Pocs dies abans de l'estrena d’aquesta nit, les escales del Teatre Grec es convertien en un punt de trobada amb l'equip de L'òpera de tres rals, l’espectacle que inaugura el festival d’enguany i que commemora, juntament amb el Teatre Lliure, la celebració dels seus 50 anys. La directora i escenògrafa Marta Pazos (Pontevedra, 1976), acompanyada dels actors Eduard Farelo, Míriam Moukhles, Nao Albet i Marta Bernal, avancen les claus d'una de les grans apostes teatrals d’aquest estiu que ja ha exhaurit les entrades per les tres funcions que tindran lloc al Grec, però que es podran aconseguir de nou en l’obertura de la nova temporada del Teatre Lliure. “És un privilegi poder tenir això aquí [mostrant l’escenografia] cada nit, en un lloc tan especial”, apunta l’escenògrafa gallega, que es caracteritza per l’ús de colors vius i que en aquesta ocasió ens rep amb una brusa rosa fluorescent, fent un “guinyo” al logotip del Grec d’aquest 2026.

En un altre dels seients d’aquesta platea oberta a la natura i a la ciutat hi trobem a Dani Espasa, director musical que ens presenta un fossar obert -de forma excepcional i per a l’ocasió-, que servirà per mostrar els deu músics que formen part de l’orquestra que l’acompanyaran aquestes nits davant d’un públic que els podrà veure tocant en directe. “L’obra dura tres hores i la música n'ocupa una tercera part”, apunta el músic i director, que relata com aquesta és una gran obra de text on tots els intèrprets canten en algun moment o altre. “Malgrat que alguns no tenien prou eines per a posar-se a cantar davant de dues mil persones, han fet classes de cant, han estat estudiant durant tot aquest període de temps i això es nota”, detalla, i afegeix: “Ja veureu que el públic se sorprendrà en veure algunes de les interpretacions musicals que segur que seran recordades”.

L'òpera que torna a Montjuïc

Era el 2002 quan en el mateix espai del Grec tenia lloc la mateixa obra, llavors, amb la versió de Calixto Bieito i l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. Enguany, la versió de Bertolt Brecht i Kurt Weill torna a llençar el mateix missatge: una crítica marxista al sistema capitalista. Pazos, que ve de dirigir Le nozze di Figaro de Mozzart al Liceu, relata com aquestes són òperes molt diferents, tot i que també tenen punts en comú. “Totes dues parteixen d'una crítica social, d'un descontentament i d'una provocació als esdeveniments que estaven passant en l'època”.

Pel que fa a la posada en escena, però no tenen res a veure. L’escenògrafa diu que hi ha “petites picades d’ullet” perquè van ser creades al mateix temps, però que va parar especial atenció en crear una atmosfera molt diferent, “al final, anaven a ser presentades a la mateixa ciutat en una diferència de tres setmanes”.

Amb la capitana Pazos al capdavant, és inevitable no deixar de buscar mostres de color on, a través de les imatges promocionals, ja es deixen entreveure. “Aquesta és una òpera per a pobres, llavors la cerca de color va en aquest sentit”, apunta l’artista que descriu el color com un llenguatge propi. Però la seva paleta va més enllà de la dimensió estètica. L'òpera de tres rals també és un homenatge als 50 anys del Festival Grec i del Teatre Lliure, un tribut que es tradueix en una acurada investigació visual.

"Hi ha hagut molt estudi de la paleta que hi ha aquí", explica en referència a l’espai del Grec, un treball que dialoga igualment amb l'arquitectura dels dos espais i amb el llegat de Fabià Puigserver. "Hi ha ressons de la Sala Fabià Puigserver i de la mateixa manera que tenia Fabià de treballar amb les textures, els colors i els materials", conclou.

Metodologia Pazos

Pazos parteix de la idea que l’escena no comença el dia de l’estrena. “És molt important que els intèrprets estiguin dins l’univers visual i sensorial de l’espectacle des d’un principi, des dels assajos”, explica, per això treballa en espais que ja estan impregnats del color i l’estètica final de la peça, evitant les sales negres perquè situen als intèrprets en un estat i una vibració d’assajos.

En aquest entorn, també la roba forma part important del procés: els actors assagen amb peces que s’aproximen a les definitives per tal de generar formes de moviment i de relació amb el personatge, tot i que sempre en fase de prova. “M’interessen molt els processos creatius”, afirma, perquè és en la prova sobre el cos -i no en la teoria- on realment es veu si les decisions funcionen o no. D’aquesta manera, Pazos entén la creació com un treball de recerca a foc lent, on l’escenografia, el cos, la textura i el material es van construint simultàniament fins a l’estrena.

Però, què en pensen els actors de la metodologia Pazos? S’hi han adaptat bé? Els intèrprets coincideixen a valorar molt positivament el seu funcionament, que descriuen com un procés creatiu basat en la confiança, la llibertat i el treball col·lectiu. Eduard Farelo -qui confessa que no juga amb avantatge per les artistes que té a casa-, subratlla que la proposta de Pazos està “molt lligada al temps que ens toca viure” i destaca la “confiança d’anada i de tornada” en un equip on “no hi ha ningú que pateixi a l’escenari”, una situació que considera poc habitual. Marta Bernal destaca que la directora “et dona la confiança que ets aquí perquè has de ser-hi”, un enfocament que li permet treballar des de la seva pròpia aportació sense perdre el fil del procés.

En la mateixa línia, Míriam Moukhles subscriu cada paraula dels seus companys i parla d’un procés d’aprenentatge molt gran que si li arriben a dir temps enrere, no s’ho hauria cregut. Nao Albet -que ja havia treballat amb Pazos i que ve de fer Els estunmen al Lliure-, posa l’accent en la riquesa del procés d’assaig i en el fet que Pazos sigui una creadora multidisciplinària que “no només posa el text al centre, sinó també el cos i la música”. A més, en remarca la seva capacitat per liderar el grup com una “capitana de vaixell” que evita els egos i genera dinàmiques saludables en l’equip. Pazos, agraïda i emocionada, celebra que la companyia “s’hagi entregat completament a aquest viatge i a aquesta forma de treballar”, un compromís que, diu, es tradueix directament en el resultat escènic.

L’harmònium del 1910 que recupera el so de Weill

Tornant a la música, una de les voluntats dels dos directors era la de dialogar amb els orígens d’aquells sons de L'òpera de tres rals. El director musical, Dani Espasa, reivindica una instrumentació fidel a l'univers sonor que Bertolt Brecht i Kurt Weill van imaginar el 1928, amb peces que avui estant pràcticament desaparegudes dels escenaris. La joia de la corona és un harmònium fabricat a Barcelona l'any 1910 que obre la popular Balada de Mackie Messer. "Tindrem un harmònium de l'època de Brecht i Weill fabricat a Barcelona", destaca Espasa, orgullós d'haver recuperat un instrument tan singular, tot i que admet entre rialles que pateix cada dia per haver-lo de pujar i baixar del fossat.

La recuperació del so original continua amb la incorporació d'un bandoneó, present en l'orquestració de Weill però absent en moltes produccions actuals. "És un instrument molt popular que es tocava a principis del segle XX", recorda el director, que també ha volgut mantenir una guitarra hawaiana, una altra de les peculiaritats de la partitura original. Aquesta aposta per la fidelitat històrica obliga els músics a multiplicar-se: la majoria interpreten dos, tres o fins a deu instruments diferents al llarg de la funció. "Estic molt involucrat en la recuperació de músiques històriques", confessa Espasa, convençut que, igual que passa amb la música antiga, recuperar els instruments originals permet acostar-se al veritable paisatge sonor on neix l'obra.

Una celebració amb mirada ecofeminista

Més enllà de l'escenografia, la música o la dramatúrgia, el fil conductor de la manera de treballar de Pazos va en una línia profundament ecofeminista. Inspirada en les teories de Yayo Herrero, la directora entén cada producció com "un organisme viu", on “cal posar la vida al centre", tant en les relacions humanes com en l'impacte ambiental que deixa un espectacle. La seva manera de crear ha evolucionat amb els anys: si abans el focus era exclusivament l'obra, ara el procés també ha de transformar les persones que en formen part. "Si soc la mateixa persona quan començo que quan acabo, per què fer el que faig?", es pregunta. Per a Pazos, cada projecte ha de deixar una empremta positiva en l'ecosistema humà que el fa possible.

Potser per això, quan se li pregunta què s'endú d'aquesta producció, la resposta va molt més enllà del resultat artístic. Parla del respecte pel llegat dels qui cinquanta anys enrere van fundar el Grec i el Teatre Lliure, "amb la voluntat de canviar les coses", d'una flama que cal continuar alimentant perquè serveixi per als artistes que vindran. També d'una companyia convertida en "una colla d'amics i família" i d'un descobriment encara més profund de la cultura catalana, que defineix com a "profundament generosa", amb un gran sentit de comunitat, cooperació i olfacte per la qualitat de les coses.  Albet hi coincideix i considera que precisament per aquest rigor i per aquesta manera d'entendre el teatre "és de justícia que sigui Pazos qui dirigeixi l'espectacle que inaugura el cinquantenari del Grec i del Lliure, perquè és una artista d’una rigorositat i una qualitat molt alta, igual que la ciutat entén el teatre”.