La crisi gravíssima en què ha caigut l'estat espanyol té un origen indiscutible: la baixíssima qualitat de la política espanyola. Els partits espanyols -i, en la mesura proporcional, els catalans- es van creure dipositaris exclusius dels mecanismes de poder derivats de la transició espanyola. El mateix cinisme de mantenir intactes les estructures de la dictadura va generar una democràcia de molt poca profunditat. No importaven els mitjans, sinó la finalitat. Si calia respectar lladres i torturadors, es feia. Si era necessari compartir el poder amb gent amb les mans tacades de sang, no importava... Un sistema ideal per prescindir dels ciutadans i deixar la democràcia al ralentí.

Aquest era el context perfecte per crear i inflar una bombolla immobiliària de dimensions planetàries. Una martingala ideal per omplir les butxaques de banquers afeccionats i polítics sense escrúpols. Un invent extraordinari per finançar els partits i enriquir tota mena d'intermediaris delinqüencials. Un sistema ràpid per poder invertir en tancs i soldats per tal de col·locar el senyor de La Moncloa a les Açores.

Una democràcia on els partits s'encarregaven de què hi hagués pocs controls. Amb límits boirosos entre les empreses i l'administració, amb una confusió permanent i volguda entre la política i les finances.

Ara, només queda reaccionar. I això s'haurà de fer, justament, des de la política. A Madrid no hi ha acús de rebut i Rajoy s'exhibeix al món des de la llotja de la Roja. Només queda per veure si al palau de la Generalitat hi ha senyals de vida intel·ligent.