Giorgio i Mercè, sobre el seu pas per Joc de Cartes: «Va ser un David contra Goliat»

Catalunya acaba de descobrir la Little Italy de Valldoreix. Fa una setmana, l'hotel Torre Barcelona i la pizzeria Lago di Garda van ser protagonistes a TV3 trencant rècords d'audiència. Més de 365.000 espectadors van acompanyar a Joc de Cartes fins a Sant Cugat per a conèixer al carismàtic matrimoni que regenta aquest espai "encantador".

A NacióSantCugat parlem amb Giorgio Tonola i Mercè Tapias, propietaris de l'espai, per esbrinar com van viure l'experiència del programa d'èxit presentat pel cuiner Marc Ribas. Expliquen que van accedir a fer el càsting "a cegues" en un moment especialment complicat perquè l'italià acabava d'ingressar a l'hospital després d'haver-se trencat la tíbia i peroné. Tot i així, es van armar de valor i van llençar-se a la piscina; amb crosses incloses. Quan van veure contra qui concursarien, van quedar bocabadats.

- Dos gegants hotelers amb gratacels a Barcelona (el Pulitzer i el Negresco Princess) contra una humil casa modernista de deu habitacions de Valldoreix. Us va sorprendre que us col·loquessin al mateix nivell?

- Mercè Tacias: En un primer moment no ens ho creiem. Pensava que era una broma. Suposava que competiríem contra altres petits hotels de la zona, que n’hi ha d’espectaculars. Però no, no. Vam anar completament a cegues. Quan vaig veure hotels amb més de 100 habitacions i amb capital multinacional al darrere, vaig pensar… “Jolín”. Per això al final del programa hi ha un moment que dic: “Bé, hem aprovat. Ja podem marxar”.

- Giorgio Tonola: Però a mi això és el que m’ha agradat. El David contra el Goliat. Era un repte molt més difícil per a nosaltres. Hem competit contra uns Ferraris, però n’hem sortit ben parats. 

- Les diferències eren notables en pantalla. 

- M.T.: Clar, eren monstruoses. La cuina del Negresco, per exemple, era tota una planta del soterrani. Una cuina que pot costar més d’un milió d’euros. Com podíem lluitar contra allò?

- G.T.: Nosaltres al Lago di Garda tenim una cuina discreta de 20 metres quadrats que compartim quatre cuiners per servir una mitjana de 150 comensals per torn. Quan treballem és una revolució. Mentrestant, per altra banda, ells tenien cuines gegants per servir, bàsicament, esmorzars. La gent que s’instal·la en els hotels de Barcelona acostuma a dinar i a sopar fora. Per això dic que ells no tenen cuiners, tenen funcionaris de cuina amb pautes ben delimitades. Aquí això no passa. Això és una cuina de batalla que fem el que podem amb els recursos que tenim.

- Per tant, no us en penediu d’haver participat tot i haver quedat últims?

- G.T.: Que va! A mi durant l’entrevista em van preguntar: "I per què creus que guanyareu?" I vaig respondre: "Guanyarem perquè sabem perdre". A més, aquí qui guanya és qui s’emporta la popularitat, no el premi metàl·lic.

- M.T: Al final l'experiència ha estat superpositiva. Quan vaig veure contra qui competíem vaig pensar: “És igual, anem a divertir-nos”. I això és el que vam anar a fer. A mi em va agradar molt la introducció que ens van regalar a l’inici. Quan s'exposa on som, qui som… La presentació em va semblar molt bonica i transmetia caliu. Una sensació de família en un lloc discret, amb l’Attilio, el meu fill, tocant el piano...

- A les xarxes socials vau ser clarament la parella més carismàtica del programa.

- M.T.: Al final és el que atrau, la personalitat. Escoltar una cançó de fons com “Felicità” que et porta records; en Giorgio cantant a la cuina… Confesso que una vegada vaig veure al Marc Ribas -el presentador de Joc de Cartes- pel carrer i vaig pensar: “Ui, jo mai el portaria al meu restaurant”. I pumba! Hem sortit molt contents i ara inclús repetiríem. 

- G.T.: Ha estat tot molt simpàtic. Els darrers dies han vingut clients a demanar-me fotos i a preguntar-me on vaig comprar la camisa dels papagais de Versace (apunta orgullós).

- Per tant, corroboreu que heu notat una diferència d’afluència de gent des de l’emissió?

- G.T.: I tant! Agost i ho tenim ple. La gent ve a provar els plats que van sortir al programa i a tastar la meva creació “pizza tub”.  Tothom que ha vingut ha marxat content. A nosaltres ens era igual guanyar. Volíem que la gent ens veiés com som i fer-ne una bona publicitat. 
 
- En un moment donat del programa, en Giorgio va comentar que l’espai no s’havia acabat d’entendre i que la Torre Barcelona té molt més encant del què havia quedat reflectit a les notes. Que us agradaria reivindicar?

-G.T.: Doncs el nostre ambient amb la natura a l'abast de la mà. Des de la finestra dels seus hotels al centre de Barcelona, depenent de la planta, només veuen semàfors. Aquí, un jardí on els clients poden agafar directament de les branques figues, prunes, préssecs, maduixes… Per a mi això té un valor immens. 

-M.T.: És un espai que hem creat des del carinyo i amb una visió familiar. Aquell que ve aquí, ve a estar a casa i a desconnectar de la vida frenètica de les grans ciutats.

- Us va saber greu que els vostres companys us votessin amb aquelles notes? El menjar va ser valorat amb un 5 i la cuina va suspendre amb un 4,5…

- G.T.: No, perquè el Marc -el presentador- ens va donar molt bones notes. La resta de rivals es van detalar ells sols amb aquelles exageracions. Algun concursant va anar inclús amb mala llet. Se'ns va recriminar injustament que no havíem canviat l’oli de la fregidora. Tu creus que amb un mes i mig esperant el programa no havíem canviat l’oli? Vinga home. Al matí, abans que arribessin les càmeres, vam repassar tota la cuina. El dia anterior vam servir a més de 200 comensals. Apuntava ximpleries que una persona que treballa a la cuina mai criticaria. 

- M.T.: En aquest sentit, un dels altres concursants ja ha vingut dues vegades a la pizzeria amb la família i ens va confessar que li sabia greu com se’ns va jutjar durant el programa. Que no havia estat just. Clar, en el moment del capítol s'exposen uns punts i després, la realitat és una altra. El que passa és que se’ns va valorar des de la perspectiva de voler guanyar un concurs i amb uns estàndards de professionalitat propis d’hotels d'alta gamma que no compartim. 

- El servei per això, va ser una mica atropellat… 

- M.T.: Sí, però això no ho van criticar massa. Saben que pot passar. Vam patir un cúmul de coincidències desafortunades. Va ser un servei de cinc persones molt difícil. La càmera que gravava, ara que hem de parar, ara enregistrar un primer pla, ara no sé què… I mentrestant, els plats que es refredaven.

- I sobre el pèl en un dels plats? 

- G.T.: Portem 12 anys aquí i mai ens havien tornat un plat amb un pèl a la cuina. Donant-li voltes, al final vam descobrir que era. Un pèl de la cua de la tonyina. Va ser mala sort per la imatge que es va donar sobre si era del cuiner...

- Per altra banda, hi ha qui també va apuntar a les xarxes que va veure una panerola corretejant pel forn de llenya…

- M.T.: Sí, també ho vaig escoltar. És fals. No hi havia cap panerola corrent pel forn. Era cendra que havia saltat de la fusta. A més, no hi ha cap bitxo que pugui córrer allà dins a la temperatura que està el forn. 

- Tornant a les valoracions, en Giorgio a qui no va acabar d’empassar massa bé va ser al cap de cuina del Negresco, que va ser especialment contundent amb les crítiques contra la pizzeria… Literalment va comentar que “li fotria un cop amb la crossa”.

- G.T.: Aquest noi tenia un problema. Volia ressaltar en tot moment les seves habilitats de cuiner; però no ho és. Com he dit abans és un funcionari de cuina. No feia falta contestar-li. Sabia com rebatre’l amb arguments, però si t'hi vas fixar vaig guardar silenci i preferir que quedés en evidència ell sol. Fer joc brut amb aquelles afirmacions sense fonament per fer mal davant de la televisió era completament innecessari. 

- Per altra banda, la Mercè va inclús comentar que als rivals els “faltava humilitat” i que “la vida ja els portarà a veure el què realment importa”...

- M.T.: Sí, perquè el més important és la felicitat. I la felicitat no està en obtenir un triomf, sinó en fer les coses ben fetes cada dia. Mantenir la rutina diària.
 
- Contra les notes dels rivals, el presentador va ser la nota discordant i us va felicitar per ser bandera d’una cuina italiana "com Déu mana”. Com ho vau rebre?

G.T.: Doncs molt bé. Al final un agraeix que se’ns valori així. Ens va posar un 10 en el servei i un 9 en la relació qualitat/preu. No feia falta tant. Nosaltres no pretenem tenir estrelles Michelin. Volem que la gent vingui i es mengi un plat de pasta o un gelat com ho faria exactalment a Itàlia. Ensenyar el nostre producte amb sinceritat. El què hi ha, és el que som.

- Ganes de venir un dia i provar la famosa “pizza tub”.

- G.T.: Doncs hauràs de reservar que últimament ho tenim tot ple (riu mentre pica l’ullet).