Des que es va embarcar en l’Anticlea que Aluin no ha deixat de pensar ni un sol segon en el seu estimat ‘bro’. Ahir mateix, fondejats molt a la vora de Porto Conte, s’imaginava com li hauria agradat al seu Charlie gaudir d’aquella bellesa, del sol desfent-se com un gelat de bresquilla enmig d’aquella vesprada d’agost sobre la punta Frade Manu, tan corba com el llom d’un enorme drac estirat sobre la seua panxa. Ben segur que li hauria encisat la salabror del vent marí en els seus llavis, els dolços gemecs de les veles excitades pels amanyacs de la brisa refrescant, el dring hipnòtic dels aparells de la nau, el pas lent dels núvols blancs com caravanes de mercaders pels camins invisibles d’aquell cel incendiat per la llum de la lluna.
Hi pensa sempre, constantment, sobretot, aquests mesos en què ell sembla que estiga a punt de tocar amb les puntetes dels dits el paradís. Aquests mesos en què ha recuperat el sentit del temps, el gust de les coses, el desig, una certa consciència -incipient encara- d’allò que sembla que és la vida. Aquests dies en què es concentra en les seues rutines de tripulant novell i maldestre, en l’elaboració metòdica del seu quadern de bitàcola, en les lectures prescrites, del tot obligatòries d'Homer, Verne, Conrad, Roth, Melville... en tot allò que mana i ordena S. amb l’autoritat moral que li confereix el fet de saber-se un diligent salvador d’ànimes.
Aquesta boqueta nit ha decidit que iniciarà una correspondència invisible, escrita en el vent, amb el seu ‘bro’. Cartes en què li dirà com l’estima i com se li fa de difícil aquesta separació que ha de ser per a tota la vida. Prou que sap que ell no pot tornar al túnel de l’estació de Rosa Parks, a les pipes de crack, a la remor de les navalles esmolades. Ha desfet -i desfà- el camí que el va dur un dia a l’infern. Un infern, val a dir, perfectament cartografiat: passatge de Susan Sontag, carrer Gaston Tessier, Curial, Cambrai, bulevard McDonald, plaça Claude Bernard, carrer Cesária Évora, Porta d’Auberbilliers... Els dimonis deixen en els murs d’aquest territori ben definit els seus missatges enganyosos en els racons. Entre la malesa, amollen els senyals del seu pas: xeringues, enormes munts de merda, restes de menjar podrit, puntes de cigarreta, bassals de pixum, ampolles buides... En els clubs i les discoteques de moda de Bastilla, Pigalle, barri Llatí, Oberkampf... els dimonis, vestits de cuiro, alguns de nus, d’altres de rigorosa etiqueta et cantussegen en la penombra del teu cor cançons vibrants mentre t’injecten en l’ànima el tam-tam de l’emoció.
Aluin pensa quina va ser la primera vegada que va es va veure amb Charlie a qui havia conegut a la xarxa, a través d’un d’aquells jocs d’aventures. I recorda que va ser al parc de Batignolle, prop de sa casa i molt lluny de la d’ell, a La Courneuve. Al cap de pocs dies tots dos ja s’havien enamorat bojament, adolescents com eren, de la mateixa ‘cosa’. Takki, un simpàtic i bell dimoni africà, els la va presentar. Junts la van estimar, la van seguir, la van defensar amb dents i ungles, van gairebé matar per ella fins que un dia, uns quants anys després, la van perdre en aquell túnel pudent de Rosa-Parks.
Això no obstant, Charlie va continuar buscant-la desesperadament. Alauin, que ja no podia amb la seua pell, es va rendir. Un matí de finals d’abril S. va venir a buscar-lo al seu domicili del carrer de Saussure i el va treure, brut i atordit, del niu infecte en què havia convertit la seua habitació, davant la mirada plorosa dels seus pares. Des d’aleshores, ja fa molts mesos, no n’ha tornat a saber del seu ‘bro’.
Impossible tornar per més mal que li faça deixar Charlie en el seu toll. La primera de les cartes hauria de ser una que no fos de comiat, sinó de no retorn: Estimat ‘bro’, tu saps com t’estime però jo no puc tornar, mai més no tornaré. T’haig de deixar caure en l’abisme i veure amb tot el dolor i la pena com tot tu cruixes si de cas no vull anar darrere teu i arrossegar els meus en aquesta nostra bogeria...
Com són d’injustes les coses, pensa Aluin que no es treu del cap les vegades que Charlie el va aixecar del terra, el va defensar contra els dimonis, el va acollir a casa seua, amb els seus, malgrat les protestes de la seua mare i dels seus germans escarmentats per la mala vida del carrer. El seu ‘bro’ sempre va estar allà al seu costat: quan els Forty 7 se’l volien pelar per cisar uns grams; quan la Yulaima la va deixar per aquell malparit i el món se’n va anar a la merda; quan no tenia un clau i tenia gana perquè feia dies que no havia passat per Saussure... Sempre, sempre. Ara, però, ell el deixaria estimbar-se. Això és el que ha acordat amb S. en un pacte indestructible. Ha de triar entre Charlie o la vida.
L’Anticlea es balanceja suaument sobre una làmina d’aigua límpida en què ballen els reflexos dels darrers rajos de sol. En fer-se de dia partiran. No saben on perquè S. no els ho ha volgut dir. Només els ha ordenat que estiguen llestos per quan arribe l’hora de salpar.
A Aluin li hauria agradat compartir aquell viatge amb el seu ‘bro’ de l’ànima, però no és possible. Mai més no el tornarà a veure. Li escriurà només cartes en el vent, tendres, sinceres, escrites des del dolor d’una separació necessària. Li enviarà al túnel de l’infern o, on vulga que estiga, el talismà dels seus pensaments, l’alegria sanadora del seu amor fratern. El pensarà. I pregarà per ell... i el plorarà, nit i dia.