Quan a Espanya manaven catalans

La d’Espanya és una història desencaixada. El predomini dels sectors dominants de marca castellana en els aparells de l’Estat des de la guerra de Successió (1714) ha estat una constant malgrat el pas de règims i governs de tot color. Entre Catalunya i l’Estat hi ha hagut un encaix impossible. Però en una ocasió sí que “els catalans” van tenir la paella pel mànec. O, si més no, van dirigir el govern a Espanya. El sexenni democràtic (1868-74) va ser una experiència inèdita a Espanya.

El setembre del 1868 la situació a Espanya era insostenible. La situació econòmica travessava un dels pitjors moments, amb una greu crisi de subsistències que va generar malestar social profund. La Cort de la reina Isabel II, rebesàvia del rei Joan Carles I, havia protagonitzat escàndols de tot ordre. La dinastia borbònica estava desacreditada. Isabel regnava des del 1833 i havia estat incapaç d’articular un règim liberal sòlid. El Partit Moderat, que d’això només tenia el nom, governava amb ma de ferro representant interessos oligàrquics molt restringits. El general Narváez, dictador sense contemplacions, havia mort feia poc. A ell s’atribueix aquella frase impagable en el llit de mort, quan li van preguntar si perdonava els seus enemics: “Jo ja no tinc enemics. Els he afusellat a tots”.   

El rei de Prim

L’oposició burgesa va ser capaç de teixir una gran aliança per derrocar l’estat de coses. El mes de setembre, un sector de l’exèrcit s’amotina i foragita la reina, que escapa cap a París. Es forma un govern amb la moderada Unió Liberal del general Serrano, el Partit Progressista (un liberalisme de centre esquerra) i el Partit Demòcrata, que evolucionaria cap al republicanisme. Des del primer moment, és el líder dels progressistes, el general Joan Prim qui es fa amb el control. Serrano és nomenat regent i Prim president del Govern. Per primer cop, un català encapçala el poder executiu a Espanya.

Prim serà molt més que això. És un dels pocs arquitectes polítics que hi ha hagut a l’Estat espanyol. Després d’anys de campanyes militars que l’han fet popular, i de conspiracions que l’han fet odiat per molts a dreta i esquerra, Prim esdevé home d’Estat. Té clar el seu projecte. Per ell, Espanya només pot ser una monarquia perquè la República duria inestabilitat. Però ni parlar-ne de buscar un altre Borbó. Imposa la candidatura d’Amadeu de Savoia, príncep d’una dinastia liberal que ha coronat la Itàlia unificada.
 
Joan Prim governa dos anys, els justos per veure l’aprovació de la Constitució de 1869, una de les més democràtiques de la història d’Espanya: separació d’Església i Estat, sufragi universal. Els vincles de Prim amb els empresaris de Foment s’aniran complicant quan confia el Ministeri d’Hisenda en un altre català, Laureà Figuerola. Les posicions lliurecanvistes d’aquest xoquen abruptament amb la majoria proteccionista catalana, i això genera tensions fortes que Prim, sensible als interessos productius catalans, no acaba de resoldre.

El cap del govern viu envoltat de perills. L’exili dels Borbons amenaça molts interessos i al militar de Reus li falta temps per consolidar un nou statu quo. Una nit de desembre de 1870, els trabucs ressonen en un carrer de Madrid. Una emboscada fereix greument a Prim, que morirà pocs dies més tard. Quan Amadeu arriba procedent d’Itàlia, només pot veure Prim en un taüt. Mals presagis per la que havia de ser una monarquia renovadora. Amadeu aviat perd la paciència i els nervis enmig de batusses contínues entre faccions diverses. Els carlins, veient cert buit de poder, s’amotinen. Els republicans conspiren. Un grup conservador treballa a consciencia per entronitzar Alfons de Borbó, fill d’Isabel II. L’11 de febrer de 1873, Amadeu abdica i marxa amb presses. Les Corts, desorientades i sense rei, opten per proclamar la República per sortir del pas.      

La República dels catalans

En menys d’un any, de febrer a desembre de 1873, la Primera República espanyola tindrà quatre presidents. El nou règim ha d’afrontar totes les crisis imaginables. Inestabilitat política i social, la darrera guerra carlina, revoltes cantonalistes arreu impulsades pels anomenats republicans intransigents, protestes d’un moviment obrer que comença a organitzar-se. En el bloc republicà, les divisions són enormes, entre un sector moderat liderat per Emilio Castelar i un altre de més progressista, que defensa un model federalista d’estat amb Francesc Pi i Margall.

El pes de polítics catalans en els governs serà molt rellevant. En aquest any foren ministres catalans Ramón Nouvilas (Guerra), Joan Tutau (Hisenda), l’esmentat Pi i Margall (Governació), Francesc Suñer i Capdevila (Ultramar). A Catalunya, el republicanisme federal té un dels seus feus. També hi van tenir presència important polítics andalusos (com eren Castelar i Salmerón). La República fou un instant tan sols de predomini perifèric.

A la República la maten les presses i un context endimoniat. Els dirigents republicans es troben de la nit al matí amb el poder a les mans. El mes de març, es proclama l’Estat Català a Barcelona. Un Estat català dins de la República espanyola. Finalment, Estanislau Figueras, primer president de la República, pot convèncer els líders federalistes catalans que s’aturin. Entre aquests hi havia Valentí Almirall. Però a qui no pot convèncer és als carlins i als republicans intransigents, que brollen per diversos llocs proclamant estats semiindependents i repúbliques assembleàries.

Figueras dimiteix. Pi i Margall, un altre català, tampoc es consolida. Nicolás Salmerón –un polític andalús que després serà diputat per Barcelona molts anys- dura un mes i renuncia per no haver de signar sentències de mort. Castelar, el quart president, intenta un cop d’autoritat i les Corts el forcen a plegar. Aleshores, el general Pavía, capità general de Madrid, entra al Congrés i posa fi a l’experiència.

Aquella “reforma constitucional” que no va ser

Les tropes de Pavía es van endur per sempre la sort del projecte de Constitució Federal de la República, que estava avançat però mai va arribar a entrar en vigor. Un text si més no original, i sorprenent vistos els precedents i el que vindria en l'esdevenir tràgic de la pell de brau. El seu article primer deia així: “Constitueixen la nació espanyola els estats d’Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València i Províncies Basques. Els Estats podran conservar les actuals províncies o modificar-les, segons les seves necessitats territorials”.

La influència de la Constitució dels Estats Units va ser enorme en el text, segons els constitucionalistes. Al tractar dels estats, es proclama en el seu article 92 que “els Estats tindran completa autonomia econòmico-administrativa i tota l’autonomia política compatible amb l’existència de la nació”. També s’establia que els estats tindrien competències en tots els àmbits que la Constitució no reservés per al poder federal, que tenia plena competència en els àmbits de les relacions exteriors, la defensa i l’exèrcit, el deute nacional i obres públiques d’interès nacional, entre d’altres. La Constitució era molt garantista en drets i llibertats. El text va quedar embarrancat a les Corts i després, enterrat per sempre més.

La República durarà encara un any, formalment, amb el general Serrano, fins que arribi “l’elefant blanc” de debò, el general Martínez Campos, que el desembre de 1875 fa un cop d’Estat i proclama rei a Alfons XII. Els Borbons tornen i el fill de la reina exiliada és aclamat pels carrers. Va entrar per Barcelona el 9 de gener de 1876. Els grups oligàrquics de sempre recuperen l’hegemonia amb l’anomenat sistema de la Restauració. Potser per això Cánovas del Castillo, que es farà amb el poder, exclamarà aquella frase tan cínica: “Hem vingut a continuar la història d’Espanya”. La de sempre.