Cambra d'eco independentista

Rep El Despertador cada matí al teu correu

En el debat sobre la salut democràtica de les nostres societats i el paper central que hi juguen els mitjans de comunicació i ara també les xarxes socials, està fent una certa fortuna el terme echo chamber, la cambra d'eco. És la descripció metafòrica d'una situació en què una informació o opinió és amplificada per transmissió i repetició en un sistema tancat, on les visions contràries o que aporten matisos són censurades, ridiculitzades o blasmades amb contundència. És a dir, es tendeix a reduir la pluralitat de la dieta mediàtica i només s'escolta o es llegeix el que ens reforça en les nostres conviccions. La resta, es menysprea, ignora o desqualifica en un intent de provocar una certa espiral de silenci.

Els mitjans de comunicació convencionals tenen línia editorial i és honest que així sigui, però solen observar una certa pluralitat que fa que el lector, quan els consumeix, trobi opinions que no sempre encaixen amb la seva i fets que no sempre l'entusiasmen. A xarxes com ara Twitter o Facebook, però, això pot desaparèixer: l'usuari pot seguir només perfils o canals que encaixin amb la seva visió del món o d'un determinat conflicte. La responsabilitat dels mitjans és, sobreposant-se a les pressions dels lectors, les administracions i els anunciants, que hi són, oferir versions fonamentades, escoltar a tots els actors i presentar els fets amb rigor i honestedat. Això vol dir donar a qui ens veu, escolta o llegeix elements crítics i ajudar a dubtar. No fa, al meu entendre, menys compromesos els mitjans. Garanteix, això sí, que siguin menys dogmàtics i més honestos, perquè la realitat no és unívoca i, per tant,  habita més en els grisos que no pas en el blanc o el negre.

És d'aquesta manera, des de les posicions crítiques i exigents, que les societats progressen, que són capaces de posar-se d'acord i que les idees que afavoreixen majories prosperen. Encara que això costi als emissors, siguin periodistes o mitjans, no rebre l'adhesió entusiasta de la seva "comunitat" en forma de retuits o subscriptors. A tots els països hi ha mitjans que, sense perdre l'aparença o el component informatiu, fomenten cambres d'eco i actuen com a plataformes d'agitació. És un model de negoci que, per la via del pagament en tant que adhesió a una idea i no a un producte periodístic, pot compensar la pèrdua de lectors i millorar comptes de resultats. Però difícilment eleva el nivell del debat públic necessari en democràcia. 

Escric això perquè en els darrers dies hem viscut episodis que, sense ser nous, constaten un cert escalfament i empetitiment de la cambra d'eco amb l'objectiu de mantenir la tropa en tensió i castigar qui se surt de l'ortodòxia. Les contundents crítiques que, més o menys encertades i fonamentades però ben lícites, va emetre el periodista Quico Sallés al FAQS sobre el mandat de Quim Torra -que fins i tot ell ha admès que no va ser massa lluït-; o l'entrevista que el director de TV3, Vicent Sanchis, va fer a la nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, són els darrers exemples.

Al director de la televisió pública, promogut pels representants del partit de Borràs a la CCMA, el van criticar públicament diputats propers a la presidenta al Parlament, com ara Jaume Alonso Cuevillas. Tenen, no cal dir-ho, tot el dret a discrepar de la tasca dels periodistes. Ni som infal·libles ni som deïtats. Però és evident que Sanchis o qualsevol altre té l'obligació de preguntar. En campanya electoral tots els mitjans convencionals que van entrevistar Borràs li van demanar, com va fer el director de TV3, per la seva imputació per fragmentar contractes, pels correus al seu proveïdor i per una possible inhabilitació que ella mateixa veu decidida i els seus efectes polítics. Preguntar això, a banda d'altres assumptes d'interès, no és comprar "el relat de la claveguera" o de cap "policia patriòtica". És interessar-se per fets rellevants i oferir-li l'oportunitat d'explicar-se de forma convincent.

Passa, però, que determinats polítics toleren pitjor el periodisme quan es fa des del que consideren que ha de ser la seva cambra d'eco que quan es fa des de fora. A dins no hi volen dissidència, només adhesió. Per això al matí s'agraeix una entrevista a eldiario.es i a la nit es lamenta una entrevista a la televisió pública malgrat que les preguntes no distaven massa. Les crítiques que rep TV3, que són tant o més gruixudes per part de l'unionisme, no són noves en alguns sectors de l'independentisme.

Darrerament s'hi sumen, com també fan amb altres mitjans del que consideren que hauria de ser el seu cercle, dirigents de Junts per informacions i programes o quan lamenten haver hagut de fer la campanya del 14-F silenciats amb l'excusa dels drets electorals. Ahir mateix un informe del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, on els consellers promoguts per CiU són majoria, ho desmentia i demostrava que la CCMA va fer fins on podia i una mica més per, atenent l'evident interès periodístic, visibilitzar Junts en campanya. ERC o la CUP tampoc escapen a aquestes actituds quan intenten heretar alguns mecanismes de control o titllen de fake news tot allò que no els convé.

L'independentisme afronta molts riscos i ha de gestionar moltes dificultats. Per començar ser capaç de posar-se d'acord per fer front a una repressió que no s'atura, per estovar un Estat que no vol negociar, i per conformar un Govern fort que millori les condicions de vida de tots els catalans i recuperi el prestigi de les institucions d'autogovern. Un dels espectacles que es podrien estalviar serien les crítiques desmesurades als periodistes que fan la feina de preguntar i la gesticulació excessiva quan, com escriu Joan Serra Carné avui, pesa més el relat que la política.

En aquest sentit, el dietari de pandèmia de Quim Torra, carregat de detalls de les reunions del consell executiu de fa només uns mesos i amb els protagonistes encara en primera línia, no ajuda a construir confiances. Com tampoc ho van fer els llibres de Carles Puigdemont revelant converses privades del darrer lustre sense el vistiplau dels qui tenia i té com a interlocutors. Massa urgència per afermar relats de part.

El mateix sobre les crítiques a l'exconsellera Meritxell Serret per desmarcar-se de l'estratègia de Junts a l'exili, que l'han enutjada i han fet que no amagui el seu descord amb el Consell per la República, que es va dissenyar com a òrgan unitari. A vegades, els protagonistes que s'indignen a les xarxes quan els periodistes fem la nostra feina i expliquem el que es cou, no tenen problemes en aixecar pel seu compte el secret o desqualificar el company de trinxera o l'aliat potencial per guanyar un relat a costa de perdre pel camí un projecte polític.     
 

---

Avui no et perdis

»TV3 va mimar Junts en la campanya del 14‑F i les privades, al PSC i al PP; per Joan Obiols.

» Entrevista a Meritxell Serret: «El Consell per la República ha tingut un biaix partidista i això l'ha debilitat»; per Sara González.

» Fil directe: «Eleccions, per fer què?»; per Joan Serra Carné.

»La carpeta catalana s'encalla a Madrid; per Oriol March.

» Els independentistes presenten l'amnistia al Congrés com el «punt de partida» per resoldre el plet català; per Bernat Surroca.

» Crònica | Receptes per inocular el virus de la sobirania a l'Estat; per Bernat Surroca.

»Sánchez ascendeix Calviño i situa Yolanda Díaz a la vicepresidència tercera; per Sara González.

»La Fiscalia investiga Colau per suposades subvencions irregulars; per Bernat Surroca i Andreu Merino.

»El Suprem ratifica tres anys de presó per a Bustos per retirar multes a familiars; per Sara González i Bernat Surroca.

» Mapa | L'impacte del coronavirus a les escoles, sota mínims: menys de l'1% d'aules estan confinades; per Roger Tugas Vilardell.

» Canvis de tendència en la pandèmia: creixen el risc de rebrot i la velocitat de contagi; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «El català i La Isla de las Tentaciones»; per Montserrat Dameson.

» Les pel·lícules nominades als Oscar 2021 que ja es poden veure a les plataformes. 
 

---

 El passadís

El PSOE va guanyar les darreres eleccions autonòmiques a Madrid però les tres dretes van sumar i Isabel Díaz-Ayuso va ser presidenta. El candidat socialista era Ángel Gabilondo, que si no hi ha sorpreses de darrera hora per l'addicció a les jugades mestres de Pedro Sánchez, repetirà. A Gabilondo, germà del popular periodista Iñaki Gabilondo, la convocatòria l'ha agafat a contrapeu després d'una legislatura on se l'ha vist més aviat poc. De fet, el candidat tenia coll avall que si hi havia acord per renovar el Poder Judicial entre el PP i el PSOE a ell l'afectaria positivament. El pacte havia d'incloure, a més d'un nou CGPJ, la tria d'un nou defensor del poble i Gabilondo era el més ben posicionat per ocupar el càrrec. Si les eleccions no van bé seguirà sent una sortida lògica per a ell.  

Vist i llegit

S'inaugura divendres, però ja us la recomano perquè la qualitat del fotògraf i de les exposicions del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) és garantia. Fa tres anys els descendents del fotògraf Antoni Campañà van trobar en dues caixes vermelles més de 5.000 negatius de fotografies que va fer a Barcelona durant la Guerra Civil i que havia amagat. Algunes d'elles es poden veure ara en una exposició que durarà fins al 18 de juliol -efemèride d'inici del conflicte- i que han comissariat Toni Monné, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Plàcid Garcia-Planas i Roser Cambray. Retrata bombardejos, por, excessos, anarquia... Valdrà la pena i aquí ja podeu veure el programa de mà i algunes de les fotos de La guerra infinita.  

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2005 el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, en aplicació de les seves mesures (finalment tímides) de recuperació de la memòria històrica, retirava l'última estàtua eqüestre que quedava de Franco a Madrid. Ho feia de nit, a tocar dels Nous Ministeris, a la zona del passeig de la Castellana i entre protestes dels nostàlgics de la dictadura. Poc abans que es retirés l'estàtua, l'aleshores vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ho va anunciar en un sopar d'homenatge al dirigent comunista Santiago Carrillo. Així ho van viure al mític Caiga quien caiga amb aparició de Joan Carlos Monedero, que anys després fundaria Podem, inclosa. 

 L'aniversari

Un 17 de març de l'any 1931, avui fa 90 anys, començava al barri de Sants de Barcelona la Conferència d'Esquerres, el congrés fundacional d'Esquerra Republicana de Catalunya, que duraria tres dies. Era la confluència de diverses forces progressistes i nacionalistes sota el lideratge de Francesc Macià, fundador d'Estat Català, i amb un fort pes de figures com Lluís Companys i Joan Lluhí. En un temps rècord, el nou i divers partit va guanyar l'hegemonia i va vèncer en diverses eleccions consecutives ocupant un paper central durant la Segona República i governant el país fins al 1939. Després de l'exili i el franquisme va tornar a la legalitat, amb un accent més liberal i autonomista. El partit, de convulsa vida interna, es va reubicar als anys 90 abraçant posicions d'esquerra nacional i liderant el moviment independentista amb resultats electorals desiguals.

A les europees de 2014 va tornar a guanyar unes eleccions a Catalunya i després van venir els èxits a les espanyoles i les municipals. Fins ara se li ha resistit la presidència de la Generalitat, que després del 14-F es prepara per ocupar Pere Aragonès. Els darrers anys ha tingut un paper central coliderant el procés amb l'antiga Convergència, no sense tensions i sense pagar costos com la presó d'Oriol Junqueras i l'exili de Marta Rovira. Aquí podeu recuperar el vídeo commemoratiu del seu 80 aniversari en què el partit reivindicava la vigència dels seus valors fundacionals. Dissabte celebren l'efemèride a Barcelona. Aquesta setmana us hem explicat com era la seva "via àmplia" fundacional i la dimensió política de la figura de Macià. 
 ​Fes clic aquí per rebre'l