potser estaria bé anar al riu, a la muntanya, a aprendre a pensar, a ser crític, a parlar oralment davant de la gent i a explicar les coses.

Totalment. Uns anys més tard, es convertia en la dolenta del culebrot de TV3 a La Riera. Encara la criden pel carrer com a Lídia Almeda?
Ai, no, per sort! (Riu). Des que vaig deixar de sortir tant a la tele, això ha anat baixant molt i ja està bé. A la gent li agradava molt el personatge -i mira que era dolenta-. De fet, em van agafar precisament perquè tenia aquesta imatge de bona nena i la gràcia era convertir-la en una dolenta que ningú s'esperava. M'ho vaig passar molt bé fent-la, entre el vestuari i les trames, tot i que la història es va allargar massa i, al final, ja anava una mica massa enllà. Les dues últimes temporades potser no haurien calgut. Recordo que acabava amb un segrest de l'Adrià Collado, que era el meu xicot. (Riu). Quan s'allarguen massa les coses, a vegades...

Durant anys s'ha denunciat la falta de papers femenins rellevants. Creu que aquesta situació ha canviat o encara queda camí per recórrer?
Crec que sí que hem avançat i aquesta obra n'és un bon exemple. Hi ha un personatge masculí, però la resta són dones i això també reflecteix una realitat, perquè en el món de l'educació, la majoria de les professionals són dones. Sincerament, ara mateix no tinc la sensació que hi hagi una manca d'equitat en el nombre de papers. El que sí que em sembla important és com s'escriuen aquests personatges, des de quin punt de vista es construeixen i quin pes tenen dins la història. M'interessen dones que prenen decisions, que tenen criteri i que condueixen la seva vida sense viure a l'ombra de cap home.

Parlem d’aquesta Primera llei de Newton, una comèdia que fa pixar de riure…
Sí, és molt divertida. Fer plorar és relativament fàcil; si la història emociona i arriba, pots fer plorar sense vessar ni una llàgrima. En canvi, fer riure és probablement el més difícil que hi ha, tant des del punt de vista de l'escriptura, com de la interpretació. A vegades tot depèn d'un microsegon, d'una pausa o d'una energia diferent d’aquell dia. Hi ha dies que un acudit funciona molt i d'altres que, inexplicablement, no entra igual. És una cosa gairebé de química.

En realitat, aquí la nostra consigna no és fer una comèdia, sinó interpretar uns personatges que es troben atrapats en una situació desesperada i que intenten resoldre com poden. Si el públic riu, fantàstic, però nosaltres no busquem l'acudit. A més, cada personatge representa una mirada molt definida: trobem la professora més conservadora, el docent més proper, la moderna o la "xoni". El meu personatge és la directora d’un institut d’alta complexitat que intenta fer d'àrbitre i mantenir l'equilibri sense posicionar-se. Vol que tothom se senti escoltat i que les decisions es prenguin per consens, però això també té les seves contradiccions.

L’obra critica el sistema educatiu i reivindica la figura dels mestres i professors.
Sí, això l'Eu Manzanares, l'autora, ho tenia molt clar des del principi. L'obra trenca una llança a favor dels docents en un moment en què sembla que tothom se senti amb el dret a qüestionar la seva feina. També parla de la relació amb les famílies, que sovint donen per bona la versió dels fills abans que la d'un professional que els veu cada dia a l'aula. Els mestres i professors són persones formades que es deixen la pell gestionant una realitat molt complexa. A l'obra es tracta un institut de màxima complexitat, però, en el fons, això passa a qualsevol centre; sempre hi ha alumnes que necessiten més atenció, d'altres que van més endarrerits i alguns que s'avorreixen perquè ja han entès la lliçó. Gestionar tots aquests ritmes a la vegada és molt difícil. Jo els tinc un respecte immens i una confiança absoluta.

Recordo quan es va tallar els cabells i va decidir deixar de tenyir-se, que va ser notícia. Ha tingut mai la sensació que aquesta decisió l'hagi condicionat professionalment?
No ho sé, ni m'interessa saber-ho. Va ser una decisió personal, em vaig cansar d'haver-me de tenyir cada mes, de gastar-me diners i d'estar pendent de les arrels. Després de la pandèmia vaig decidir rapar-me els cabells i aquell estiu em vaig pelar al dos. A partir d'aquí, vaig deixar créixer els cabells blancs i recuperar l’arrissat, que és com realment em sento més identificada. Si això m'ha condicionat la carrera, m'és igual. Vaig fer el que em venia de gust sense sentir la necessitat de justificar-me. No n'hi ha prou amb haver-nos de depilar o de tenir la regla cada mes que també ens hem d'estar tenyint? A la merda el tint. 

És com quan, a vegades, em parlen del tema de la llengua o del posicionament polític i del moment més efervescent del procés i em pregunten si m’ha condicionat; m’és igual i tampoc ho vull saber. Primer ha anat pel davant la meva convicció, igual que les noies quan decideixen no depilar-se perquè és el seu cos, jo vaig decidir deixar de tenyir-me perquè era el que volia. Qui t’ha de qüestionar res? Recordo que hi va haver alguna coneguda que em va dir: "T'has de tornar a tenyir i deixar els cabells llargs, on vas així?"; com volent dir: “On vas tan deixada?”. Però, quina explicació t'he de donar a tu? 

Ara que treu el tema del procés, encara hi manté l’esperança?
Estic desil·lusionada. Es va intentar i ens van fallar. El poble va fer un pas important i es van espantar. Doncs molt bé, gràcies, que bé. Estic molt desenganyada amb la política, llavors, l'únic a què em puc aferrar per fer política, per dir alguna cosa, és defensant la meva llengua i parlant-la al cent per cent del meu dia. I ho aconsegueixo. Malgrat que pugui ser complicat i difícil, soc del parer que si t'asseus en un lloc i la reacció és negativa, és igual, ja m'atendran a un altre lloc, gràcies. La dignitat per davant de tot.

A casa, sent dos actors, són els primers a criticar-se o els primers a aplaudir-se?
No ho sé, som molt crítics, però l'admiració és mútua. M'agrada molt com treballa el meu home, en Joel Joan, i fa molts anys em va agafar en un càsting per fer la seva sèrie, Porca misèria, llavors, penso que alguna cosa dec tenir que li agrada perquè em senti més aviat acompanyada i no criticada. Igual per part meva cap a ell. Ara bé, també depèn molt del projecte en el qual estem treballant o el text que tenim al davant, de vegades dius "ostres, hi ha moltes coses que li he vist que m'han encantat" i d'altres que m'han agradat, però no és ha estat un: "Uau, aquell paper que vas fer...". 

On la veurem després d’aquesta Primera llei de Newton?
Farem vacances, però el setembre en principi tornem amb la Primera llei de Newton i després començaré a fer gira d’una obra que vam fer al Teatre Akadèmia, Els objectes flotants, que és un docuteatre amb l'Elena Gadel sobre el dol. Anirem de gira amb això i després amb aquesta altra.