Nascuda a Olmedo, Valladolid, Miriam González és una advocada especialitzada en dret europeu. Ha estat sòcia del despatx jurídic internacional Cohen&Gresser i directiva de grans companyies, com Acciona i USB Espanya. La política li ve de petita, de quan el seu pare era dirigent de la UCD. A Londres, va conèixer Nick Clegg, exlíder del Partit Liberal i viceprimer ministre del Regne Unit (2010-15), amb qui es casaria.

Ara, en una decisió no exempta de coratge, es llança a l’arena electoral del 29-N liderant Democràcia 21, marca nova de tons centristes que es proposa fer-se un lloc entre el PSOE i el PP. El seu projecte fa mesos que circula. Hi conversem a Barcelona, on recollia avals perquè el seu partit pugui competir a les urnes.  

Per què es presenta?
Perquè crec que, com els passa a molts espanyols, estic cansada de veure tots fent les mateixes coses. Mires el panorama polític i sents una frustració enorme. Amb un costat perquè semblava que hi hauria un govern que faria reformes i ha acabat fent les mateixes coses, inundant totes les institucions i paralitzant el país. Si mirem a l’altre costat veiem un partit, el PP, que aspira a arribar al poder simplement pels errors del contrari, sense posar sobre la taula quin projecte té de país. Veiem com els extrems arrosseguen cada cop més els dos grans partits. Estem farts de votar amb el nas tapat i haurem de buscar la representació de la gent raonable, que crec que són la majoria, però que no està organitzada. Cal un canvi de cicle. 

Política

L'estratègia de Miriam González per fer aflorar una alternativa de centre el 29-N Pep Martí i Vallverdú

I vostès, què són exactament? Una formació liberal? Un partit de centre? Tenen una ideologia molt nítida o volen ser més transversals i fer algunes reformes?
A les entrevistes m’intenten posar etiquetes i ja no sé el que signifiquen. Jo el que he vist és a persones de dretes i esquerres fer bàsicament les mateixes coses. Nosaltres som els altres, els que defensem una altra manera de fer política. S’han de començar a plantejar projectes de país. Amb una actitud diferent i un retorn a la reconnexió amb els ciutadans, a l’escolta i a la democràcia a peu de carrer. 

Però la seva proximitat als partits liberals europeus és coneguda. Fins i tot amb els colors que porta, com el groc, que crec que és el color del Partit Liberal del Regne Unit. 
És el color de la llum. M’és igual com ens defineixin. Som gent que venim de fora de la política, tots es dediquen a les seves professions, del nivell més baix al més alt, persones a les quals dedicar-se a la política els causa un perjudici. No he preguntat la ideologia de ningú, intueixo que alguns estan més a la dreta i altres més a l’esquerra, molts en aquest terreny de no sentir-se representat per ningú. Molta gent es desentén del que és col·lectiu i aleshores les coses no poden funcionar.

Es presenten només en dues demarcacions, Madrid i Barcelona.
Sí, si les eleccions s’haguessin convocat l’any proper segurament ens hauríem presentat en vuit o deu circumscripcions. Hem actuat amb cap i responsabilitat. Madrid i Barcelona expressen una opció amb vocació nacional, amb més diversitat i és on és més factible aconseguir representació. És on el vot és més proporcional. En un context on queda clar que ningú tindrà majoria absoluta, amb qualsevol tipus de força es pot guanyar molta influència. Calen veus noves en la política espanyola.

Com es financen?
Amb les aportacions que hem fet tots els qui impulsem el projecte, cadascú amb les seves possibilitats, i amb els diners de les afiliacions. Està molt taxat el que es pot fer amb els partits nous. Són donacions molt petites i per ciutadans individuals, no per empreses. En canvi, la resta de partits reben subvencions públiques, ells i les seves fundacions.  

Entenc que aspira a obtenir escó.
Això és al que aspirem.

Tenen bones perspectives?
Estem molt il·lusionats al veure la resposta de la gent, sobretot la gent jove. Ho notem en les xarxes socials, en les universitats. Crec que és això el que ha crispat l’extrema dreta, que és la que reacciona amb més virulència. Potser perquè creia que els joves eren patrimoni seu. Però nosaltres fem les coses amb humilitat i no donem res per guanyat, a diferència del que fan altres.

Mirem a les seves propostes. Quines són les seves apostes estrella?
Les més significatives -i que ningú altre defensarà- són les referides a neteja i regeneració. Ha estat la primera part del programa que hem elaborat. Tenim 21 mesures bàsiques, des de la supressió del 90% dels assessors fins a exigir mèrit i capacitat en tots els nivells de la funció pública, o crear jutjats especialitzats en corrupció o l’escolta a la ciutadania. Per exemple, fent que tots els parlamentaris tinguin l’obligació d’obrir portes i facilitar el seu accés als ciutadans per explicar els seus problemes. A partir d’aquí, hem tret el programa d’habitatge, prioritat número 1 del país.

Què proposen en habitatge?
Bàsicament, construir, facilitar i protegir. Un pla de barris a deu anys, construint de mil en mil, amb un pla de seguretat jurídica, involucrant totes les administracions. Però falten mesures excepcionals per una situació que ho és. Per això propugnem retirar els impostos a tots els menors de 35 anys, un pla de reconciliació entre inquilins i propietaris. Pot haver un topall excepcional en l’habitatge, però has de donar protecció al propietari tant en situacions jurídicament complexes com en temes de vulnerabilitat, que han de ser cobertes per l’Estat. 

I hi ha una cosa de calaix que m’estranya que no s’hagi fet abans. Tan difícil és que el president del govern i el cap de l’oposició vagin junts a Brussel·les a demanar que els 10.000 milions d’euros dels romanents no executats dels fons europeus que s’han de retornar a Brussel·les -perquè no s’han utilitzat- es quedin aquí? S’utilitzarien per bastir un fons sobirà d’habitatge públic protegit. Com que ni tan sols s’asseuen a discutir sobre això, no es fa.   

No li fa por fer la feina bruta del PSOE? Ho dic pel que diuen de vostès com el submarí groc dels socialistes. En aquests moments, una marca com la seva pot contribuir a treure algun vot al PP. 
El gran submarí de Pedro Sánchez no és Democràcia 21. Viu a Génova, 13. En només dues setmanes, Alberto Núñez Feijóo ha aconseguit fer reviure Sánchez amb tot un seguit de moviments i uns pactes amb l’extrema dreta. Uns acords amb Vox que ja dona una idea de per on pot anar el país. Jo entenc que Sánchez ha d’anar-se’n i no sé com és que es torna a presentar. Nosaltres portem al programa la limitació a dos mandats. 

Sánchez arrossega un rècord d’erosió de les institucions, si no inconstitucionalitats. Perquè a mi em sembla que no presentar pressupostos és gairebé inconstitucional, a més de la polarització i la paràlisi. Tots els que vulguin que Sánchez no torni a repetir a la Moncloa han de saber que a Sánchez se’l guanya pel centre, no pels extrems. Aquest moviment del PP cap als extrems és el que està fent reviure Sánchez.  

Ha integrat gent procedent de Ciutadans. Coneix bé la gènesi d’aquest partit?
La conec bé i crec que respon a un moment molt específic de la història del país. Té molt poc a veure amb el que passa al país ara i amb el que passa a Catalunya, que és un moment totalment diferent. Allí es va trobar molta gent, inclosa gent de dreta i extrema dreta. A la vista està perquè n’hi ha que han acabat allí. Jo vaig ser una de les decebudes per un projecte i un lideratge que crec que va interpretar malament el mandat que li van donar els ciutadans de fer una regeneració. 

Sé que des de Catalunya això es va veure d’una manera diferent i, a més, aquí actuaven d’una manera diferent. Van acabar reproduint molts dels procediments que criticaven. Jo ho vaig veure a Castella i Lleó, com quan se’ls va oblidar el seu rebuig als aforaments. Crec que, ara, gent que es va quedar amb aquella etiqueta, vol el que volen molts, que s’acabi la polarització i hi hagi regeneració.   

És que aquest és un tema important a Catalunya. Ciutadans va néixer aquí i no com a partit frontissa entre el PSOE i el PP. Va aparèixer per combatre la normalització de la llengua. Després es va voler estendre a Espanya i finalment va intentar substituir el PP. Però l’inici va ser aquest.
Ho sé. I veurà al nostre partit gent que no està, en absolut, d’acord amb aquesta línia. Jo, respecte a la llengua, vinc d’una família bilingüe, d’anglès i espanyol. I ens sembla normal dominar dos idiomes, i com més millor.

No qüestiona la immersió lingüística?
Jo ho veig com una persona no catalana que estima molt Catalunya, que té una casa aquí. L’únic diria que a una llengua se la pot esclerotitzar per oposició o per sobreprotecció. Però crec que aquest debat ja està superat i és bo que com més llengües es parlin millor. 

En algun moment han circulat noms provinents de Ciutadans com a possibles candidats de Democràcia 21. Com el d’Inés Arrimadas.
A Arrimadas li tinc respecte. El partit li va caure al damunt en una situació difícil, però nosaltres no estem buscant noms reciclats.  

Critica la polarització, que és una característica de tots els blocs polítics. Però no ho veu en la dreta, especialment? No li trec responsabilitat a Pedro Sánchez, però en mítings socialistes no he escoltat que es cridi "fill de puta".
Jo veig la polarització pels dos costats. Potser s’és més rude des de la dreta i l’extrema dreta, com quan es vol treure la legitimitat democràtica, que em molesta quan es vol fer amb Sánchez i quan es fa amb qualsevol. Però des de l’esquerra, potser de manera més sofisticada però igual d’efectiva, saben com provocar la polarització. A l’entitat de la societat civil que jo presidia i que ara he deixat en entrar en campanya, teníem una secció, El faltòmetre, on fèiem un llistat d’insults d’uns i altres, i el pòdium estava molt repartit.    

L’angoixa un escenari amb un govern amb l’extrema dreta?
M’angoixa aquest panorama i també el que veig ara. Hem de pensar en les repercussions que això pot tenir en termes de la Unió Europea. Veure els quatre grans països de la UE en mans directament de l’extrema dreta, de partits que no venen a reformar Europa, sinó a trencar Europa, m’angoixa. Però el PSOE provoca a l’extrema dreta. El que ha provocat a l’extrema dreta ha estat Sánchez.    

Creu que la ciutadania és conscient del que hi ha en joc? 
El que han aconseguit tots plegats amb tant de soroll és que molta gent a Espanya no sigui conscient del que està passant al món. Potser a Catalunya es veu una mica més, però a la resta sembla que no som conscients de les amenaces ni de les oportunitats perdudes. Ara mateix, no tenim el país connectat a la idea d’apostar per la connectivitat i no deixar escapar el proper cicle econòmic. O què hem de fer perquè els joves no se’n vagin. La discussió política no està aquí.

S’imagina Democràcia 21 formant part d’una majoria amb el PSOE o amb el PP? Imagino que amb Vox seria inimaginable.
Nosaltres som aquí perquè no hi siguin els extrems. El que crec que seria més important és començar a generar consensos en polítiques específiques. S’han de canviar les actituds i escoltar tothom. En termes d’acords, prefereixo pactar en temes específics.   

Quin polític espanyol del passat és per vostè un referent?
Adolfo Suárez. A més, vaig viure aquell moment perquè el meu pare era de la UCD. Després va anar al PP. Si hagués vist el que fa ara el PP crec que li hagués agafat alguna cosa. Aquell moment de valentia de Suárez… Si rellegim molts dels seus discursos d’aleshores servirien pels temps d’ara, de posar en valor la convivència. Posar la convivència per damunt de l’obsessió ideològica.

Imaginem que no obtenen representació. Què faran?
Ho seguirem intentant. El 30 de novembre, o si de cas immediatament després per descansar una mica, estarem lluitant per anar a totes les eleccions que hi hagi.