23
de juliol
de
2021, 08:00
Aquest 2021 ha fet 65 anys de l'assassinat de Francesc Sabaté Llopart, popularment conegut com a Quico Sabaté, a Sant Celoni, on hi una placa commemorativa al mateix carrer on el van disparar. És, segurament, un dels màxims exponents dels maquis, els grups armats repartits per l'Estat que van lluitar contra el règim franquista. El testimoni de Sabaté és el de molts altres que van lluitar contra la dictadura. I ara, un projecte de documental vol fer d'altaveu d'aquests guerrillers.
"S'ha de donar a conèixer, perquè eren els perdedors dels perdedors", diu l'impulsor de la iniciativa, i cineasta, Pere Joan Ventura. Ho farà a partir de la vida de dos personatges: Elio Ziglioli i les restes d'un cos que es van trobar al seu costat al cementiri de Castellar. De fet, el títol del documental, Un vas d'aigua per a l'Elio Ziglioli, és una segona part ampliada dels 14 minuts inicials que va crear fa més de dos anys.
S'incorpora, a més de la història inicial de l'Elio, de com va anar a parar a Catalunya, un fil amb els partisans a Itàlia. Els maquis van ser uns guerrillers que van perdre, no només la guerra sinó la seva lluita contra Franco", explica Ventura i continua, "si hagués passat a Itàlia, Quico Sabaté, Caracremada... tindrien un monument" o, fins i tot,"material gràfic", cosa que aquí no es dona, lamenta.
Aquestes dues morts "coincideixen el 1949, quan va haver-hi més víctimes i la majoria es movien entre els 20 i 22 anys. Tots eren joves idealistes que van perdre la vida pels seus ideals", relata. Per això, remarca la importància que la cinta assoleixi la quantitat marcada en la campanya de crowfunding, a través de la plataforma Goteo. Espera que cap al novembre estigui la pel·lícula, "portem tres anys amb aquesta història i convé que surti, que la gent ho conegui", subratlla i afegeix que amb més o menys recursos recollits "pot condicionar el metratge".
"Joves il·lusionats per la democràcia"
Ventura, que li va caure la història perquè un dia l'alcalde de Castellar, Ignasi Giménez, li va suggerir fer "alguna cosa" amb "una història", afirma que "se li ha donat una altra dimensió" al documental amb "la part italiana de la família de l'Elio. A més, hi posa el context de l'època, "una Europa complicada, amb la II Guerra Mundial, l'ocupació d'Itàlia. En el fons té un punt romàntic i molt idealista, d'uns joves il·lusionats per la democràcia".
També, tal com recalca, l'obra vol ser un efecte crida per activar la cerca dels possibles familiars del cos trobat en l'exhumació de l'Elio. "Eran d'una persona d'entre 35 i 40 anys, amb queixals d'or. Hi ha una fotografia un cop ja mort", detalla.
L'assassinat d'Elio
Elio Ziglioli va marxar del seu poble el 1948, amb 21 anys, i va entrar a Catalunya a principis de 1949, procedent de Tolosa. Formava part d'un grup de vuit maquis conegut com Els Cosins. Es va refugiar al barranc de Santa Bàrbara, a Sant Llorenç del Munt, prop del Mas del Castell de Castellar. Segons la investigació del blocaire i estudiós sobre el municipi vallesà, Jordi Guillemot, va anar a comprar queviures a Matadepera la tarda del 28 de setembre, però la Guàrdia Civil va rebre un avís i el va detenir.
Portava documentació falsa, 335 pessetes, 285 francs, un quilo de botifarra, un quilo de cansalada i cinc barres de pa. Al dia següent, el van dur al Mas del Castell per si els casolans l'identificaven o confessaven haver-lo ajudat. Van interrogar la masovera, però no van trobar cap relació amb el maquis. Però quan la dona ja era lluny, va sentir el tret mortal que va acabar amb la vida de l'Elio.
Una casualitat i un correu electrònic
L'atzar, tal com ha passat en d'altres moments de la història, ha tingut una paper clau i així es va poder descobrir la vida i aventura de Ziglioli. L'historiador Javier Argimiro, que estudiava els últims dies de Quico Sabaté, va trobar una referència en una publicació del periodista i historiador Antoni Téllez i també un certificat de defunció, per "hemorràgia democràtica", a la fossa situada a la zona d'extramurs del cementiri de Castellar, on s'inhumaven persones d'altres religions o considerades desafectes pel règim.
.jpg)
L'historiador, amb aquesta informació, va enviar un correu electrònic a l'Ajuntament de Lovere, petit municipi de la Llombardia italiana, cosa que va permetre contactar amb familiars de Ziglioli. La neboda, Enrica Volpi, va inscriure el cas al Cens de persones desaparegudes, impulsat pel Departament de Justícia, a través de la Direcció General de Memòria Democràtica. Això sumat al pla de fosses endegat el 2017 va permetre actuar d'ofici l'estiu de 2018 i trobar aquests dos cossos.
Un vas d'aigua per a l'Elio Zigliolivol donar a conèixer "les històries de resistència silenciades pel franquisme que no han vist la llum en època de democràcia", ressenya la descripció del projecte audiovisual i perquè es "reconegui" la tasca d'aquests "perdedors dels perdedors", tal com els descriu Ventura.
"S'ha de donar a conèixer, perquè eren els perdedors dels perdedors", diu l'impulsor de la iniciativa, i cineasta, Pere Joan Ventura. Ho farà a partir de la vida de dos personatges: Elio Ziglioli i les restes d'un cos que es van trobar al seu costat al cementiri de Castellar. De fet, el títol del documental, Un vas d'aigua per a l'Elio Ziglioli, és una segona part ampliada dels 14 minuts inicials que va crear fa més de dos anys.
S'incorpora, a més de la història inicial de l'Elio, de com va anar a parar a Catalunya, un fil amb els partisans a Itàlia. Els maquis van ser uns guerrillers que van perdre, no només la guerra sinó la seva lluita contra Franco", explica Ventura i continua, "si hagués passat a Itàlia, Quico Sabaté, Caracremada... tindrien un monument" o, fins i tot,"material gràfic", cosa que aquí no es dona, lamenta.
Aquestes dues morts "coincideixen el 1949, quan va haver-hi més víctimes i la majoria es movien entre els 20 i 22 anys. Tots eren joves idealistes que van perdre la vida pels seus ideals", relata. Per això, remarca la importància que la cinta assoleixi la quantitat marcada en la campanya de crowfunding, a través de la plataforma Goteo. Espera que cap al novembre estigui la pel·lícula, "portem tres anys amb aquesta història i convé que surti, que la gent ho conegui", subratlla i afegeix que amb més o menys recursos recollits "pot condicionar el metratge".
"Joves il·lusionats per la democràcia"
Ventura, que li va caure la història perquè un dia l'alcalde de Castellar, Ignasi Giménez, li va suggerir fer "alguna cosa" amb "una història", afirma que "se li ha donat una altra dimensió" al documental amb "la part italiana de la família de l'Elio. A més, hi posa el context de l'època, "una Europa complicada, amb la II Guerra Mundial, l'ocupació d'Itàlia. En el fons té un punt romàntic i molt idealista, d'uns joves il·lusionats per la democràcia".
Detall d'una de les fitxes reproduïdes en el documental. Foto: Vimeo
També, tal com recalca, l'obra vol ser un efecte crida per activar la cerca dels possibles familiars del cos trobat en l'exhumació de l'Elio. "Eran d'una persona d'entre 35 i 40 anys, amb queixals d'or. Hi ha una fotografia un cop ja mort", detalla.
L'assassinat d'Elio
Elio Ziglioli va marxar del seu poble el 1948, amb 21 anys, i va entrar a Catalunya a principis de 1949, procedent de Tolosa. Formava part d'un grup de vuit maquis conegut com Els Cosins. Es va refugiar al barranc de Santa Bàrbara, a Sant Llorenç del Munt, prop del Mas del Castell de Castellar. Segons la investigació del blocaire i estudiós sobre el municipi vallesà, Jordi Guillemot, va anar a comprar queviures a Matadepera la tarda del 28 de setembre, però la Guàrdia Civil va rebre un avís i el va detenir.
Portava documentació falsa, 335 pessetes, 285 francs, un quilo de botifarra, un quilo de cansalada i cinc barres de pa. Al dia següent, el van dur al Mas del Castell per si els casolans l'identificaven o confessaven haver-lo ajudat. Van interrogar la masovera, però no van trobar cap relació amb el maquis. Però quan la dona ja era lluny, va sentir el tret mortal que va acabar amb la vida de l'Elio.
Una casualitat i un correu electrònic
L'atzar, tal com ha passat en d'altres moments de la història, ha tingut una paper clau i així es va poder descobrir la vida i aventura de Ziglioli. L'historiador Javier Argimiro, que estudiava els últims dies de Quico Sabaté, va trobar una referència en una publicació del periodista i historiador Antoni Téllez i també un certificat de defunció, per "hemorràgia democràtica", a la fossa situada a la zona d'extramurs del cementiri de Castellar, on s'inhumaven persones d'altres religions o considerades desafectes pel règim.
Moment del lliurament de les restes mortals. Foto: Generalitat de Catalunya
L'historiador, amb aquesta informació, va enviar un correu electrònic a l'Ajuntament de Lovere, petit municipi de la Llombardia italiana, cosa que va permetre contactar amb familiars de Ziglioli. La neboda, Enrica Volpi, va inscriure el cas al Cens de persones desaparegudes, impulsat pel Departament de Justícia, a través de la Direcció General de Memòria Democràtica. Això sumat al pla de fosses endegat el 2017 va permetre actuar d'ofici l'estiu de 2018 i trobar aquests dos cossos.
Un vas d'aigua per a l'Elio Zigliolivol donar a conèixer "les històries de resistència silenciades pel franquisme que no han vist la llum en època de democràcia", ressenya la descripció del projecte audiovisual i perquè es "reconegui" la tasca d'aquests "perdedors dels perdedors", tal com els descriu Ventura.