15
de maig
de
2022
Actualitzat:
15
de gener
de
2024,
17:54h
Reconeix que la seva visió sobre el conflicte a Ucraïna ha canviat des d'aquell 24 de febrer en què Vladímir Putin va iniciar l'"operació especial" contra Kíiv i adverteix que cal estar preparats pel que pugui venir.Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955) és un analista fi de la realitat internacional, una realitat que se'ns fa cada dia més propera. Pertany a consells científics de patronats i fundacions, com el Reial Institut Elcano i l'Institut Atlàntic de Govern, i ha exercit responsabilitats en el món empresarial (des de conseller d'Aena a president de Vueling) i associatiu, com a president del Cercle d'Economia.
Piqué és doctor en Ciències Econòmiques i llicenciat en Dret per la UB, va ser un jove antifranquista abans de passar a exercir càrrecs en l'administració catalana com a director general d'Indústria i, més tard, en l'espanyola, com a ministre d'Indústria, Assumptes Exteriors i Ciència i Tecnologia en els governs de José María Aznar. Va presidir el PP de Catalunya. En aquesta entrevista amb NacióDigital, analitza la crisi a Ucraïna -just quan Finlàndia ha fet el primer pas per entrar a l'OTAN- i, tot i que es resisteix a endinsar-se en el terreny polític, opina sobre el lideratge d'Alberto NúñezFeijóo i la burgesia catalana.
- Des de l'inici de la invasió d'Ucraïna, ha canviat la seva percepció del conflicte?
- La percepció l'ha variat tothom. Hi havia una convicció general que la desproporció entre els dos exèrcits, el de Rússia i el d'Ucraïna, portaria a una operació militar ràpida. Crec que això és el que pensava el president Putin i els seus càlculs polítics anaven per aquí. Com també la preparació de la intervenció, perquè hem vist enormes carències que derivaven d'una pèssima planificació d'una invasió que es creia que seria curta i que ara es pot cronificar. Crec que estem davant d'un conflicte que, més que setmanes o mesos, pot durar fins i tot anys, encara que sigui de manera hivernada i hi hagi armistici.
- No és molt encoratjador.
- Crec que pensar en una pau raonable i acceptable per les parts ens ho haurem de treure del cap molt de temps.
- S'ha dit que Vladímir Putin era un bon estratega i millor tàctic. O un bon tàctic i un mal estratega. Vostè ha escrit que no és ni una cosa ni l'altra.
- Efectivament. Que en el passat poguéssim tenir la idea que Putin era un bon tàctic i un bon estratega enllaçava amb els fets. Perquè Putin no va amagar pas les seves intencions en una intervenció -que convé llegir- a la conferència de seguretat de Munic del 2007, ja fa quinze anys. Allí assegurava que Rússia no se sentia identificada amb l'ordre internacional impulsat pels Estats Units, que se sentia maltractada, i que actuaria en funció dels seus específics interessos. Molt poc després, el 2008, hi ha una intervenció a Geòrgia, i el suport a la pseudoindependència d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia. Amb posterioritat, hem vist una intervenció a Crimea, el 2014, la intervenció de facto per mantenir el règim a Bielorrússia i al Kazakhistan, les intervencions militars a Síria i al nord d'Àfrica.
- Fins ara, li havia sortit bé.
- Li havien sortit bé perquè la resposta d'Occident havia estat feble, no contundent, que li ha indicat que podia fer una intervenció encara més agressiva a Ucraïna. Ara s'ha trobat amb les línies vermelles d'Occident, que li ha dit que fins aquí hem arribat. Ell va anar desenvolupant una via que des del punt de vista tàctic oferia resultats positius. Però ara ha planificat pèssimament la seva intervenció a Ucraïna. Putin ha perdut la guerra, encara que militarment pugui quedar-se amb un tros del territori ucraïnès, i ha aconseguit just el contrari del que estratègicament es plantejava.
- El que va anomenar "operació especial" li ha sortit a l'inrevés?
- Bé, ha aconseguit que l'Aliança Atlàntica surti reforçada. Que països tradicionalment neutrals com Finlàndia i Suècia es plantegin seriosament la seva vinculació a l'OTAN, i que el desplegament de tropes de l'OTAN a prop de les seves fronteres sigui més fort que mai. I, a més, s'ha produït una cosa que ell creia que no succeiria, com ha estat la unitat europea. Amb totes les dificultats internes, però amb una resposta raonable i unitària tant de la UE com de l'OTAN, com del vincle atlàntic entre Europa i els EUA. Putin ha aconseguit que el somni d'una Gran Rússia eslava amb Bielorrússia i Ucraïna ara estigui més lluny que mai. I ha reforçat enormement la identitat nacional ucraïnesa, que ara ja té un sentiment contra allò rus.
- Ara que esmenta la unitat europea, hi ha analistes que consideren que, guanyi qui guanyi sobre el sòl d'Ucraïna, la UE serà la gran perdedora.
- Depèn de quin criteri se segueixi. És evident que tot el que està succeint té les seves repercussions econòmiques i per nosaltres són negatives. No és el cas dels Estats Units. Però si parlem de coses que van més enllà dels estrictes interessos econòmics i parlem de valors, Europa està aconseguint que la voluntat revengista de Rússia s'aturi aquí. Perquè si no s'aconseguís això, si no fracassés a Ucraïna, Putin aniria més enllà.
- On creu que, de sortir indemne d'Ucraïna, posaria Putin els focus?
- Jo sempre he pensat que el pas següent, a banda de Moldàvia a través de Transnístria, serien les repúbliques bàltiques.
- Però pertanyen a l'OTAN.
- Sí, però les circumstàncies geogràfiques són les que són. Les tres repúbliques bàltiques estan unides per terra a la resta de l'OTAN a través d'un corredor molt estret i molt curt, el corredor de Suwalki, que va de Bielorrússia a Kaliningrad, enclavament rus al Bàltic. Suwalkiés un corredor fàcilment bloquejable. Per terra, per tant, els estats bàltics serien fàcilment aïllats, i per mar i aire, ho serien des de Kaliningrad i des de la base aeronaval de Baltiysk. Si es volgués donar una resposta adequada de l'article cinquè del tractat de l'OTAN, això obligaria a una operació militar molt àmplia.
Per això, hem d'interpretar les referències freqüents a la utilització de l'armament nuclear. Si l'Aliança Atlàntica reaccionés proporcionadament, el pas següent seria l'escalada nuclear i tots ens ho hauríem de pensar dues vegades. Per tant, amb una mentalitat com la de Putin, que creu que pot aconseguir els seus drets per la via de la força, per tornar a reconstruir l'estat soviètic, no hem de descartar cap hipòtesi. Només cal veure amb quina crueltat s'estan comportant a Ucraïna, un poble eslau que des del seu punt de vista, forma part de Rússia. Per ser dels teus, no està malament.
- No creu que l'amenaça nuclear sigui una baladronada de Putin?
- Home, això no es pot saber mai. Des de l'època de Richard Nixon, hi ha la teoria de l'home boig. Ell creia que si convencia els nord-vietnamites que estava tan desequilibrat com per llançar la bomba atòmica, els podria forçar a seure a la taula de negociacions. Això no volia dir que estigués boig, però sí que estava interessat a semblar-ho. És com a la pel·lícula de James Dean: posem els cotxes a gran velocitat i a veure qui s'acovardeix primer abans de llançar el cotxe pel precipici.
- I Espanya, com ho està fent?
- Crec que Espanya, com a membre de l'OTAN i de la UE, està fent el que ha de fer, que és ser coherent amb els tractats que té amb els socis i aliats. Està en el lloc que li correspon.
- La decisió de reposicionar-se al costat del Marroc l'ha trobada correcta, arriscada o errònia?
- Aquí hem de distingir dues coses. Des del punt de vista formal i de comunicació, s'ha plantejat pèssimament. Perquè la política exterior només és creïble quan respon a posicionaments de termini llarg, estratègics, que no es modifiquen en funció del color d'un govern concret. Quan això passa, perds tota la fiabilitat. Això no s'ha fet bé. Aquests temes es tracten amb l'oposició i es dirimeixen al Parlament. Des del punt de vista de la comunicació, també ha estat pèssim perquè l'ha dirigida des del primer moment el rei del Marroc. Ens en vam assabentar a través d'un comunicat de la Casa Reial marroquina. Aquí no crec que hi pugui haver massa discussió.
Sobre el fons, és una qüestió molt complexa, però hi ha algunes coses que s'han de salvaguardar. Espanya s'ha de mantenir en el marc de la legalitat internacional i de Nacions Unides, que propugnen trobar una solució mútuament acceptable per totes les parts. Una altra cosa és que, en un moment determinat, Espanya pugui defensar les posicions marroquines com les més adequades de cara al futur, i aquí podria trobar molt de consens. Però s'ha de fer sempre en marcs que després puguis utilitzar en altres àmbits. Per exemple, la posició d'Espanya sobre Gibraltar descansa sobre la legalitat de Nacions Unides. Per tant, si la legalitat de l'ONU val per una cosa, ha de valer per totes.
- Si li sembla, canviem un moment de focus. Va participar recentment -per tractar precisament del context internacional- en les jornades del Cercle d'Economia, un mirall de les nostres elits. Com veu l'estat de la burgesia catalana?
- Si mirem a la història de Catalunya, hi ha una correlació inversa entre la fortalesa de la societat civil i l'autogovern polític. La societat civil catalana ha estat dinàmica i potent precisament quan no disposàvem de poder polític. Podríem parlar de burgesia en termes marxistes com d'una classe conscient del seu paper a la societat i d'exercir un mínim lideratge social. I Catalunya s'ha anat fent a través d'aquesta societat civil. El que succeeix és que la fortalesa d'aquest sector té els seus límits i quan es disposa de poder polític, se li acaba transferint l'impuls dels grans projectes col·lectius. Aquesta translació de responsabilitats a la direcció política fa que hi hagi una acomodació al poder polític i no es vulguin tenir més complicacions de les necessàries, que es vulgui ser molt políticament correcte. Però molt sovint jo he trobat a faltar una paraula molt més ferma i més nítida per part del que en podríem dir la societat civil catalana, i en particular la burgesia, que, he de ser molt sincer, avui em costa molt d'identificar.
- Li costa d'identificar? I això?
- Miri, si parlem del passat, de seguida em venen al cap uns quants noms. Tots recordem grans noms, d'un Carles Ferrer a Pere Duran Farell. Ara em resultaria molt difícil identificar uns noms.
- Va exercir càrrecs rellevants en la política. Va ser ministre en governs del PP i va presidir el PP de Catalunya. Com ha viscut la crisi que ha patit el Partit Popular i com s'imagina el lideratge de Feijóo?
- Crec en la Transició democràtica i en els seus resultats, perquè és pràcticament impossible en altres moments de la nostra història trobar els nivells de benestar i de llibertat que hem gaudit en les darreres dècades. Soc també un ferm convençut que un govern, sigui quin sigui, tingui al davant una alternativa capaç de substituir-lo per la via de les urnes de manera consistent i que generi confiança. La intervenció que va fer fa uns dies Feijóo al Cercle d'Economia va en aquesta direcció.
- Li agrada el que diu Feijóo?
- Ell utilitza una frase que a mi m'agrada molt perquè forma part de la meva manera d'entendre la política: jo no he vingut aquí a insultar el president del govern, sinó a substituir-lo. I això només es fa presentant alternatives que siguin sòlides i mereixin la confiança. I ara ho veig. Fa un temps em costava molt de veure.
- Recordo quan durant la Transició es parlava del concepte de "dreta civilitzada", una dreta moderada i europea que no era fàcil de trobar. Vostè va dirigir el PP català. En algun moment va tenir la sensació d'intentar una missió impossible, de lluitar contra enemics massa atàvics?
- Sobre aquest tema, quan vaig abandonar les meves responsabilitats polítiques, vaig decidir no continuar amb un debat que era possible, però susceptible de ser emprat per finalitats que jo tampoc desitjava. I em vull mantenir en aquesta línia. Tot això per mi forma part del passat. Han passat quinze anys, que no són pocs, i jo, que acostumo a evitar que els pensaments tòxics afectin la meva llibertat de veure les coses, segueixo pensant que val la pena seguir així.
- No sent cap nostàlgia de la política?
- A veure, per ser molt precís, la política és un virus que quan s'inocula, no té antídot. La política sempre hi és i aquesta entrevista ho demostra. Això cal distingir-ho de l'interès per l'activitat política i tot el que implica els interessos col·lectius des de molts àmbits que no són exactament el dels partits polítics. Des de la societat civil es poden fer moltes coses i jo en soc un militant, modest si es vol, d'aquest paper.
- Com es canalitzarà el conflicte polític a Catalunya?
- Crec que estem davant d'una política de qui dies passa, any empeny. Tant per part dels uns com dels altres. Però no acabo de veure una visió estratègica. Això no vol dir que no hi sigui, però jo no la veig.
- Per cap dels dos costats?
- Per cap de les dues bandes. Potser hi és, ja dic, però jo ara, per ara, soc incapaç de veure cap visió estratègica ni a Catalunya ni al govern espanyol. Si l'acabo veient, com és natural, no tindré cap problema per reconèixer-ho.
Piqué és doctor en Ciències Econòmiques i llicenciat en Dret per la UB, va ser un jove antifranquista abans de passar a exercir càrrecs en l'administració catalana com a director general d'Indústria i, més tard, en l'espanyola, com a ministre d'Indústria, Assumptes Exteriors i Ciència i Tecnologia en els governs de José María Aznar. Va presidir el PP de Catalunya. En aquesta entrevista amb NacióDigital, analitza la crisi a Ucraïna -just quan Finlàndia ha fet el primer pas per entrar a l'OTAN- i, tot i que es resisteix a endinsar-se en el terreny polític, opina sobre el lideratge d'Alberto NúñezFeijóo i la burgesia catalana.
- Des de l'inici de la invasió d'Ucraïna, ha canviat la seva percepció del conflicte?
- La percepció l'ha variat tothom. Hi havia una convicció general que la desproporció entre els dos exèrcits, el de Rússia i el d'Ucraïna, portaria a una operació militar ràpida. Crec que això és el que pensava el president Putin i els seus càlculs polítics anaven per aquí. Com també la preparació de la intervenció, perquè hem vist enormes carències que derivaven d'una pèssima planificació d'una invasió que es creia que seria curta i que ara es pot cronificar. Crec que estem davant d'un conflicte que, més que setmanes o mesos, pot durar fins i tot anys, encara que sigui de manera hivernada i hi hagi armistici.
- No és molt encoratjador.
- Crec que pensar en una pau raonable i acceptable per les parts ens ho haurem de treure del cap molt de temps.
"Estem davant d'un conflicte que pot durar anys, encara que hivernat i amb armistici"
- S'ha dit que Vladímir Putin era un bon estratega i millor tàctic. O un bon tàctic i un mal estratega. Vostè ha escrit que no és ni una cosa ni l'altra.
- Efectivament. Que en el passat poguéssim tenir la idea que Putin era un bon tàctic i un bon estratega enllaçava amb els fets. Perquè Putin no va amagar pas les seves intencions en una intervenció -que convé llegir- a la conferència de seguretat de Munic del 2007, ja fa quinze anys. Allí assegurava que Rússia no se sentia identificada amb l'ordre internacional impulsat pels Estats Units, que se sentia maltractada, i que actuaria en funció dels seus específics interessos. Molt poc després, el 2008, hi ha una intervenció a Geòrgia, i el suport a la pseudoindependència d'Ossètia del Sud i d'Abkhàsia. Amb posterioritat, hem vist una intervenció a Crimea, el 2014, la intervenció de facto per mantenir el règim a Bielorrússia i al Kazakhistan, les intervencions militars a Síria i al nord d'Àfrica.
- Fins ara, li havia sortit bé.
- Li havien sortit bé perquè la resposta d'Occident havia estat feble, no contundent, que li ha indicat que podia fer una intervenció encara més agressiva a Ucraïna. Ara s'ha trobat amb les línies vermelles d'Occident, que li ha dit que fins aquí hem arribat. Ell va anar desenvolupant una via que des del punt de vista tàctic oferia resultats positius. Però ara ha planificat pèssimament la seva intervenció a Ucraïna. Putin ha perdut la guerra, encara que militarment pugui quedar-se amb un tros del territori ucraïnès, i ha aconseguit just el contrari del que estratègicament es plantejava.
"Putin ha perdut la guerra, encara que militarment pugui quedar-se amb un tros del territori ucraïnès, i ha aconseguit just el contrari del que estratègicament es plantejava"
- El que va anomenar "operació especial" li ha sortit a l'inrevés?
- Bé, ha aconseguit que l'Aliança Atlàntica surti reforçada. Que països tradicionalment neutrals com Finlàndia i Suècia es plantegin seriosament la seva vinculació a l'OTAN, i que el desplegament de tropes de l'OTAN a prop de les seves fronteres sigui més fort que mai. I, a més, s'ha produït una cosa que ell creia que no succeiria, com ha estat la unitat europea. Amb totes les dificultats internes, però amb una resposta raonable i unitària tant de la UE com de l'OTAN, com del vincle atlàntic entre Europa i els EUA. Putin ha aconseguit que el somni d'una Gran Rússia eslava amb Bielorrússia i Ucraïna ara estigui més lluny que mai. I ha reforçat enormement la identitat nacional ucraïnesa, que ara ja té un sentiment contra allò rus.
"Putin ha aconseguit que el somni d'una Gran Rússia eslava amb Bielorrússia i Ucraïna ara estigui més lluny que mai"
- Ara que esmenta la unitat europea, hi ha analistes que consideren que, guanyi qui guanyi sobre el sòl d'Ucraïna, la UE serà la gran perdedora.
- Depèn de quin criteri se segueixi. És evident que tot el que està succeint té les seves repercussions econòmiques i per nosaltres són negatives. No és el cas dels Estats Units. Però si parlem de coses que van més enllà dels estrictes interessos econòmics i parlem de valors, Europa està aconseguint que la voluntat revengista de Rússia s'aturi aquí. Perquè si no s'aconseguís això, si no fracassés a Ucraïna, Putin aniria més enllà.
- On creu que, de sortir indemne d'Ucraïna, posaria Putin els focus?
- Jo sempre he pensat que el pas següent, a banda de Moldàvia a través de Transnístria, serien les repúbliques bàltiques.
- Però pertanyen a l'OTAN.
- Sí, però les circumstàncies geogràfiques són les que són. Les tres repúbliques bàltiques estan unides per terra a la resta de l'OTAN a través d'un corredor molt estret i molt curt, el corredor de Suwalki, que va de Bielorrússia a Kaliningrad, enclavament rus al Bàltic. Suwalkiés un corredor fàcilment bloquejable. Per terra, per tant, els estats bàltics serien fàcilment aïllats, i per mar i aire, ho serien des de Kaliningrad i des de la base aeronaval de Baltiysk. Si es volgués donar una resposta adequada de l'article cinquè del tractat de l'OTAN, això obligaria a una operació militar molt àmplia.
Per això, hem d'interpretar les referències freqüents a la utilització de l'armament nuclear. Si l'Aliança Atlàntica reaccionés proporcionadament, el pas següent seria l'escalada nuclear i tots ens ho hauríem de pensar dues vegades. Per tant, amb una mentalitat com la de Putin, que creu que pot aconseguir els seus drets per la via de la força, per tornar a reconstruir l'estat soviètic, no hem de descartar cap hipòtesi. Només cal veure amb quina crueltat s'estan comportant a Ucraïna, un poble eslau que des del seu punt de vista, forma part de Rússia. Per ser dels teus, no està malament.
- No creu que l'amenaça nuclear sigui una baladronada de Putin?
- Home, això no es pot saber mai. Des de l'època de Richard Nixon, hi ha la teoria de l'home boig. Ell creia que si convencia els nord-vietnamites que estava tan desequilibrat com per llançar la bomba atòmica, els podria forçar a seure a la taula de negociacions. Això no volia dir que estigués boig, però sí que estava interessat a semblar-ho. És com a la pel·lícula de James Dean: posem els cotxes a gran velocitat i a veure qui s'acovardeix primer abans de llançar el cotxe pel precipici.
- I Espanya, com ho està fent?
- Crec que Espanya, com a membre de l'OTAN i de la UE, està fent el que ha de fer, que és ser coherent amb els tractats que té amb els socis i aliats. Està en el lloc que li correspon.
"Des del punt de vista de les formes i la comunicació, el canvi d'Espanya respecte al Sàhara s'ha plantejat pèssimament"
- La decisió de reposicionar-se al costat del Marroc l'ha trobada correcta, arriscada o errònia?
- Aquí hem de distingir dues coses. Des del punt de vista formal i de comunicació, s'ha plantejat pèssimament. Perquè la política exterior només és creïble quan respon a posicionaments de termini llarg, estratègics, que no es modifiquen en funció del color d'un govern concret. Quan això passa, perds tota la fiabilitat. Això no s'ha fet bé. Aquests temes es tracten amb l'oposició i es dirimeixen al Parlament. Des del punt de vista de la comunicació, també ha estat pèssim perquè l'ha dirigida des del primer moment el rei del Marroc. Ens en vam assabentar a través d'un comunicat de la Casa Reial marroquina. Aquí no crec que hi pugui haver massa discussió.
Sobre el fons, és una qüestió molt complexa, però hi ha algunes coses que s'han de salvaguardar. Espanya s'ha de mantenir en el marc de la legalitat internacional i de Nacions Unides, que propugnen trobar una solució mútuament acceptable per totes les parts. Una altra cosa és que, en un moment determinat, Espanya pugui defensar les posicions marroquines com les més adequades de cara al futur, i aquí podria trobar molt de consens. Però s'ha de fer sempre en marcs que després puguis utilitzar en altres àmbits. Per exemple, la posició d'Espanya sobre Gibraltar descansa sobre la legalitat de Nacions Unides. Per tant, si la legalitat de l'ONU val per una cosa, ha de valer per totes.
- Si li sembla, canviem un moment de focus. Va participar recentment -per tractar precisament del context internacional- en les jornades del Cercle d'Economia, un mirall de les nostres elits. Com veu l'estat de la burgesia catalana?
- Si mirem a la història de Catalunya, hi ha una correlació inversa entre la fortalesa de la societat civil i l'autogovern polític. La societat civil catalana ha estat dinàmica i potent precisament quan no disposàvem de poder polític. Podríem parlar de burgesia en termes marxistes com d'una classe conscient del seu paper a la societat i d'exercir un mínim lideratge social. I Catalunya s'ha anat fent a través d'aquesta societat civil. El que succeeix és que la fortalesa d'aquest sector té els seus límits i quan es disposa de poder polític, se li acaba transferint l'impuls dels grans projectes col·lectius. Aquesta translació de responsabilitats a la direcció política fa que hi hagi una acomodació al poder polític i no es vulguin tenir més complicacions de les necessàries, que es vulgui ser molt políticament correcte. Però molt sovint jo he trobat a faltar una paraula molt més ferma i més nítida per part del que en podríem dir la societat civil catalana, i en particular la burgesia, que, he de ser molt sincer, avui em costa molt d'identificar.
"La burgesia catalana avui em costa molt d'identificar"
- Li costa d'identificar? I això?
- Miri, si parlem del passat, de seguida em venen al cap uns quants noms. Tots recordem grans noms, d'un Carles Ferrer a Pere Duran Farell. Ara em resultaria molt difícil identificar uns noms.
- Va exercir càrrecs rellevants en la política. Va ser ministre en governs del PP i va presidir el PP de Catalunya. Com ha viscut la crisi que ha patit el Partit Popular i com s'imagina el lideratge de Feijóo?
- Crec en la Transició democràtica i en els seus resultats, perquè és pràcticament impossible en altres moments de la nostra història trobar els nivells de benestar i de llibertat que hem gaudit en les darreres dècades. Soc també un ferm convençut que un govern, sigui quin sigui, tingui al davant una alternativa capaç de substituir-lo per la via de les urnes de manera consistent i que generi confiança. La intervenció que va fer fa uns dies Feijóo al Cercle d'Economia va en aquesta direcció.
- Li agrada el que diu Feijóo?
- Ell utilitza una frase que a mi m'agrada molt perquè forma part de la meva manera d'entendre la política: jo no he vingut aquí a insultar el president del govern, sinó a substituir-lo. I això només es fa presentant alternatives que siguin sòlides i mereixin la confiança. I ara ho veig. Fa un temps em costava molt de veure.
"Feijóo va en la línia d'una alternativa sòlida que mereixi confiança, abans no ho veia"
- Recordo quan durant la Transició es parlava del concepte de "dreta civilitzada", una dreta moderada i europea que no era fàcil de trobar. Vostè va dirigir el PP català. En algun moment va tenir la sensació d'intentar una missió impossible, de lluitar contra enemics massa atàvics?
- Sobre aquest tema, quan vaig abandonar les meves responsabilitats polítiques, vaig decidir no continuar amb un debat que era possible, però susceptible de ser emprat per finalitats que jo tampoc desitjava. I em vull mantenir en aquesta línia. Tot això per mi forma part del passat. Han passat quinze anys, que no són pocs, i jo, que acostumo a evitar que els pensaments tòxics afectin la meva llibertat de veure les coses, segueixo pensant que val la pena seguir així.
- No sent cap nostàlgia de la política?
- A veure, per ser molt precís, la política és un virus que quan s'inocula, no té antídot. La política sempre hi és i aquesta entrevista ho demostra. Això cal distingir-ho de l'interès per l'activitat política i tot el que implica els interessos col·lectius des de molts àmbits que no són exactament el dels partits polítics. Des de la societat civil es poden fer moltes coses i jo en soc un militant, modest si es vol, d'aquest paper.
- Com es canalitzarà el conflicte polític a Catalunya?
- Crec que estem davant d'una política de qui dies passa, any empeny. Tant per part dels uns com dels altres. Però no acabo de veure una visió estratègica. Això no vol dir que no hi sigui, però jo no la veig.
"La política és un virus que, quan s'inocula, no té antídot"
- Per cap dels dos costats?
- Per cap de les dues bandes. Potser hi és, ja dic, però jo ara, per ara, soc incapaç de veure cap visió estratègica ni a Catalunya ni al govern espanyol. Si l'acabo veient, com és natural, no tindré cap problema per reconèixer-ho.