06
de gener
de
2017, 11:33
Actualitzat:
08
de gener,
12:56h
La crítica dels partits de signe espanyolista per la presència de fanalets independentistes a la cavalcada dels reis d'Orient a Vic contrasta amb la tolerància que aquests mateixos partits han demostrat respecte a l'exhibició a les seus de les institucions espanyoles de tota mena de símbols del franquisme que, a mode de fanalet –en aquest cas antidemocràtic-, rememoren, legitimen i reten homenatge a la dictadura. Un dels últims exponents és l'adquisició a la casa de subhastes Balclis de Barcelona per part del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport de l'esbós de l'obra "Intercesión de Santa Teresa de Jesús en la guerra civil española" del pintor Josep Maria Sert (Barcelona, 1874-1945). Una pintura amb la llegenda "Plus Ultra" que alava els 'màrtirs' de l'exèrcit de Franco i que, mercès dels impostos dels ciutadans, ara està dipositada al Museo Nacional Reina Sofía de Madrid.
L'ordre de compra del Ministeri –publicada al BOE el 25 de gener del 2016- és clara: exercir el dret de tempteig de l'Estat, pagar els 12.000 euros de preu, i incloure-la "a l'inventari del patrimoni propietat de l'Estat" que es custòdia al Reina Sofía. Independentment del seu valor artístic, l'elecció de l'obra de Sert –que és precisament l'autor dels murals de la catedral de Vic- explica la concepció lineal de l'imaginari estatal respecte a l'etapa anterior. Franco com a precedent històric, encara que sembli incòmode.
Aquest va ser precisament l'argument que el socialista José Bono va esgrimir com a president del Congrés dels Diputats per no retirar de les parets de la cambra els retrats dels presidents de les Corts franquistes: Esteban de Bilbao Eguía (1943-1965); Antonio Iturmendi Bañales (1965-1969), Alejandro Rodríguez de Valcárcel y Nebreda (1969-1975) i Torcuato Fernández-Miranda y Hevia (1975-1977). Un any després de l'aprovació de la Llei de la memòria històrica, Bono responia una carta del senador del PNB Iñaki Anasagasti –que en demanava la retirada- assegurant que "la història constitueix per a qualsevol poble un compendi d'encerts i errors que serveixen com a referència per modelar el futur". L'únic gest de reacció de l'aleshores president del Congrés davant les peticions del PNB i d'ICV va ser ressituar els quadres, que encara formen part del catàleg del Congrés. Va ubicar el d'Esteban Bilbao Eguía –responsable de la repressió franquista al País Basc- prop del despatx de l'aleshores diputat del PNB José Ramón Beloki.
"La intercesión" de Sert tampoc hauria desencaixat al nou despatx de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, al palau del Marqués de Villamejor, fins ara seu de la secretaria d'Estat d'Administracions Públiques. Coincidint amb la seva designació com a ministra d'Administracions Territorials –i comandant en cap de "l'Operació Diàleg"- Sáenz de Santamaría va demanar que s'obrís per al seu ús una sala de l'edifici del Paseo de la Castellana, 3 que havia quedat congelada des de l'assassinat del seu antic propietari per part d'ETA el 1973: Luis Carrero Blanco. A La Moncloa expliquen els canvis que la vicepresidenta ha introduït a aquest espai per a l'ocasió: ha retirat les cortines i ha mogut la taula de lloc.
Malgrat la Llei de la memòria històrica, la pervivència de símbols del franquisme als ministeris –on també perduren els retrats dels ministres de la dictadura-, a les institucions i, sobretot, a l'imaginari d'administracions com la Justícia, posa en dubte la capacitat de l'Estat per repensar-se i transitar cap a un aprofundiment democràtic. Una possible explicació podria ser la mateixa essència de la democràcia espanyola, nascuda del trànsit del règim a la democràcia i no d'una ruptura que permetés connectar amb el llegat de les Corts republicanes. Ho exemplifiquen les biografies dels propis presidents de les Corts franquistes. Iturmendi va ser l'encarregat de prendre jurament al príncep Juan Carlos de Borbó com a successor del cap d'Estat, i Valcárcel va ser qui li va traspassar els poders després de la mort de Franco.
La prova del cotó fluix sobre la salut de la democràcia espanyola consisteix, però, a preguntar-se si la Cambra dels Diputats italiana penjaria quadres dels responsables de la "Camera dei Fasci e delle Corporazioni", tutelada per Mussolini, o si l'Estat alemany compraria obres que enaltissin els ideals del nazisme. És clar que, a diferència del que va passar a l'Estat, a Itàlia i a Alemanya el feixisme va perdre la guerra.
L'ordre de compra del Ministeri –publicada al BOE el 25 de gener del 2016- és clara: exercir el dret de tempteig de l'Estat, pagar els 12.000 euros de preu, i incloure-la "a l'inventari del patrimoni propietat de l'Estat" que es custòdia al Reina Sofía. Independentment del seu valor artístic, l'elecció de l'obra de Sert –que és precisament l'autor dels murals de la catedral de Vic- explica la concepció lineal de l'imaginari estatal respecte a l'etapa anterior. Franco com a precedent històric, encara que sembli incòmode.
Aquest va ser precisament l'argument que el socialista José Bono va esgrimir com a president del Congrés dels Diputats per no retirar de les parets de la cambra els retrats dels presidents de les Corts franquistes: Esteban de Bilbao Eguía (1943-1965); Antonio Iturmendi Bañales (1965-1969), Alejandro Rodríguez de Valcárcel y Nebreda (1969-1975) i Torcuato Fernández-Miranda y Hevia (1975-1977). Un any després de l'aprovació de la Llei de la memòria històrica, Bono responia una carta del senador del PNB Iñaki Anasagasti –que en demanava la retirada- assegurant que "la història constitueix per a qualsevol poble un compendi d'encerts i errors que serveixen com a referència per modelar el futur". L'únic gest de reacció de l'aleshores president del Congrés davant les peticions del PNB i d'ICV va ser ressituar els quadres, que encara formen part del catàleg del Congrés. Va ubicar el d'Esteban Bilbao Eguía –responsable de la repressió franquista al País Basc- prop del despatx de l'aleshores diputat del PNB José Ramón Beloki.
"La intercesión" de Sert tampoc hauria desencaixat al nou despatx de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, al palau del Marqués de Villamejor, fins ara seu de la secretaria d'Estat d'Administracions Públiques. Coincidint amb la seva designació com a ministra d'Administracions Territorials –i comandant en cap de "l'Operació Diàleg"- Sáenz de Santamaría va demanar que s'obrís per al seu ús una sala de l'edifici del Paseo de la Castellana, 3 que havia quedat congelada des de l'assassinat del seu antic propietari per part d'ETA el 1973: Luis Carrero Blanco. A La Moncloa expliquen els canvis que la vicepresidenta ha introduït a aquest espai per a l'ocasió: ha retirat les cortines i ha mogut la taula de lloc.
Malgrat la Llei de la memòria històrica, la pervivència de símbols del franquisme als ministeris –on també perduren els retrats dels ministres de la dictadura-, a les institucions i, sobretot, a l'imaginari d'administracions com la Justícia, posa en dubte la capacitat de l'Estat per repensar-se i transitar cap a un aprofundiment democràtic. Una possible explicació podria ser la mateixa essència de la democràcia espanyola, nascuda del trànsit del règim a la democràcia i no d'una ruptura que permetés connectar amb el llegat de les Corts republicanes. Ho exemplifiquen les biografies dels propis presidents de les Corts franquistes. Iturmendi va ser l'encarregat de prendre jurament al príncep Juan Carlos de Borbó com a successor del cap d'Estat, i Valcárcel va ser qui li va traspassar els poders després de la mort de Franco.
La prova del cotó fluix sobre la salut de la democràcia espanyola consisteix, però, a preguntar-se si la Cambra dels Diputats italiana penjaria quadres dels responsables de la "Camera dei Fasci e delle Corporazioni", tutelada per Mussolini, o si l'Estat alemany compraria obres que enaltissin els ideals del nazisme. És clar que, a diferència del que va passar a l'Estat, a Itàlia i a Alemanya el feixisme va perdre la guerra.