Malgrat no ser l'únic calendari vigent arreu del món, el gregorià o occidental és el referent mundial i el que marca l'efectiu i festiu canvi d'any per a la immensa majoria de la població d'arreu del món. El Cap d'Any és doncs una festa de caire mundial, probablement més que cap altre, perquè no inclou elements religiosos específics i perquè encomana i sintonitza l'espècie humana a l'entorn de bons desitjos de pau, felicitat i prosperitat.

Ara bé, aquesta celebració d'àmbit global se celebra de forma compassada, d'acord amb la rotació del planeta i el fus horari corresponent a cada territori. Això fa que a mitja tarda -hora catalana- Oceania ja visqui el nou any mentre que a Amèrica encara els quedin força hores i a Europa la celebració tingui lloc entremig d'uns i altres.

En tot cas, malgrat que les celebracions es facin en moments diferents -per bé que sempre a les respectives mitjanits- el contingut de la festa és molt similar a bona part del món, amb la celebració d'explosions de llum -focs artificials- i de soroll -música, botzines, crits de joia- habitualment precedits pel so de les dotze campanades que marquen la fi d'un dia i l'inici del següent. A les grans ciutats, a més, la celebració té lloc en espais concrets com Times Square a Nova York, els Champs-Élysées a París o la Puerta del Sol de Madrid i gairebé a tot arreu és habitual petonejar-se amb tothom que hi hagi aprop. A Barcelona, després d'un fracassat intent durant l'època de l'alcalde Hereu de circumscriure la festa a la plaça Catalunya, enguany se celebrarà per tercer any consecutiu a l'Avinguda de Maria Cristina, amb un espectacle de Comediants que substituirà L'home del mil·lenni de La fura dels Baus de les dues edicions anteriors.

Dotze grans de raïm

Pel que fa al costum arrelat a Catalunya i la resta de l'Estat, de menjar, amb més o menys fortuna, dotze grans de raïm en sincronia amb les dotze campanades que marquen el canvi d'any, diverses teories intenten explicar el seu origen, una de les quals atorga la creació de la tradició a la iniciativa d'agricultors alacantins i murcians que l'any 1909 haurien impulsat el seu consum per Cap d'Any com a solució per resoldre un excés de producció, una possibilitat que de verificar-se podria considerar-se un exemple de màrqueting del tot exitòs de principis del segle XX.

Ara bé, hi ha teories que fixen el naixement del costum més enrere en el temps, concretament el 1882, quan com a resposta al fet que entre la burgesia madrilenya s'hauria estès el costum de veure xampany i menjar raïm la nit de Cap d'Any, un grup de madrilenys va voler popularitzar amb certa murrieria el costum burgés i va desplaçar-se a la Puerta del Sol per seguir des d'allà les campanades tot menjant raïm. Aquesta segona teoria, en tot cas, no invalidaria la possibilitat que llauradors alacantins intentessin aprofitar l'incipient costum per treure's de sobre els excedents.

La tradició considera que la ingesta del raïm en sincronia amb les campanades, i bevent cava, malgrat intents recents d'introduir la cervesa en la festa, garanteix la sort per a l'any següent i així s'ha incorporat en l'àmbit hispanoamericà, on se celebra en llocs com Mèxic, l'Argentina i Xile.  

Roba interior de color vermell

Més recent és el costum de dur roba interior de color vermell, si més no la seva popularització, malgrat que podria estar entroncat amb costums medievals relacionats amb la bruixeria. En tot cas, actualment, a banda de garantir bons resultats a les botigues de llenceria, l'ús d'aquesta roba al nostre país s'associa a la bona sort i a l'amor, a més d'augurar un fi de festa certament prometedor.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9FwS4SQSlfc[/youtube]

Altres costums de la nit més o menys observats en altres parts del món són la tradició de sopar llenties a Itàlia, trencar els plats a Dinamarca, donar regals als nens al Japó i a Rússia o cantar Auld Lang Syne -el que a Catalunya coneixem com L'hora dels adéus- a Escòcia i Anglaterra. A més, a la capital escocesa, Edimburg se celebra el Hogmanay, una festa que inclou una baixada de torxes similar a les falles del Pirineu. Al Perú s'acostuma a cremar ninots vestits amb roba vella i sovint amb cares de polítics com a mostra d'allò que es vol deixar enrere, mentre que a Puerto Rico la tradició és la de llançar aigua per la finestra, i a l'Argentina la roba interior es prefereix de color rosa, precisament com la seu del seu govern, la Casa Rosada.