El miracle que busca Pedro Sánchez necessita diversos elements per aconseguir la carambola perfecta a les eleccions del 29 de novembre. Un terreny de joc favorable, un enemic ben delimitat, una mobilització extraordinària de l'esquerra, i creuar els dits perquè als partits de la majoria plurinacional els vagi millor del que preveuen les enquestes. Vuit anys després de la moció de censura contra Mariano Rajoy, el president té més plom a les ales, les relacions entre aliats estan més desgastades i, malgrat els avenços, també hi ha hagut incompliments sonats, sigui per la manca d'ambició del PSOE o per l'aritmètica complicada al Congrés de l'última legislatura. El 2023 se'n va sortir per la mínima. Aconseguirà repetir la gesta el 2026?
L'habitatge al centre
El PSOE i el seu entorn miren d'alimentar una certa sensació de remuntada malgrat que tots els sondejos apunten a una victòria clara de PP i Vox. Amb el desnonament de Maricarmen -morta aquest dimecres- i el "no" de Junts als decrets habitacionals, els socialistes confien poder falcar bé el marc de la campanya, amb el dret a l'habitatge al centre i el futur d'Espanya en joc. Des de fa dues setmanes ja no es parla de la crisi de Ceuta ni tampoc de la corrupció a l'entorn del PSOE, i l'emergència habitacional és un àmbit on el PSOE se sent més còmode. Aquesta mateixa setmana, després del fracàs al Congrés, Sánchez ha tornat a aprovar el decret per frenar els desnonaments, que la diputació permanent -on Junts no és decisiu- convalidarà. És raonable pensar que els socialistes qüestionarien la maniobra si la protagonitzés el PP.
En tot cas, ningú pot negar que Sánchez també és responsable de la situació de l'habitatge a Espanya. Mirar de resoldre el problema arran d'un cas concret i amb dos decrets fets a correcuita denota un cert fracàs de les polítiques dels últims anys. Serà determinant, en aquest sentit, qui és capaç de capitalitzar el malestar als carrers. CCOO i UGT, fins ara reticents a mobilitzar-se fora de les lluites laborals, s'han activat tot just després de la convocatòria electoral per promoure una vaga general a les portes de la campanya, per denunciar la situació de l'habitatge. Si el PSOE aspira a sobreviure, és clau que l'habitatge es mantingui al centre del debat fins al 29-N, i que no s'assenyali a Sánchez com a part del problema, després de vuit anys a la Moncloa. Es pot argumentar que la situació actual també evidencia els límits en la gestió socialista.
Sigui com sigui, el CIS ha certificat aquesta setmana que l'habitatge és una preocupació per a la immensa majoria de la ciutadania, i que les mesures que plantegen el PSOE i les esquerres compten amb un ampli suport social. Set de cada deu espanyol són partidaris d'intervenir el mercat de l'habitatge "tant com sigui necessaris" per fer front a l'emergència habitacional, amb mesures com congelar el preu dels lloguers, apujar els impostos als grans tenidors o limitar els pisos turístics. I no només les persones que s'ubiquen més a l'esquerra. La meitats dels votants de PP, Vox i Junts també defensen mesures per regular el mercat. Vuit de cada deu espanyols, en la mateixa línia, sostenen que cal prioritzar el dret a l'habitatge, davant d'un de cada deu que sosté que és un bé de mercat.
El futur d'Espanya, en joc
Aquí apareix el segon element que miraran d'explotar el PSOE i els seus aliats: un rival a abatre ben identificat i el futur de l'Espanya "plural" en risc. La legislatura ha estat marcada per les dificultats del govern espanyol per tirar endavant lleis al Congrés, on els vots de PP, Vox i Junts -i a vegades també el PNB- en contra d'algunes de les mesures de caràcter progressista, com la reducció de la jornada laboral a les 37,5 hores o la regulació del mercat de l'habitatge. Sánchez ha optat per pitjar el botó electoral quan ha tingut ben definida la fotografia del bloc de dretes i els socialistes els culpen ara de tots els mals. Les eleccions es presenten, de fet, com un plebiscit: o majoria progressista amb Sánchez al capdavant, o coalició ultradretana o retrocés en drets. I si alguna lliçó deixen les eleccions de 2023 és que la por a l'extrema dreta mobilitza. De fet, el rebuig a un govern de PP i Vox és de les poques coses que han cohesionat la majoria plurinacional al Congrés.
Des de Catalunya, Salvador Illa, primer soldat de Sánchez, ha entrat en mode campanya per reforçar l'element plebiscitari del 29-N. El president posa al mateix sac PP, Vox i Junts, el bloc "involucionista". L'avançament electoral també té conseqüències a Catalunya, que es queda sense reforma del finançament -4.700 milions d'euros addicionals el primer any- i sense condonació parcial del deute autonòmic -l'Estat assumia 17.000 milions d'euros de deute de la Generalitat-. Si hi ha un canvi de govern a la Moncloa, la legislatura d'Illa, fins ara sinònim de lleialtat institucional i col·laboració entre administracions, entrarà en una nova dimensió. El PSC, de la mà de Jordi Hereu, espera poder aportar més de 19 diputats al grup del PSOE. A les files socialistes, com apuntava Ferran Pedret en una entrevista recent a Nació, estan convençuts que a Espanya, hi ha més gent progressista que no pas de PP o Vox. La clau, doncs, és mobilitzar-la.
Amb quin esquer? El del futur d'Espanya. Sánchez ho va verbalitzar en la seva compareixença de dilluns i ho ha declinat Illa en intervencions aquesta setmana. La dicotomia és "onada ultradretana i involucionista", retrocés en drets i llibertats i privilegis per a una minoria, que representen la dreta i l'extrema dreta. O bé progrés, transformació, obertura i justícia social, i defensa de l'Espanya plural i la convivència (i també la viabilitat d'alguns dels grans acords pendents amb Catalunya, que no seran possibles amb una majoria de PP i Vox). Així, si el plebiscit sobre Sánchez no té prou força perquè vuit anys a la Moncloa també pesen, que sigui sobre el futur d'Espanya davant l'onada reaccionària. El mal menor que també va donar rèdits el 2023.
A tothom li ha d'anar bé
Sigui com sigui, Sánchez no en tindrà prou amb el suport de Catalunya. Si aspira a revalidar la Moncloa, necessita també que als partits de l'òrbita de Sumar els vagi bé. L'avançament electoral els ha agafat a contrapeu, en plena refundació i a l'espera de decidir qui en serà el candidat. Han sonat noms com Mónica García, ministra de Sanitat, Pablo Bustinduy, ministre de Drets Socials, i miren de treure el cap Irene Montero, per Podem, o Ada Colau, que es veu de candidata però demana un front realment ampli per fer el pas. Gabriel Rufián també desfulla la margarida i dubta amb qui presentar-se. Si les esquerres es roben vots entre elles i no mobilitzen, serà difícil repetir el miracle, que també necessitarà els partits catalans, bascos i gallecs. A tothom li ha d'anar bé si Sánchez aspira a derrotar la majoria de PP i Vox el 29-N, i no només a salvar els mobles per al PSOE i liderar la seva successió.
