Conversa número 1: l'atracament "amb pistola" que es va produir a plena llum del dia d'aquest dijous a l'hotel del costat. "I com va acabar?", pregunta la clienta. "El van detenir", resol el cambrer. Conversa número 2: "Què forta la dimissió... de Zidane". Tot plegat mentre la televisió a tot drap pronuncia el nom de Pedro Sánchez com a imminent president del govern. Conversa número 3: "Quina merda, pensava que avui faria sol i tindríem bon temps el cap de setmana". Tres cafès amb llei i un de sol, quatre porres i dues torrades després, sí, per fi, conversa número 4: "Quin embolic al Congrés, no?".
Rajoy quasi ha desaparegut ja de les converses de bar. Fi de cicle. "És que, ja està bé, quants M. Rajoy més havien d'aparèixer?", celebra amb un punt d'indignació una dona de mitjana edat quasi a pocs metres de les portes del Congrés. Allà, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, arriba amb un somriure d'orella a orella. No es vol perdre la caiguda de Rajoy. Més somrients encara, els socialistes. Si més no davant de les càmeres.
El calvari va per dins
El calvari del PSOE va per dins. "Patirem", admeten. Esbufecs quan se'ls pregunta fora micròfon pel que vindrà. Pateix menys Podem, que entre bambolines reconeix l'alegria per l'enderrocament del govern del PP, però també perquè no s'embrutarà les mans estant al govern. "Menys mal", admeten.
Avui fa exactament 20 mesos que Pedro Sánchez dimitia com a secretari general del PSOE. Avui, Susana Díaz veu com el seu gran rival es recrea en la seva resurrecció i aterra a la Moncloa, l'ascens que ella sempre ha somniat. Corbata blava la de Sánchez, a joc amb els pressupostos que ha acceptat "menjar-se amb patates". El suport del PNB tenia un preu. Exactament, 540 milions.
Mariano Rajoy, aquest divendres arribant al Congrés Foto: ACN
Rajoy i la corbata negra; Sánchez i el 'Sí se puede'
Al compàs de rèquiem diputats del PP desfilen cap al escons com si portessin una llosa lligada als peus. Cares llargues, capcots. "Ho sentim per Espanya, francament", diu Cospedal trencant el silenci. L'escó de Rajoy està buit. Ara ja no hi ha ni la bossa de mà que ahir va atraure tots els focus. Torna a estar tancat en un restaurant? Pensa aparèixer? El misteri es resol a les 10.23. Esgotant els seus darrers minuts com a president del govern, Rajoy fa acte de presència lluint corbata negra i gest desencaixat. S'arrossega fins al faristol. I s'acomiada: "Sort a tots, pel bé d'Espanya". Són les seves últimes paraules com a president.
Els populars voten "no" d'esma, quasi amb un sospir. Els socialistes "sí". Alguns amb convenciment, d'altres amb recels mal dissimulats. Sánchez culmina el "no és no". Qui ho havia de dir que la punyalada de Susana Díaz aquell 1 d'octubre seria el seu passaport fins a la Moncloa de la mà d'independentistes i Podem. Bany d'aplaudiments, d'abraçades, efímera encaixada de mans amb un Rajoy que s'esfuma i que, ara sí, és ja expresident. La quasi exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, tan procliu als escapçaments, viu ara el del seu propi govern. Sánchez pren el comandament a ritme del crit "Sí se puede". Caldrà veure fins a on. La seva propera estació es diu: 155.
