Un minut de silenci per la mort d'una dona és un minut d'impotència, és el que fas quan no pots fer res més. Seixanta segons en què la teva dignitat com a dona et manté en peus en nom de les que mai més podran fer-ho.
En aquests minuts intentes, almenys jo, transmetre solidaritat que sents per totes les dones que estan patint i per les que han deixat de fer-ho, però només perquè ja no estan, intentes imaginar el sofriment atroç d'una dona que cada dia és assetjada i maltractada, que sap com serà la seva final perquè gairebé és sempre inevitable.
Un minut de silenci etern que mai és suficient per transmetre el cabreig que t'envaeix cada vegada que llegeixes que una altra dona ha mort sota el puny d'un home. I cada vegada són més i cada vegada importen menys i ningú no em sap explicar de què va aquesta indiferència.
Sé perquè ens maten, ens maten perquè ens estimen, ens maten per ens tenen por, ens maten perquè pensem, ens maten perquè tenim ales, ens maten perquè estimem, ens maten perquè és meva i ens maten perquè és amb mi o amb ningú, al final ens maten perquè poden i perquè volen, el que no saben és que continuarem estimant, continuarem pensant, continuarem volant, seguirem sense tenir amo i sent fortes i continuarem somiant que un dia les coses canviïn i ho farem perquè podem i perquè volem.
I no ho farem soles, ells també s'aixecaran al nostre costat amb un missatge clar de suport inqüestionable, sense fissures, sense "peròs".
Sentiments, cabreig, sofriment, dignitat, impotència, amor, por, indiferència, això és un minut de silenci per les víctimes masclistes, així que quan algú confon la violència masclista amb la violència en general i “discurseja” confonent les desgraciades morts que ocorren cada dia en aquest incongruent planeta amb la violència masclista, jo m'enfado i m'enfado molt.
Si hem d'aixecar-nos per les morts dels immigrants en el Mediterrani jo m'aixeco, si haig de lluitar en contra dels assassinats racistes jo lluito, si haig de manifestar-me per acabar amb la violència contra els homosexuals jo em manifesto, però permetin-me la llibertat d'aixecar-me un minut i mantenir-me en un respectuós silenci per les dones que han mort en mans d'aquells homes que van jurar estimar-les o per uns altres que desitjaven fer-les mal.
Per això el que va succeir l'altre dia en el ple de Valldoreix va ser inacceptable i fa mal.
Al Ple del dijous 26/01 vam fer un minut de silenci, ho hauríem d'haver fet per les dones mortes, però un altre cop es va confondre la violència amb la violència masclista, un altre cop van voler despistar amb comparacions odioses i un altre cop van voler cobrir d’indiferència la brutalitat exercida contra les dones.
Però si haig d'assenyalar a algú no serà a l'home confós, serà a les dones que estaven allà donant-li el seu suport i no van obrir la boca per aturar el que estava succeint quan tenen el poder de fer-lo i tots ho saben i tots ho hem vist.
En aquests minuts intentes, almenys jo, transmetre solidaritat que sents per totes les dones que estan patint i per les que han deixat de fer-ho, però només perquè ja no estan, intentes imaginar el sofriment atroç d'una dona que cada dia és assetjada i maltractada, que sap com serà la seva final perquè gairebé és sempre inevitable.
Un minut de silenci etern que mai és suficient per transmetre el cabreig que t'envaeix cada vegada que llegeixes que una altra dona ha mort sota el puny d'un home. I cada vegada són més i cada vegada importen menys i ningú no em sap explicar de què va aquesta indiferència.
Sé perquè ens maten, ens maten perquè ens estimen, ens maten per ens tenen por, ens maten perquè pensem, ens maten perquè tenim ales, ens maten perquè estimem, ens maten perquè és meva i ens maten perquè és amb mi o amb ningú, al final ens maten perquè poden i perquè volen, el que no saben és que continuarem estimant, continuarem pensant, continuarem volant, seguirem sense tenir amo i sent fortes i continuarem somiant que un dia les coses canviïn i ho farem perquè podem i perquè volem.
I no ho farem soles, ells també s'aixecaran al nostre costat amb un missatge clar de suport inqüestionable, sense fissures, sense "peròs".
Sentiments, cabreig, sofriment, dignitat, impotència, amor, por, indiferència, això és un minut de silenci per les víctimes masclistes, així que quan algú confon la violència masclista amb la violència en general i “discurseja” confonent les desgraciades morts que ocorren cada dia en aquest incongruent planeta amb la violència masclista, jo m'enfado i m'enfado molt.
Si hem d'aixecar-nos per les morts dels immigrants en el Mediterrani jo m'aixeco, si haig de lluitar en contra dels assassinats racistes jo lluito, si haig de manifestar-me per acabar amb la violència contra els homosexuals jo em manifesto, però permetin-me la llibertat d'aixecar-me un minut i mantenir-me en un respectuós silenci per les dones que han mort en mans d'aquells homes que van jurar estimar-les o per uns altres que desitjaven fer-les mal.
Per això el que va succeir l'altre dia en el ple de Valldoreix va ser inacceptable i fa mal.
Al Ple del dijous 26/01 vam fer un minut de silenci, ho hauríem d'haver fet per les dones mortes, però un altre cop es va confondre la violència amb la violència masclista, un altre cop van voler despistar amb comparacions odioses i un altre cop van voler cobrir d’indiferència la brutalitat exercida contra les dones.
Però si haig d'assenyalar a algú no serà a l'home confós, serà a les dones que estaven allà donant-li el seu suport i no van obrir la boca per aturar el que estava succeint quan tenen el poder de fer-lo i tots ho saben i tots ho hem vist.