Passejar-se aquests dies pel Parlament és un déjà vu esgotador. Un pessebre trist, antic i inversemblant. Els grups polítics tornen a fer ballar la verra treballant amb els esquemes d'abans de l'11 de setembre. No hi ha cap país del món on els seus partits nacionals escriguin quatre tipus de sobirania. Com si la sobirania, estimats parlamentaris, fos un bufet lliure.

Mentre la maquinària, legal o sinistre, de l'Estat espanyol ja s'ha posat en marxa, aquí fem bullir l'olla en benefici d'un consens innecessari i absurd. Un consens que és un sinònim d'encabiment amb calçador del PSC en una declaració que ni es creu, ni se la vol creure, ni tampoc Catalunya en té cap necessitat que se la cregui.

Dubto que ERC o la CUP tingui unes ganes irresistibles de què el PSC estampi la firma. Dels ecosocialistes no ho dubto tant. I l'experiència em diu que potser és CiU la més interessada a fer entrar el clau per la cabota per tal que el PSC s'apunti al carro encara que sigui a costa de deixar-lo sense rodes.

CiU pot tenir tres motius per voler el PSC dins l'acord. Primer, per acabar-lo d'enfrontar amb el PSOE -motiu més partidista que de país-. Segon, per calmar el duranisme i els convergents que ja s'han espantat -ja hi serem pel tros-. I tercer, perquè potser es pensen que el PSC -partit d'alcaldes que han actuat com cacics d'esquerres- està pel rotllo de què la gent voti.

Cap d'aquests tres motius convenç i més tenint present l'evidència que al PSC li han fet la pregunta que mai no volien que li haguessin fet. Sabien la resposta però no la volien dir. Ara l'han dita. S'han mirat al mirall i s'han espantat perquè els seus companys de vestuari, agradi o no, són la conjunció etnicista del PP i C's.