13
d'octubre
de
2017, 09:55
Actualitzat:
15
d'octubre,
13:29h
Pablo Casado ho va defensar “a títol personal” durant una roda de premsa com a portaveu del PP, i una part de la cúpula del partit ho comparteix. El vicesecretari de Comunicació de la formació de Mariano Rajoy considera que la resposta al “cop d’estat” a Catalunya ha de ser una modificació de la llei del partits per il·legalitzar les forces independentistes i impedir que puguin concórrer a les eleccions. No és un debat obert a l’entorn del president espanyol –els seus defensors asseguren que no se n’ha parlat a les reunions- però sí un criteri sostingut almenys per altres membres del comitè de direcció, el nucli dur de l’staff de Gènova, que creuen que C's els podria acompanyat en aquesta aventura.
Ja fa setmanes que dirigents de la cúpula del PP aposten per punt i final al “problema” català com es va fer amb la kale borroka i el terrorisme al País Basc. Ni diàleg, ni mediació, ni cessions; mà dura, llei i presó. Un retorn nostàlgic a l’essència de l’aznarisme, que el 2002 va aprovar al Congrés (amb els vots de l’antiga CiU) la norma que permet deixar fora de les eleccions les formacions que “atemptin contra el règim democràtic de llibertats”. Amnistia Internacional ja va alertar aleshores que l’ambigüitat de la norma podia permetre il·legalitzar partits que propugnin el canvi de principis constitucionals o de lleis de forma pacífica.
Rajoy es debat ara entre la pulsió d’aquest “a por ellos” sostingut per bona part de la pròpia premsa amiga, i el criteri de les veus més moderades que –també dins la seva formació i del seu govern- aposten per la dinàmica del "pas a pas". De moment, el president espanyol juga a moure peons camí de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, i emplaça Puigdemont a contestar amb un "sí" o un "no" el seu requeriment perquè aclareixi si va declarar la independència durant la seva compareixença al ple del Parlament. De la resposta –com va afirmar el mateix president espanyol- en dependrà la reacció de l’Estat.
Per a Rajoy es tracta de guanyar o guanyar. No hi ha camí del mig ni possibilitat d’un diàleg sobre el dret a decidir. El pal és la suspensió de competències de la Generalitat i una probable imputació de Puigdemont per rebel·lió –com defensa el fiscal Maza- sostinguda sobre un hipotètic ús de la violència per part dels ciutadans que es van oposar a la retirada de les urnes. La pastanaga la crida –verbalitzada aquest dijous a la recepció de la Casa Reial- de renunciar al procés a canvi de tornar a l’escenari del 5 de setembre, és a dir, abans de l’aprovació de les lleis del referèndum i transitorietat.
Rajoy juga amb cartes marcades. El seu entorn celebra que malgrat el fiasco de l’1-O (bona part del propi PP i del govern considera que va ser un fracàs d’imatge internacional i de credibilitat del propi executiu) La Moncloa ha sabut mantenir el favor de les cancelleries internacionals, dels mitjans espanyols i de la seva pròpia societat, que ha reaccionat fent ostensible la seva hostilitat al procés i que tolera, ja, l’ús de la força contra la societat civil per combatre l'independentisme.
La prova més evident és la submissió d’un PSOE abocat a donar suport al 155 i els problemes interns de Podem, que es debat entre mantenir el suport al dret a decidir o adoptar posicions més ambigües. Els socialistes espanyols fins i tot han hagut d’articular una discrepància pactada amb el PSC, que s’oposa a la suspensió de competències, per mantenir-se impertèrrits al bloc constitucionalista. Una victòria per a Rajoy que, per contra, expressa una absolta manca d’interès en obrir la reforma de la Carta Magna que Pedro Sánchez va anunciar a bombo i plateret com a pagament al seu suport al 155. Ho demostra el fet que el president espanyol ni tan sols la va mencionar en la seva compareixença de dimecres al Congrés.
L’ultimàtum de Rajoy a Puigdemont planteja una resposta binària on no acceptarà matisos: sí o no. Vol forçar el president de la Generalitat a renunciar a la independència (i convocar eleccions) o provocar la reacció de l’Estat. Un diagnòstic que parteix de la mateixa premissa que va fer fracassar l’operatiu policial de l’1-O: pensar que els ciutadans catalans només podien reaccionar a la força policial de dues maneres: o bé retirant-se dels col·legis electorals, o bé recorrent a la violència. No va ser ni l’una ni l’altra, i depèn ara de Puigdemont trobar la clau de volta que obri pas a un nou escenari. Si ho aconsegueix portarà Rajoy allà on no juga còmode: a la disjuntiva entre no actuar o prendre decisions dràstiques que centraran un cop més l'atenció internacional.
Ja fa setmanes que dirigents de la cúpula del PP aposten per punt i final al “problema” català com es va fer amb la kale borroka i el terrorisme al País Basc. Ni diàleg, ni mediació, ni cessions; mà dura, llei i presó. Un retorn nostàlgic a l’essència de l’aznarisme, que el 2002 va aprovar al Congrés (amb els vots de l’antiga CiU) la norma que permet deixar fora de les eleccions les formacions que “atemptin contra el règim democràtic de llibertats”. Amnistia Internacional ja va alertar aleshores que l’ambigüitat de la norma podia permetre il·legalitzar partits que propugnin el canvi de principis constitucionals o de lleis de forma pacífica.
Membres del Comitè de Direcció, el nucli dur de l’staff de Gènova, creuen que C's els podria acompanyat en aquesta aventura
Rajoy es debat ara entre la pulsió d’aquest “a por ellos” sostingut per bona part de la pròpia premsa amiga, i el criteri de les veus més moderades que –també dins la seva formació i del seu govern- aposten per la dinàmica del "pas a pas". De moment, el president espanyol juga a moure peons camí de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, i emplaça Puigdemont a contestar amb un "sí" o un "no" el seu requeriment perquè aclareixi si va declarar la independència durant la seva compareixença al ple del Parlament. De la resposta –com va afirmar el mateix president espanyol- en dependrà la reacció de l’Estat.
Per a Rajoy es tracta de guanyar o guanyar. No hi ha camí del mig ni possibilitat d’un diàleg sobre el dret a decidir. El pal és la suspensió de competències de la Generalitat i una probable imputació de Puigdemont per rebel·lió –com defensa el fiscal Maza- sostinguda sobre un hipotètic ús de la violència per part dels ciutadans que es van oposar a la retirada de les urnes. La pastanaga la crida –verbalitzada aquest dijous a la recepció de la Casa Reial- de renunciar al procés a canvi de tornar a l’escenari del 5 de setembre, és a dir, abans de l’aprovació de les lleis del referèndum i transitorietat.
El pal de Rajoy és la suspensió de les competències de la Generalitat i una probable imputació de Puigdemont per rebel·lió i la pastanaga, la crida a renunciar al procés a canvi de tornar a l'escenari previ a les lleis de desconnexió
Rajoy juga amb cartes marcades. El seu entorn celebra que malgrat el fiasco de l’1-O (bona part del propi PP i del govern considera que va ser un fracàs d’imatge internacional i de credibilitat del propi executiu) La Moncloa ha sabut mantenir el favor de les cancelleries internacionals, dels mitjans espanyols i de la seva pròpia societat, que ha reaccionat fent ostensible la seva hostilitat al procés i que tolera, ja, l’ús de la força contra la societat civil per combatre l'independentisme.
La prova més evident és la submissió d’un PSOE abocat a donar suport al 155 i els problemes interns de Podem, que es debat entre mantenir el suport al dret a decidir o adoptar posicions més ambigües. Els socialistes espanyols fins i tot han hagut d’articular una discrepància pactada amb el PSC, que s’oposa a la suspensió de competències, per mantenir-se impertèrrits al bloc constitucionalista. Una victòria per a Rajoy que, per contra, expressa una absolta manca d’interès en obrir la reforma de la Carta Magna que Pedro Sánchez va anunciar a bombo i plateret com a pagament al seu suport al 155. Ho demostra el fet que el president espanyol ni tan sols la va mencionar en la seva compareixença de dimecres al Congrés.
L’ultimàtum de Rajoy a Puigdemont planteja una resposta binària on no acceptarà matisos: sí o no. Vol forçar el president de la Generalitat a renunciar a la independència (i convocar eleccions) o provocar la reacció de l’Estat. Un diagnòstic que parteix de la mateixa premissa que va fer fracassar l’operatiu policial de l’1-O: pensar que els ciutadans catalans només podien reaccionar a la força policial de dues maneres: o bé retirant-se dels col·legis electorals, o bé recorrent a la violència. No va ser ni l’una ni l’altra, i depèn ara de Puigdemont trobar la clau de volta que obri pas a un nou escenari. Si ho aconsegueix portarà Rajoy allà on no juga còmode: a la disjuntiva entre no actuar o prendre decisions dràstiques que centraran un cop més l'atenció internacional.
El consell de ministres extraordinari sobre Catalunya. Foto: Moncloa