En la declaració institucional en què va anunciar la convocatòria d’eleccions , Pedro Sánchez va al·ludir en diverses ocasions a l’entorn internacional. Es va referir a una conjuntura “molt difícil, caracteritzada per decisions unilaterals com les tensions comercials, les crisis energètiques i el retorn de la guerra a Europa i l’Orient Mitjà”. El president espanyol ha recordat el suport a Ucraïna, la UE i Nacions Unides, “denunciant genocides quan altres callaven”. 

Sánchez va recordar que el seu govern “ha combatut els tirans, els tecnooligarques i els especuladors”, i va demanar als ciutadans que elegeixin si es volen afegir “a aquesta onada ultradretana que involuciona allí on governa”. Les eleccions del 29 de novembre tindran moltes implicacions internacionals. Enric Juliana apuntava que l’únic dubte que tenia sobre si Sánchez convocava eleccions era si fer-ho abans de saber què dirien els nord-americans en les midterm del 3 de novembre. Aquestes són algunes claus geopolítiques de les eleccions espanyoles.

Un referèndum sobre el trumpisme

La segona elecció de Donald Trump va ser la victòria més gran de l’extrema dreta populista. Gairebé dos anys després, el balanç és decebedor fins i tot per una part dels seus votants: una guerra sense full de ruta a Ormuz, amb un increment dels preus de l’energia i del cost de la vida, guerres comercials i indignació creixent en el vot llatí per les actuacions repressives dels agents de l’ICE. Els sondejos mostren el sotrac de la popularitat de Trump, per sota del 40%. El 3 de novembre, es renova totalitat dels 435 escons de la Cambra de Representants, un terç del Senat i 36 governs estatals. 

Les enquestes dibuixen un panorama preocupant pels republicans, que perdrien la Cambra i el govern a llocs fins ara trumpians com Ohio o Iowa. Si els demòcrates s’apoderen d’una plaça com la de l’escó en joc al Senat per Texas, serà un terrabastall. Trump quedaria molt afeblit i emetria un senyal pessimista sobre l’onada ultra, que començaria a recular allí on va tenir l’èxit més clamorós. Per Vox, seria començar a perdre un aliat poderós.  

Israel, 27 d’octubre: Netanyahu se la juga

Les eleccions a Israel seran les primeres des de l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 i la posterior ofensiva militar contra Gaza, que ha estat condemnada per Nacions Unides. El govern espanyol va ser dels primers a rebutjar les accions de Tel Aviv, que va qualificar finalment de genocidi. El xoc entre Sánchez i el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu és total i el líder socialista ha fet d’aquest fet un símbol del seu enfrontament amb els poderosos del món. Ara, amb els sondejos a la mà, l’oposició a Netanyahu podria sumar una majoria alternativa. 

El general Gadi Eisenkot, candidat del nou partit Yashar (Recte), podria liderar un govern si suma amb altres partits centristes i probablement amb les formacions àrabs. Eisenkot ha criticat Netenyahu per no haver previst l’atac de Hamàs i amagar informació. No és un colom, és un dur, però necessitarà el suport de la raquítica esquerra sionista per governar. La sortida d’escena de Netanyahu, en tot cas, seria un esdeveniment històric. Sánchez veuria el cadàver polític del líder dretà, possiblement setmanes abans de seguir ell el mateix camí.  

L’aliat de Vox pot guanyar al Brasil

La primera volta de les eleccions brasileres han donat una sorpresa: l’ultra Flávio Bolsonaro ha avançat el mític Lula per un 47,03% a un 45,16%. De cara a la segona volta, el 25 d'octubre, el fill de l’expresident d’extrema dreta se situa en posició favorita, el que tindrà efectes al continent, que d’aquesta manera cauria del costat trumpista clarament, després del triomf de candidats ultres a l’Argentina, Colòmbia, el Perú i Xile. Amèrica Llatina gira a la dreta, però dins d’aquest bloc, cap a l’ala més radical. En un mapa on la fundació FAES havia tingut bones arrels, Santiago Abascal li està guanyant la partida al PP. 

Espanya, preludi de França?

La propera primavera, les eleccions a França poden decantar la Unió Europea d’una manera definitiva cap a la dreta populista. Ara mateix, Marine Le Pen és la favorita. La sortida d’escena de Pedro Sánchez podria incrementar la sensació de fallida del que ha estat el bloc central a la UE, format per socialdemòcrates, liberals com Emmanuel Macron i democristians. Afegit als problemes que arrossega el democristià Friedrich Merz, mentre Polònia i Itàlia es preparen també per anar a les urnes, dibuixen la davallada de les forces fundadores de la Unió. Un triomf de Sánchez, en canvi, reforçaria les esperances d’una revifalla europeista.  

Bunham vol revertir el Brexit

Venen reforços des del canal de la Mànega? De moment, l’acord amb Madrid sobre Gibraltar ha estat un èxit diplomàtic per Sánchez, amb la fi de la tanca i la plena circulació de persones i mercaderies. El primer ministre del Regne Unit, Andy Burnham, que ja especula obertament amb retrobar-se amb la UE. El líder laborista pertany a la branca més europeista del seu partit i conserva de moment la seva popularitat. Burnham ha plantejat diverses opcions de vincle, des d’entrar al mercat únic fins a una reintegració completa. Un senyal que deu anys després d’un Brexit que va inaugurar l’era populista, potser no tot està perdut.