Louise Sansom (Battersea, Londres, 1979) ens obre les portes del local que comparteix al barri de Gràcia, a Barcelona, on conviuen les oficines del segell discogràfic que dirigeix, Hidden Track Records, amb l’activitat de Wolfpack, l’empresa encarregada de fabricar els discos, vinils i marxandatge dels artistes que representa. Entre pòsters i records de gires, repassem una trajectòria vital marcada pels desplaçaments i la música. Va arribar a Catalunya amb només 13 anys, quan la seva mare va deixar Anglaterra després de divorciar-se del seu pare. En complir la majoria d’edat, la mare va tornar al Regne Unit amb els germans, però ella va optar per quedar-se. Aquí és on comença tot: “Sempre m’havia agradat molt la música, el que passa és que mai m’ho havia plantejat com una feina, sinó com una afició”, recorda.

El retrobament amb en Ferran Palau, el seu marit, la va portar a formar part d’Anímic i a descobrir el món de l’autogestió musical. Sense buscar-ho, va començar a encarregar-se de la producció, la comunicació i la gestió del grup, una experiència que li va obrir les portes de BCore, un segell mític vinculat al hardcore de tota la vida. Anys més tard, impulsada pel desig de crear una estructura que donés suport als petits segells del país, va fundar Hidden Track Records: “La idea era crear comunitat entre tots”. Avui, el segell és una de les plataformes independents més influents del país que destaca per la qualitat dels seus artistes i que acompanya a noms rellevants l’escena musical catalana com Mar Pujol, Clara Peya, Anna Andreu o el mateix Ferran Palau, entre molts altres.

Comencem per Hidden Track Records; quina és la configuració del segell?
En aquests moments estic amb la Cris, que s’encarrega de les xarxes socials i dona suport amb tot el que cal. Hi va haver una època que érem un parell de persones més, però, pel tipus de música que publico, és molt difícil sostenir una estructura amb més personal, sobretot, si vull continuar publicant les coses que fem, que són projectes que no estan gens condicionats per la comercialitat. La nostra prioritat és l’art, el so, treballar amb un bon productor i gravar en un bon estudi. Fer un disc de la Mar Pujol, d’en Ferran Palau o de l’Anna Andreu és molt car. Prioritzes la qualitat i l’exigència artística, no les vendes. Hi ha grups més grans que gasten molt pocs diners en l’estudi: tenen l’ordinador a casa, cobren catxes molt més altes i, molt probablement, ni tan sols publiquen edicions físiques. Fan una cançó en un o dos dies, la pengen a Spotify i ja la tenen enllestida. Hi ha una diferència important en el nivell d’inversió que requereix un disc d’aquest tipus de música.

Continua sortint a compte publicar els discos físics?
Tot suma. En el nostre cas, sí. Un artista com el que et comentava potser no vendrà gaires discos als concerts perquè no acostuma a actuar en espais on el públic vagi a la taula de marxandatge. El que sí que li pot sortir a compte és vendre samarretes o dessuadores. Nosaltres fem concerts molt vinculats a sales petites, cicles reduïts i espais de proximitat. Allà hi ha una persona a la parada venent els discos i la gent es vol endur aquell record. A més, són discos que després cuiden i escolten. Donem molta importància al format físic, de fet, gairebé sempre publiquem el disc físic abans que la versió digital perquè la gent que ho compra tingui la sensació d’exclusivitat. El dia que tot això caigui, què farem? Nosaltres continuarem aquí, gaudint-ne, i serem dels pocs que encara ho podrem fer.

Cap on t'agradaria que evolucionés el catàleg de Hidden Track Records?
M'agrada la música minimalista i soc bastant radical en aquest sentit: o m'agrado el tecno o m’agrada el folk. Quan dic folk, em refereixo a guitarra i veu, com podria ser Adrianne Lenker o Ferran Palau. M'agraden les propostes que tenen pocs elements, per això, tot i que al segell encara hi ha alguna proposta electrònica, sí que m'agradaria anar cap a un nínxol de cançó d'autor molt minimalista i amb aquesta màgia que tenen les artistes amb qui treballo, que és difícil de trobar.

A banda de la qualitat -que és del tot innegable-, què més us distingeix en comparació amb altres grans segells?
Els contractes. (Riu). Són segells amb propòsits diferents. La cultura és molt àmplia hi ha de coexistir tot, malgrat que de vegades aquesta és una de les problemàtiques perquè molts ho volen tot. Òbviament, no són multinacionals, però a la pràctica, amb els contractes, la manera de gestionar-ho i les ambicions que tenen, ho semblen i no deixen que aquests espais coexisteixin. Volen estar a tot arreu. És l'única queixa que tindria i el que penso que ens diferencia. És el mateix cas que la gent queer que vol tenir un espai segur on pugui anar de festa sense homes cis i blancs tocant-los els collons.

Això passa en molts àmbits: econòmic, administracions... Molts ajuntaments es gasten 30.000 euros en un o dos grups per festes majors i després tens a la pobra noia que organitza un cicle que li deixen 2.000 euros per portar a cinc grups. Per què està repartit d'aquesta manera? La qualitat pot ser la mateixa o, fins i tot, millor. M'agradaria demanar més responsabilitat per part de les administracions a l'hora de repartir els diners públics i d’organitzar aquest tipus d'esdeveniments. La cultura ha d'estar repartida per tot el país i, si tot se centra en un únic esdeveniment perquè el catxé d'aquell artista es menja el pressupost cultural de tot l'any, no hi ha lloc perquè uns altres puguin descobrir a una Anna Andreu al teatre del seu poble.

Justament també et caracteritzes per donar veu a dones artistes.
Sí, però és casualitat, simplement perquè no em relaciono gaire bé amb els homes. (Riu). Tinc a molts amics, però a l'hora de treballar sovint em costa; existeix aquest masclisme interioritzat que, moltes vegades, fins i tot la gent més amable i més benintencionada exerceix sense adonar-se'n. Fins i tot a mi, també em passa! Dic alguna cosa i amigues més joves em diuen: “Això que has dit…”. Ni me n'havia adonat! Doncs això és masclisme i, en el cas dels homes, encara és més evident.

Sovint, quan treballes amb homes, per molt dolços i simpàtics que siguin, tens la sensació que no treballes amb ells, sinó per a ells. Per això, no m'agrada tenir caps ni aquesta mena de relacions. Hi ha una línia molt fina que sovint no saben captar: no som les seves secretàries, som professionals molt eficients, molt capacitades i molt necessàries que moltes vegades els mateixos homes necessiten molt més del que es pensen, però no se n'adonen.

Quanta raó. Quina relació tens amb la música quan no treballes?
(Riu). És que treballo sempre, ho he convertit en la meva vida. Som bastant obsessius en Ferran, jo i el meu fill també. Quan no estem treballant estem en un concert, parlant de música o escoltant discos. Som una mica pesats, no sabem fer gaires coses més. Ara el meu fill és la meva biblioteca musical. Em descobreix coses dels anys cinquanta, seixanta i setanta que no havia fet gaire cas.

I quan fa tant de temps que et dediques a la música -fins i tot, durant el temps lliure-, encara es manté l’espurna i la il·lusió?
Passes èpoques amb alts i baixos de cansament, però mai és amb la música, sinó amb el sector o l’entorn. Et canses de com funcionen a vegades les coses i de com costa continuar gaudint-ho en un entorn tan capitalista. A més, vivim a Catalunya, a Barcelona, i tenim marques com Estrella Damm que s’ho mengen tot. Però, no només això, sinó que també acaben educant els músics més joves fent que entenguin la música d’una altra manera. Això és vendre’s a una manera que fa que la gent oblidi una mica la raó de fons, la raó per la qual fan el que fan. Què et va fer començar a cantar, a crear o a necessitar expressar-te?

Trobo a faltar això, per això, és important invertir a gravar bé un disc i en tenir un vinil que duri per sempre. El millor no és el que passa ara, sinó el que queda. El tipus de música que vull publicar no és efímera, és música que pots descobrir avui, demà o d’aquí a cent anys. Serà atemporal, tindrà una història al darrere, un context i una emoció. Això és el més important.

Ens trobem en un moment en què neixen i coexisteixen molts estils i gèneres musicals diversos. Quina opinió en tens al respecte?
Cada cert temps vivim moments de canvi. Vam viure una mena de petita eclosió fa cinc o sis anys amb artistes de l’estil Ven’nus, Maria Hein, Maria Jaume, etc. i, òbviament, arran d'això, també ha sorgit molta experimentació dins d'una música que -per a mi-, és comercial. Hi ha propostes en què el talent és innegable i sobresurt clarament, per exemple, el nou disc de l'Ouineta que té una producció increïble. Fer-se gran et permet veure la línia temporal de com canvien les coses.

Quan la Rosalía va publicar Motomami, vaig pensar; “ara es crearà una etapa complicada”, i no perquè sigui dolenta en si mateixa, sinó perquè molta gent jove voldrà imitar aquesta llibertat musical. Perquè surti alguna cosa bona, abans cal passar per moltes de dolentes. És una repetició històrica: èpoques que es fa molta música dolenta, fins que comencen a aparèixer artistes que saben trobar la seva veu pròpia. Una altra; la Mushka. Han crescut inspirades per referents com Motomami i, de cop, són capaces de transformar aquesta influència en una proposta amb més qualitat i amb més identitat pròpia. Hem escoltat molta música de gent que està aprenent, experimentant i provant coses. Hi ha hagut molta còpia i moltes propostes que et recordaven i sonaven a altres referents semblants.

Parlem del pròxim 13 de juliol, perquè al Grec acollirà un concert molt especial; Les flors prohibides.
Sí, ‘Les flors prohibides’ va ser un disc benèfic que vam fer per una ONG que treballa amb infants en situació de guerra. El disc està format per cançons inèdites de totes les artistes del segell i també d’altres que hi havien col·laborat. En vam fer una edició limitada per vendre-la i recaptar diners per l’ONG, però els companys del Grec es van interessar pel projecte i ens va proposar portar-lo als escenaris. Llavors, el disc durava mitja hora i, clar, vam haver de convidar a més gent per arribar a l’hora de concert. Aquí tot es va embolicar. (Riu). S'hi han acabat afegint la Marina Rosell, Alosa, Selma Bruna, les germanes Judit i Meritxell Neddermann, Tarta Relena o Marina Herlop. A més, hi haurà el violí de Marina Arrufat, el trombó de Marcel·lí Bayer, la trompeta d’Alba Careta, el violoncel de Bruna González i la guitarra de Darío Barroso. Un espectacle.

Amb un missatge de fons: Palestina.
El títol de ‘Les flors prohibides’ neix tant de l’estètica del disc com d’aquesta idea de fons. Fa un temps, vaig descobrir un llibre que parlava de com en molts països, s’han anat eliminant determinades plantes i flors, i com això també pot ser una manera d’esborrar cultures senceres. A Palestina s’han arrencat o substituït espècies vinculades al territori, com varietats tradicionals de carxofes o d’oliveres, reemplaçades per altres plantes autòctones d’Israel. És una forma molt subtil i sovint invisible d’esborrar una identitat: a través de la cuina, la medicina tradicional o els usos quotidians de les plantes.

Em va impactar descobrir-ho perquè no n’havia sentit a parlar mai i, a partir d’aquí, vaig començar a construir tot l’univers visual del projecte. Però també tenia clar que no volia que el disc fos una bandera de Palestina en el sentit més explícit o reduït a una lectura purament reivindicativa. Volia que mantingués la poesia i la sensibilitat que caracteritzen les artistes del segell i d’aquí en sorgeix aquest concepte, que en permet parlar-ne des d’un lloc més simbòlic i obert.

Acabem parlant de la família, començant per en Ferran Palau que fa poc ens explicava que allò que tu li aportes ell no ho té i viceversa. Aquesta és la clau de l’èxit?
No ho sé. (Riu). Ens fem créixer mútuament. Som dues persones molt diferents, amb molt de caràcter i molta personalitat, però des del primer dia hem intentat potenciar-nos l'un a l'altre perquè cadascú pugui ser la millor versió de si mateix. Mai no hem volgut canviar res de l'altre; al contrari, sempre ens hem animat a arribar tan lluny com volguéssim, recordant-nos que podem fer-ho i que en som capaços. Fa 22 anys que estem junts i mai no he sentit que ell m'hagi fet més petita, ni crec que jo l'hagi fet sentir així. Aquesta és una de les claus d'una relació: tenir algú al costat que t'empenyi a créixer, a ser més fort i a desenvolupar tot el teu potencial en lloc de limitar-te. Si alguna cosa ens diferencia és que jo soc més esbojarrada i més impulsiva. Sempre vull fer coses, tinc molta energia mental i m'agrada embolicar-me en projectes i iniciatives. Ell és molt tranquil, em calma i jo li aporto aquesta espurna, l’empenta per continuar fent coses.

Fruit d'aquesta relació va néixer en Leo, gran apassionat de la música que ja hi comença a treure el cap, i que us ha fet viure un procés d'aprenentatge molt important com a família; el seu trànsit. Què els diries als pares i mares que avui acompanyen un fill o una filla en un procés com aquest?
Als pares que es troben en una situació similar els diria que els nostres fills són les persones que millor saben qui són. Si t'ho diuen, és perquè és així. El Leo tenia cinc anys quan ens ho va expressar de manera clara, des que havia començat a parlar repetia: “Soc un nen, soc un nen”. Nosaltres li responíem: “Sí, ets un nen”, però per dins ens pensàvem que ja li passaria, que era una fase. No sabíem que existien els infants trans. Érem uns ignorants. Quan sentíem parlar de nens trans pensàvem: “Què vols dir?”

Crec que aquest és un missatge que serveix per a tothom, no només per a les persones trans; si estimes el teu fill, l'has d'estimar tal com és. Ni tan sols es tracta d'acceptar-lo o no, perquè les persones són qui són. Pots decidir estimar-les, acompanyar-les o allunyar-te'n, però no et correspon qüestionar qui són ni qui et diuen que són. Això és el que vam fer amb el Leo des del primer moment que va tenir eines per explicar-nos-ho. Ho vam viure amb molta naturalitat perquè, per a nosaltres, no hi havia cap altra opció. En aquest sentit, ens sentim molt afortunats: el Leo no ho ha passat malament i ha crescut en un entorn que l'ha acollit i l'ha respectat. També és una persona emocionalment molt intel·ligent, i això l'ha ajudat molt al llarg del camí.

La ignorància ens fa més inútils. Gràcies, Louise.