La 33a edició del Sónar ja és pràcticament història, però una de les propostes que ha deixat empremta és The User and the Beast, la conferència performativa i interactiva on l'artista Joana Moll (La Guixa, 1982) i el músic i artista sonor Dennis Aycicek, recorren la història de les telecomunicacions per qüestionar les infraestructures tecnològiques que sostenen el món digital actual. L'obra, que recentment ha estat reconeguda amb els Premis Ciutat de Barcelona en la categoria de Cultura Digital, ha marcat la tercera participació de Moll al festival, consolidant una trajectòria artística d’anys de dedicació a l’estudi de les dimensions polítiques, econòmiques i ambientals que comporta l’ús que en fem de les tecnologies. 

Instal·lada entre Catalunya i Colònia, on és professora a l'Academy of Media Arts Cologne, Moll es defineix abans que res com a artista, malgrat que la seva obra dialoga entre la investigació i la divulgació. “Faig obres d'art i això comporta que generi coneixement”, explica. Formada a l'Escola d'Art de Vic i a la Massana, va ser durant els seus estudis de màster en arts digitals quan va aprofundir en la programació i la crítica tecnològica, una línia de treball que ha acabat convertint-se en el nucli de la seva pràctica. Des d'aquesta mirada, la conversa es converteix en una oportunitat per parlar d'art, recerca i pensament crític, però també per revelar els mecanismes invisibles d'un ecosistema digital que condiciona les nostres decisions, modela els nostres comportaments i exerceix una influència sobre les nostres vides molt més profunda del que ens imaginem.

En què consisteix la seva feina? 
Soc artista, el que passa és que hi ha molts mons dins l'art. Estic a cavall entre art i investigació, però existeixen molts artistes que investiguen només per la seva pràctica en si. Una part molt important de la meva feina l’ocupa la divulgació, que l’utilitzen molts acadèmics per completar i ampliar els seus projectes. És una barreja, però investigo des de l'art, no des de la investigació. Llavors, faig obres d'art i, això, comporta coneixement. 

I com s’investiga des de l’art? 
Fent servir molt la intuïció. És molt flexible perquè pots tenir hipòtesis molt boges i provar si funcionen o no, que això des de l'acadèmia és impossible. Et poso un exemple; vaig plantejar quin era l'impacte mediambiental de les cookies, aquestes que “traquegen” i succionen informació a l'usuari, per dir-ho de manera simple. Això no s'havia plantejat mai. A través d'això, vaig fer tota la investigació amb el Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS) i vam fer un article -que no era una visualització dels resultats-, sinó una peça, que qüestionava què suposa per nosaltres tot l'impacte mediambiental de tot l'ecosistema d'extracció de dades, que és el primer model de negoci d'internet. Un negoci que s’ha anat expandint fins a les xarxes militars globals. Això és molt pervers.

A quines conclusions van arribar? 
La indústria de la publicitat en línia, és bàsicament el primer model de negoci d'internet. Això suposa el primer model de negoci de companyies com ara Google o Facebook, entre d’altres, que no ho diries mai perquè et venen aquesta superinnovació tecnològica molt progre, però en realitat són grans agències de publicitat. I no parlem de percentatges petits, el 90% dels ingressos en el cas de Facebook o Meta i més del 80% de Google. Llavors, perquè aquest sistema funcioni necessites moltes dades d'usuaris. Quants anuncis veus al dia? Milions! Aquests anuncis no els veus, però ells sí que et veuen a tu. 

Cada vegada que ens arriba un anunci al mòbil és perquè saben perfectament quin dispositiu tens, on som, poden comparar els patrons de l'identificador del telèfon o del navegador -perquè cada telèfon i cada de navegador té un identificador únic-, i poden fer comparació de patrons de consum. Però, els patrons de consum també t'expliquen moltes més coses; et diuen on ets, quants diners tens, amb qui estàs, on vius, com et mous, què fas...

Vaja, que ho saben tot. 
A partir dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 amb l’atac a les Torres Bessones, es produeix un punt d’inflexió. Les empreses dedicades a la recopilació i comercialització de dades -que formen part del model de negoci de la publicitat a internet-, s’adonen del valor que tenen aquestes dades més enllà del màrqueting. De cop, es fa evident que la informació generada pels usuaris pot aportar pistes rellevants en matèria de seguretat nacional. De fet, en aquell context es va arribar a identificar a un dels terroristes a partir de dades facilitades per companyies publicitàries, detectant patrons de consum inconsistents. Això va alimentar la idea que si haguessin tingut aquestes dades abans, potser s’haurien pogut prevenir.

Més endavant, cap al 2017, un alt càrrec del govern dels Estats Units va afirmar que la indústria de la publicitat en línia s’havia convertit en la font d’intel·ligència oberta més gran del món. En aquest nou escenari, resulta molt més senzill adquirir dades a través de brokers publicitaris que no obtenir una autorització judicial per intervenir un telèfon, ja que el volum d’informació disponible és immens. A partir d’aquí, s’han produït nombrosos casos en què grans think tanks i altres actors han comprat dades de navegació i comportament -incloent-hi informació delicada-, evidenciant fins a quin punt aquest ecosistema de dades s’ha expandit i ha adquirit una dimensió difícil de controlar.

Però, malgrat tot, continuem cedint les nostres dades sense ser del tot conscients del que això implica.
No, és molt difícil. Encara que et llegeixis les condicions dels contractes de publicitat és igual, perquè et diuen que no recullen pràcticament res més del necessari perquè l’aplicació funcioni tècnicament, però després, si en algun moment aquestes dades es venen o es comparteixen, ja entren en circulació i, un cop això passa, en perds completament el control. A més, amb la indústria de la publicitat en línia, encara que una aplicació sigui propietat d’una única empresa, en el moment en què s’integren anuncis de tercers, múltiples companyies poden accedir a informació bàsica del dispositiu, com la localització o el tipus de terminal. Només amb la geolocalització ja es pot aconseguir molta més informació de la que sembla: perfils demogràfics, nivell socioeconòmic, patrons de mobilitat, hàbits de consum, llocs on anem, què comprem, a quines hores, amb quina freqüència… 

Conèixer tot això li ha fet prendre alguna decisió o establir algun tipus de límit en la seva manera d’utilitzar la tecnologia?
En el dia a dia és molt difícil posar-hi límits reals. Pots intentar restringir-te al màxim, però la realitat és que moltes coses bàsiques passen igualment per aquestes plataformes, com els formularis de Google mateix per inscriure’t a l’escola, per exemple. Pots instal·lar-te bloquejadors d’anuncis, però els anuncis continuen apareixent. És un sistema del qual pràcticament no te’n pots escapar. Desconnectar-se completament d’internet avui dia no és una opció viable, llavors, la decisió que he pres no la d’intentar sortir-ne, sinó la d’investigar aquests mecanismes per fer-ne el màxim de divulgació. La informació és poder i si no entenem bé les infraestructures que ens envolten i ens oprimeixen, és molt difícil crear-ne una resistència efectiva. No és possible. 

Dedicar-se a la crítica tecnològica li ha portat problemes?
Sí. Pel que fa a l’àmbit legal encara no, però el 2018 Google em va escriure un mail amenaçant-me. No va anar a més. Tot va venir perquè vaig fer una peça que quantificava la quantitat de CO₂ que derivava de les visites globals a “Google.com” i no els va agradar gaire el resultat, perquè es va fer viral i va sortir publicat en diverses revistes americanes expertes en tecnologia. (Riu). Es van enfadar molt, em van enviar un mail dient-me que, si us plau, això era mentida i que canvies les emissions a zero. Em vaig espantar i no els vaig contestar, hauria estat interessant fer-ho. Els vaig acabar contestant al cap de tres setmanes, no tenia un advocat ni un duro, soc una pobra artista de la plana.  

També el passat setembre, a la frontera dels Estats Units em van retenir durant una estona. Estic treballant amb persones que han tingut vincles amb l’exèrcit i amb entorns de màxima confidencialitat -com ara Edward Snowden i casos similars-, i em van tenir aproximadament una hora allà retinguda. Tampoc va anar més enllà. No sé si realment era per aquest motiu o per qualsevol altra cosa.

L’espanta dedicar-se això? 
Fins ara no m’espantava, però ara sí. Cada vegada és més evident com tot aquest ecosistema s’està vinculant a usos militars i a l’aplicació d’intel·ligència artificial en contextos d’armament i sistemes de destrucció massiva i això és molt preocupant. Quan veus com determinades figures de la cúpula tecnològica -com Elon Musk o Mark Zuckerberg, entre d’altres-, concentren tant de poder i promouen models de societat que tenen derivades problemàtiques, és difícil no alarmar-se. Són xenòfobs, supremacistes, racistes, misògins i, bàsicament el que volen, és doblar el món a través del seu punt de vista i voluntat. Estan articulant un sistema de nacions-estat, que funcionen com a start-ups i que són increïblement explosives. Volen tenir les seves constitucions, les seves lleis i crear una nova oligarquia global.

Als Estats Units no hi tornaré fins que les coses canviïn, cosa que dubto que passi. I, en qualsevol cas, ja ho veurem, perquè si arriba Elon Musk potser acabarem tots al planeta Mart… Bé, ell ja hi ha enviat un cotxe (riu). La veritat és que no pinta gaire bé la cosa, és cada cop més complicat i hi ha una sensació de degradació accelerada. Tot el que està passant ara no és fruit només del present, sinó conseqüència de polítiques ultraliberals que es van començar a gestar als anys seixanta i setanta i que ara, estan mostrant els seus efectes de manera més evident.

Enguany ha trepitjat de nou el Sónar -com a artista, per tercera vegada-, amb la mostra The User and the Beast.
Es tracta d’una lectura performativa, una mena de conferència amb una dimensió escènica, en què es qüestiona com la indústria de la publicitat online ha acabat convertint-se en la font d’intel·ligència oberta més gran del món, per a usos també militars. El projecte proposa un recorregut històric i tecnològic que va des de les primeres formes de comunicació electrònica, com el telègraf, fins a l’arribada de Donald Trump al poder. I com esdeveniments culturals, polítics, històrics, científics, etc. es barregen per crear aquesta espècie que ha acabat sent un monstre. 

La peça també posa l’accent en la idea que la tecnologia no avança de manera aïllada ni lineal: no es tracta només de progrés tecnològic, polític o econòmic, sinó d’una combinació complexa de factors culturals i històrics. En aquest sentit, l’obra qüestiona la suposada novetat del present digital i recorda que moltes idees que avui considerem recents ja existien en formes primitives -fins i tot, apunta, ja s’havien fet reunions de Skype via telègraf a principis del segle XX-, malgrat que ha canviat la seva acceleració.

El Sónar sempre ha estat un aparador de les noves tecnologies, la innovació i ara també de la IA, la qual vostè investiga i en determina la petjada de carboni. 
És altament contaminant. Necessita grans centres de dades, consumeix enormes quantitats d'electricitat i requereix molta aigua per al seu funcionament i refrigeració. És curiós perquè en realitat els centres de dades d’internet ja consumien grans quantitats d’aigua molt abans de l’explosió de la IA. Relacionem internet amb electricitat i consum energètic, però oblidem que aquests centres de dades necessiten sistemes de refrigeració que requereixen també molta aigua. En el fons, no estem davant d’un fenomen completament nou. 

La IA funciona gràcies a enormes volums de dades i a una gran capacitat de processament. Això implica més energia, més infraestructures i més espai físic per emmagatzemar tota aquesta informació. Durant anys, ens han venut la idea que les dades viuen en un núvol, com si no ocupessin pràcticament espai, però la realitat és una altra. Són altament contaminants, necessiten molt espai, requereixen recursos de tota mena i tenen un impacte ambiental considerable. Aquesta demanda no para de créixer.

Així doncs, l'expansió tecnològica és compatible amb la transició ecològica?
No. Antonio Turiel ho explica molt bé al llibre Petrocalipsis. A ell l'han perseguit políticament perquè ho explica molt clar; per fer energia verda es necessita molta energia bruta, perquè per construir panells solars es necessita energia bruta. Amb tota la vida útil dels panells solars no pots fabricar prou energia neta per mitigar el CO₂ derivat de la producció d'aquesta energia. La cosa implica desescalar i decréixer, però això, el capitalisme no ho accepta perquè suposa una contradicció molt gran.

Llavors, quin futur ens espera? 
No ho sé, tal com estan les coses ara, no li veig. Confio molt en la gent i en la capacitat d'organització de la comunitat, el que passa és que estem molt aïllats i segmentats, cosa que l'extrema dreta aprofita. És la base del capitalisme, visualitza-ho tot, controla-ho tot i quantifica-ho tot.