«Qui vulgui l'extinció de Sol i Aire ho tindrà molt difícil»

Al bell mig de Collserola, 46 cases i uns 130 veïns de Sant Cugat, continuaran tossudament dempeus. L'últim any l'enclavament de Sol i Aire, decretat com a ERE (Espai de Regulació Especial), veia amenaçada la seva existència per la modificació d'última hora d'una sèrie d'articles del text del PEPNat (Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc Natural de la Serra de Collserola) que posava el punt de mira sobre el seu desmantellament.

Gràcies a l'esforç dels mateixos veïns i al suport unànime i "incondicional" dels partits polítics santcugatencs, la paraula "extinció" ha acabat caient del text, però el futur de la urbanització amb més de 70 anys d'història -construïda de forma alegal en estar en una zona fora d'ordenament urbanístic- encara és incerta. A NacióSantCugat parlem amb la presidenta de l'Associació de Veïns i Propietaris de Sol i Aire, Carolina Oliva, i dos portaveus més de l'entitat, Júlia Martínez i Plácido Cuenca, per esbrinar què depara a una comunitat singular i autoorganitzada que ha après a conviure en una honesta relació de simbiosi amb l'entorn natural que l'envolta.

- Primer de tot, contents de l’aprovació definitiva del PEPNat que, de certa manera, protegeix temporalment les urbanitzacions preexistents de l’interior del Parc de Collserola com Sol i Aire?

- Carolina Oliva: Satisfets. Finalment se’ns ha escoltat amb la retirada i modificació d’algun dels articles del PEPNat, però també és veritat que podria haver anat molt més enllà i consolidar la nostra regularització. Aquest pla manté els ERE en el retorn del sòl al seu estat natural i aquí és on quedem limitats. Tot i això, és cert que no hi ha una sentència a curt ni a mig termini que planifiqui la nostra sortida i això ens deixa la porta oberta a negociar amb l’administració per regularitzar-nos. Veurem ara quines oportunitats se’ns posen ara sobre la taula. 

- Podríem dir que, bàsicament, no legalitza aquests enclavaments, però tampoc n’acaba sent bel·ligerant…

- Plácido Cuenca: Exacte. No ha estat una legalització, però tampoc significa una condemna concreta i específica que digui: "bé, a partir d’ara, aquests edificis que es troben en ERE tenen cinquanta anys per resoldre la seva situació que acabarà en un desmantellament". Afortunadament no ha estat així. 

"Ara toca ser creatius i començar a dibuixar la nostra legalització"

- En quin moment van decidir començar a bellugar-se?

- P.C: Va ser l'any passat quan ens vam trobar la definició dels ERE com a agrupació d’edificis fora d’ordenació que havia d’acabar amb la seva extinció. En aquell moment ens vam trobar amb gent des del Consell Metropolità que apostaven fanàticament perquè aquests edificis fossin desmantellats, tot i que per altra banda també vam rebre el suport de tots els partits polítics de l’Ajuntament de Sant Cugat. 
 
Era un atemptat. Queia la distinció entre les cases dintre d’un ERE i qualsevol altra edificació dintre de Collserola. Ens quedàvem sense protecció. La raó de ser de l’ERE era que havia de servir per donar resposta a un problema que l’administració no havia tingut capacitat de donar-li. 

- Com van viure la dicotomia que els mateixos partits polítics que els defensaven des de Sant Cugat podien arribar a votar diferent en línia nacional?

- C.O: Es basava en una qüestió de proximitat. Aquí ens coneixen i hi tenim relació. Quan vam demanar un posicionament, totes les formacions polítiques de la ciutat ens van traslladar el seu suport incondicional. Totes. En aquell moment, vam veure que això no era suficient perquè en les estructures nacionals dels partits existia una línia determinada d’actuació que podia provocar aquesta disjuntiva. 

- P. C: En aquell moment vam adonar-nos que calia dirigir-nos directament allà on realment resideix la capacitat de decisió i vam començar a moure’ns per tot arreu per fer escoltar la nostra veu. No podíem perdre temps; jugàvem amb vint dies de marge. Al final, tot plegat va aconseguir que la paraula “extinció” caigués del text del pla d’actuació i així eliminar l’amenaça més immediata. Com a associació vam fer tot el que vam poder i agraïm el suport de Sant Cugat. Sigui com sigui, el que està clar és que qui vulgui la nostra extinció ho tindrà molt difícil si aquest recolzament es manté en peu. 

- Altres barris de Sant Cugat, com Can Cortés o Les Planes -antics Espais de Regulació Especial (ERE) enmig de Collserola- van aconseguir ser legalitzats. Entenc que la propera passa és aconseguir el mateix?

- C.O: Bé, aquest ha estat el nostre cavall de batalla de sempre. Quan anàvem veient que altres zones del voltant eren regularitzades nosaltres ens qüestionàvem el perquè ells sí i nosaltres no. Al marge de situacions de més influència política o econòmica, molta gent ens diu que la raó principal és perquè estem al bell mig d’una massa boscosa. Les altres zones encara estan colindants amb zones urbanes. 

"Haver estat tant de temps al marge de la llei i de les administracions ens ha fet més forts, units i capaços per enfrontar els problemes"

Però nosaltres som funcionals i ens hem adaptat. A més, som els primers que ens interessa estar pendents del nostre entorn perquè ens ho juguem tot. Hem col·locat inclús hidrants pels Bombers en diferents punts del barri. Gràcies al nucli urbà, aquí tenim molts més accessos per frenar incendis. Se’ns ha de veure com una oportunitat. 

- I aleshores, ara què?

- P.C: Som una realitat especial, diferent i consolidat i, per tant, continuarem lluitant perquè creiem que tenim dret a ser legals. Tenim una història autònoma des que es va promoure la urbanització de Sol i Aire de més de 70 anys. A més, tenim una trajectòria que moltes ciutats ja la voldrien. Tenim una comunitat amb una clara identitat pròpia. Nosaltres mateixos hem anat aconseguint subministrar-nos els serveis bàsics, moltes de les despeses assumides pel propi veïnat. Haver estat tant de temps al marge de la llei i de les administracions ens ha fet més forts, units i capaços per enfrontar els problemes. 

- Amb el nou PEPNat, ara es passa la pilota als Ajuntaments. Com analitzen que qui ara tingui l’última paraula -sempre d’acord amb els permisos del Consorci i les administracions sectorials que corresponguin- siguin les corporacions locals, per tant, l’Ajuntament de Sant Cugat?

- Júlia Martínez: Molt bé, perquè entenem que ens recolza d’alguna manera i suposem que la negociació amb ells pot ser positiva i fluida. 

- P.C: És el millor que ens podia passar. A partir d’ara, serà l’Ajuntament qui tingui la sensibilitat i capacitat per imaginar-se quin programa d’actuació s’ha de desenvolupar en un ERE. La realitat és que ara podran elaborar un projecte i consensuar-lo amb nosaltres però si al Consorci, AMB o Diputació de Barcelona no els sembla bé, el poden tombar.
 
C.O: Estic convençuda que si a dia d’avui l'Ajuntament tingués la capacitat de legalitzar-nos ho faria. En canvi l’administració pública llunyana no ens té integrats. Entenem i tenim l’esperança que el consistori ens presenti un projecte en aquest sentit per començar a dissenyar-lo plegats. A més, penso que acabarà sent una oportunitat per a Sant Cugat, ja que som part del municipi i seria el moment ideal per integrar-nos amb un urbanisme modern envoltat d’entorn natural. Ara toca ser creatius i dibuixar la nostra legalització. 

- Des de fa anys està terminalment vetat construir ni fer obres d’ampliació. Com els afecta aquestes prohibicions?

- C.O: Ho tenim completament assumit i, de fet, considerem que és una de les condicions que s’han de fer constatar en el projecte de regulació. Estem d’acord que no hem de créixer, som les que som i no s’ha d’expandir. Cal mantenir l'equilibri harmònic entre el nucli consolidat i l’entorn natural.

- Què els caracteritza com a barri?

-C.O: A favor i en contra nostra és que som pocs. Som un nucli amb poques cases i poc veïnatge. Un fet que ens permet conèixer’ns tots i organitzar-nos de forma cohesionada; però que alhora ens treu força a l’hora de negociar amb les administracions. 

- Molts polítics i entitats de la zona valoren molt positivament la tasca de “conservació i protecció” que realitzen des de primera línia del Parc. Com si fóssin el batalló d’un exèrcit de voluntaris a primera línia del combat...

- C.O: És que és evident la clara funció de prevenció, de vigilància i de cura que fem. Ja sé que molta gent ens qüestiona, però jo porto 47 anys al barri i sempre he vist la mateixa actitud proactiva cap a protegir l’entorn. L’últim incendi a Can Borrell vam ser nosaltres qui vam avisar del foc perquè estem molt atents. En aquest sentit, l’altre dia va arribar un veí nou i li vam explicar les regles del barri i el vam avisar que ni se li acudís encendre una barbacoa perquè sortiríem tots a apagar-la. 

"Sol i Aire és molt més que dues fotos"

- P.C: És que som un grup consolidat que hem participat en l’extinció de diversos focs forestals al llarg dels anys, com l’incendi del 94 o l’incendi a tocar del Tibidabo al 98. Tenim més de 500 metres de mànegues i set hidrants. Nosaltres, des del minut zero, podem establir línies de defensa abans que arribin els Bombers. Mentre tot està bé som una nosa perquè se’ns veu com una taca enmig de Collserola, però quan estem en un moment crític som essencials. Això s’ha de valorar. 

- Com s'organitzen entre el veïnat?

- C.O: Doncs si tu vens a viure aquí, directament entres en una xarxa de canals de comunicació que compartim entre tots. Tenim diversos grups de whatsapp per diferents qüestions i, per exemple, hi ha un grup d’emergència en el qual no es pot penjar absolutament res que no sigui “hem de sortir corrents”.

- Un sistema singular que no es veu sovint.

- C.O: Saps que al camí de Can Borrell hi ha unes cadenes? Doncs la majoria dels veïns de Sol i Aire tenim aquella clau perquè en cas de produir-se qualsevol urgència, tinguéssim una via de sortida. Per a nosaltres seria inimaginable que algú se n’aprofités pels seus interessos personals. En una altra comunitat, qualsevol l’utilitzaria. Reconec que des de fora devem semblar una mica peculiars, però per això suposo que has de ser aquí i conèixer el nostre funcionament per entendre realment el que exposem. 

- P.C: En aquest sentit, un dels nostres objectius és combatre la imatge lletja del barri. Quan es parla de Sol i Aire sempre s'utilitzen les mateixes dues fotografies que sembla que la urbanització sigui realment un monstre enmig del bosc. Té vida, una estructura cohesionada i neta que organitza una pila d'activitats pedagògiques i de conscienciació vers la natura. Sol i Aire és molt més que aquestes fotos.