La consulta del doctor Dieter P. s’ubica en un elegant edifici amb la façana de color vainilla a la meitat de Brüsseler strasse. Aquest eficient repara ànimes rompudes passa consulta a l’interior del mirador que sobresurt al carrer sostingut prodigiosament en el buit per un drac alat de ceràmica rogenca tan realista que, d’un moment a l’altre, sembla que vaja a enlairar-se escopint foc i batent les seues immenses ales.
A mitjan vesprada de primers de juliol -com ara és el cas- la llum penetra els vitralls cloisonné de les finestres del mirador i tot l’espai s’omple d’una llum suau i dolça que s’escampa pel passadís i per les sales adjacents. Aquella claror convoca els bons esperits com la claror de la lluna plena quan a l’hivern penetra el cor d’un bosc acabat d’alliberar del terror d’una ferotge llopada. Els bons esperits sempre ho escolten tot i, a l’última, s’enverinen de les coses lletges que han sentit i moren.
El doctor, gros com un elefant, aclofat en la seua butaca estil déco folrada de vellut, sempre ocupa un angle de l’estança des d’on atén i fita als turmentats pacients amb els seus ulls menudius com perdigons.
-Està segur de voler que continue amb la meua història? Vol dir que no se’ns farà molt tard? - Renega Amold K. com un xiquet cansat després de quasi tres hores llargues de relat.
-I ara! M’interessa molt tot el que m’explica- assegura el reputat psiquiatre mentre es gratà la seua panxota tova de llangardaix gegant.
Amold, llavors, sense gaire entusiasme, prossegueix. Des del seu racó on a penes arriba aquella llum celestial tamisada pels vitralls la seua figura a penes sembla humana. La seua veu resulta un punt cavernosa. Parla lentament i sense fer ni un sol silenci.
-Com li deia, vaig conèixer Eadaion -a mein süße kleine, tal com solia dirigir-me a ella en la intimitat- fa tres anys, just després de presentar en uns grans magatzems de Berlin la meua novel·la, Die Einsamkeit von Selbstmorden. Quan va acabar l’acte la xicota se’m va apropar temorosa, emocionada, i em va abraçar amb una tendresa com mai no havia sentit. Poca cosa com és la jove, de seguida, se’m va desfer entre els meus braços. En uns segons vaig quedar colpit per tanta estima que crec que d’estar sol hauria plorat de l’alegria. Tots els dies que vaig quedar-me encara a la ciutat no vaig poder deixar de pensar en ella com un addicte pensa en les substàncies que l’alliberaran del dolor insuportable de la solitud.
-Sí, això ja m’ho havia explicat. També que després aquesta dona va anar seguint-lo per tot arreu del país, allà on vostè tenia la presentació del seu llibre. M’ha dit també que es veien als hotels.
-Cert. Ella sempre m’esperava a l’habitació de l’hotel on m’havia allotjat l’editorial. Em feia molta vergonya que ens veieren junts amb aquella diferència d’edat que ens portàvem. Li encisaven els hotels i a mi veure feliç a mein süße kleine... Al Blumenhause de Bamberg em vaig adonar per primera vegada que tenia els ulls de color mel, enormes com els d’una gasela. Al Grand Hotel Downtown de Frankfurt vaig comprovar que la seua pell olia a lavanda. Al Westin de Leizpig vaig adonar-me’n que les pigues de la seua esquena configuraven la constel·lació de Lyra sent que l’estrela Vega li quedava a l’alçada del clatell mentre Sulaphat i Sheliak, coronaven el principi de les seues natges precioses que tantes vegades vaig mossegar. Al Maximilian d’Ausburg vaig batejar la piga que amagava entre les cames, a tocar del seu sexe, amb el nom d’Illitia. Al Monopol de Düsseldorf em vaig adonar que no hi havia veu més bella que la d’aquella criatura... Oh! mein süße kleine... li mussitava sempre després d’acabar de fer l’amor o quan després de despertar-se obria les finestres de bat a bat i cridava infantil: Bon dia món!. Podria dir-se que mai no m’havia sentit tan feliç. No cal que li explique totes les coses que m’han passat: una vida amorosa de merda, l’accident horrible de la meua filla Hedwig, el meu càncer, les meues baralles amb els germans per la maleïda herència de la nostra mare... Eadaion va ser, sense dubte, un regal. La relació es va allargar per dos anys amb algunes intermitències. Ella vivia a la vora de Rosenheim i no li resultava fàcil combinar el seu treball en una llibreria amb les visites al meu apartament de Colònia. Amb tot, i a força de vindre, se l’havia fet un poc seu. M’agradava que fos així. M’agradava trobar el seu assecador de cabells i les seues compreses al calaix del moble del bany, la seua roba interior a la meua tauleta de nit, les seues alegres camises de colors penjades al meu armari, els seus llibres per tota la casa, l’olor del seu cos prim i menut, del seu sexe al meu llit, a la meua roba... Un dia va dur un pòster de la pel·lícula La Dolce Vita a l’apartament i el va enganxar a la paret del meu despatx. Cada vegada que entrava veia Anita Ekberg eixint d’aquell cartell, sostenint un gatet blanc en l’aire. A l’actriu jo sempre li posava la cara d’ella, els seus ullots, la seua boca enorme amb aquells llavis carnosos. Si passava més de dos caps de setmana que no venia m’inquietava, em posava trist. Me la imaginava amb algun home de la seua edat passant la nit en l’habitació d’aquell mateix hotel de Múnic on un dia em va interrogar molt seriosament sobre els meus sentiments cap a ella. Una nit en què per por no vaig saber parlar-li clar. Crec que amb el meu titubeig la vaig fer molt desgraciada. És ben normal. Ella tenia tot el dret a desitjar una altra cosa. No dic que ella volgués per damunt de tot un amor boig com el de Leonora Carrington i Max Ernst al cel obert de la Provença, lluny encara de la mort i de la desolació... Un amor entre la melangiosa núvia del vent i el pervertit vell rei dels ocells. Segurament, només desitjava un amor sense tantes prevencions, sense tantes pors i tants dubtes.
La darrera vegada que va estar al meu apartament encara planava l’ombra d’aquell malestar de Múnic. Faltava poc per a l’estiu. Jo m’havia fet el compte que si no volia perdre-la calia que fes un pas endavant. Esperaria unes poques setmanes encara clar calia preparar el terreny amb familiars, amics i coneguts. Ho tenia tot previst, metòdicament estudiat. Tal com ho havia planificat, el dissabte 5 de juliol a les set en punt de la vesprada en un apartament amb vistes a la plaça del Mercat de Varsòvia li declararia el meu amor incondicional. Després, dibuixaria amb pintura blava un ull enorme en cadascun dels mugrons dels seus pits menuts. I en acabant la besaria llargament, entraria suaument dins seu, deixaria que m’engolís... A les parets escriuria amb cal·ligrafia de desig aquell vers de Bréton: la meua dona amb dits d’atzar i as de cors// amb dits de fenc segat //la meva dona amb aixelles de marta i aglans//de nit de Sant Joan//d’olivella i nou d’escales//amb braços d’escuma de mar i resclosa...
I així seria que es restabliria per sempre en mi el goig de viure i que tornarien de nou els bons temps... tot jo en cos i ànima esclau per a l’eternitat de la meua mein süße kleine.
-I què va passar, doncs?- pregunta Dieter intrigat mentre remou tot el seu cos.
-Vaig morir abans que li pogués dir. Per això mai no em va trobar ni va saber res més de mi. Només soc un mort, herr Dieter i ara dic, com el poeta Char: En aquell temps somreia al món i el món em somreia. En aquell temps que no fou mai i que llegeixo a la pols. Herr Dieter, només soc una ànima i un cos del tot irreparable. Bé, ara ja sí que se’ns ha acabat el temps. Finalment, haig de tornar a Melaten, m’esperen convidats.
La nit cau sobre Colònia. El doctor s’adorm com l’algeps enfonsat en la seua butaca. Badalla el drac a la façana. Sense llum, mor el bosc aquàtic tatuat en els vidres del mirador.