Sembla que no es posen d’acord. Perquè? Doncs perquè ara hi ha més coses que els separen que els uneixen. En el temps pandèmic que vivim sembla que per fi els ha fet despertar del somni i prioritzar l’eix social al eix nacional. Els darrers moviments de l’independentisme així ho demostren. Diuen que volen evitar unes noves eleccions en una mostra de desesperació, però sens dubte si acaben pactant es mostraran les debilitats d’un o de l’altre, el tercer en qüestió no sembla importar gaire per més que s’intenti posicionar.
Si cedeix ERC mostrarà debilitat i així no es pot liderar un país. Si pel contrari és JuntsxCat que es queda fora del govern hauran de repensar-se i veure com perden posicions i poder en el mapa català, un poder que han ostentat durant molt de temps i que s’hi juguen quasi 500 càrrecs dels quals una gran majoria porten vivint durant dècades, hi ha persones que no han fet res més en la seva trajectòria professional, per tant es veuran molt “orfes de professió”.
Si ens ho mirem amb distància, l’independentisme necessita demostrar que el famós 52% aconseguit a les urnes en la participació més baixa de la història és positiu, per anar a on? S’han d’autoconvèncer dient que tenen la força necessària, per a fer què? Ni ho saben. Uns tenen molt clar que no volen estar tutelats i altres que han de seguir donant oxigen a Puigdemont a través del consell de no se sap quina república.
Una cosa la tenen clara: els interessar posar abans el veto més extrem al PSC - partit que va guanyar les eleccions- que a l’extrema dreta. L’independentisme s’entossudeix a excloure els que pensen diferent, exclouen a la meitat de Catalunya. Volen governar “pel seus”, volen la pàtria pels seus i mentre el seu poble perplex de tant engany. Tots són presoners dels retrets creuats, de les línies vermelles, de les rancúnies. És “off the record” que no es suporten, que es seves relacions al Parlament de Catalunya estan deteriorades i que no col·laboren, només mostren conjuntament quan han d’aguantar el pla de la bandera.
És per això que cal tenir mirada llarga, aquest país el construirem entre tots o no tirarà endavant. S’ha d’arribar a acords amb tots els partits demòcrates. S’ha de mirar l’exemple en els pactes locals o supralocals, que han aconseguit relativitzar els seus objectius i ser pragmàtics i unir esforços de formacions polítiques diferents i a vegades antagòniques pel bé comú. I si un no s’és capaç de fer-ho, s’ha de deixar pas, que tal als que varen guanyar les eleccions? Que tal un govern progressista i d’esquerres que està governant en tantes administracions, inclús a l’Estat? Què tal una mica d’humilitat i mirar a la cara del ciutadà i dir-li que volen resoldre els seus problemes i no continuar generant-ne més? Ja contesto: abans eleccions que deixar pas.
Si cedeix ERC mostrarà debilitat i així no es pot liderar un país. Si pel contrari és JuntsxCat que es queda fora del govern hauran de repensar-se i veure com perden posicions i poder en el mapa català, un poder que han ostentat durant molt de temps i que s’hi juguen quasi 500 càrrecs dels quals una gran majoria porten vivint durant dècades, hi ha persones que no han fet res més en la seva trajectòria professional, per tant es veuran molt “orfes de professió”.
Si ens ho mirem amb distància, l’independentisme necessita demostrar que el famós 52% aconseguit a les urnes en la participació més baixa de la història és positiu, per anar a on? S’han d’autoconvèncer dient que tenen la força necessària, per a fer què? Ni ho saben. Uns tenen molt clar que no volen estar tutelats i altres que han de seguir donant oxigen a Puigdemont a través del consell de no se sap quina república.
Una cosa la tenen clara: els interessar posar abans el veto més extrem al PSC - partit que va guanyar les eleccions- que a l’extrema dreta. L’independentisme s’entossudeix a excloure els que pensen diferent, exclouen a la meitat de Catalunya. Volen governar “pel seus”, volen la pàtria pels seus i mentre el seu poble perplex de tant engany. Tots són presoners dels retrets creuats, de les línies vermelles, de les rancúnies. És “off the record” que no es suporten, que es seves relacions al Parlament de Catalunya estan deteriorades i que no col·laboren, només mostren conjuntament quan han d’aguantar el pla de la bandera.
És per això que cal tenir mirada llarga, aquest país el construirem entre tots o no tirarà endavant. S’ha d’arribar a acords amb tots els partits demòcrates. S’ha de mirar l’exemple en els pactes locals o supralocals, que han aconseguit relativitzar els seus objectius i ser pragmàtics i unir esforços de formacions polítiques diferents i a vegades antagòniques pel bé comú. I si un no s’és capaç de fer-ho, s’ha de deixar pas, que tal als que varen guanyar les eleccions? Que tal un govern progressista i d’esquerres que està governant en tantes administracions, inclús a l’Estat? Què tal una mica d’humilitat i mirar a la cara del ciutadà i dir-li que volen resoldre els seus problemes i no continuar generant-ne més? Ja contesto: abans eleccions que deixar pas.