No coneixereu carrer més trist que el d’En Boquer quan, a la nit, el vell Viljem D. -que en realitat no és tan vell- des del seu cau de cartó infestat d’insectes, solemnement, sense alçar a penes la veu, entona la seua dissertació com qui entona una sentida oració per les ànimes de tots els que ja no hi són. I sempre disserta, si fa no fa, en els mateixos termes que són obscurs per als qui coneixen els homes i, això no obstant, clars i lluminosos per als qui s’han vist en tots els rostres de la vida abans de renunciar-hi. Cal haver estat primer infant d’hivern. Després, heroi imbatible en la guerra contra el temps. Finalment, haver mort i ser-ne conscient.
Dissertació, també, inútil o, si voleu, invocació al no-res com el gos en zel, que, desesperat, des del bell mig d’un ermot llança lladrucs a una lluna de gel.
“Tu no ho entendries”, sol començar alhora que s’estiregassa dels pèls de la seua barba blanca, que es passa la mà pel seu rostre arrugat, que fa ulls de peix. Uns ulls blaus com el corindó.
“El temps”, prossegueix, “lent i pesant com un animal moribund, no es mastega ni se sent ni s’olora igual enllà fora que des de dintre d’aquesta melassa d’alcohol que habite igual que un insecte prehistòric en el seu cor d’ambre. I has de tenir molt present, estimada, que un no arriba ací perquè vol, ni tan sols perquè s’ha esmerçat estúpidament en l’afany per la derrota. Cal que sàpigues, abans de seguir, que als temps del vell, enyorat apartament de Podgorska, a Kočevje, mentre les màquines de la fàbrica rugien vigilades pels operaris soviètics, jo cercava en la profunditat dels boscos l’alè dels llops grisos, l’esbramec de l’os, el verí guaridor de les abelles. Jugava tothora al carrer sota un cel límpid. I la mare més que una mare em semblava una Verge Maria de galtes colrades, vull dir, una verge com la de Breze. Aquell va ser un temps feliç en què vaig vestir les branques del bedoll i vaig somiar que seria invencible. Jo no sempre he estat aquesta despulla infecta, espicossada pels polls i les puces que put a gos sarnós i pixums. Tu no ho entendries. Jo vaig tocar la glòria des del reialme dels somnis. Jove, prim, esvelt, vigorós, la meua pell lluïa com la d’una poma de sang. Els meus ossos semblaven fets d’acer. Les meues dents eren ben capaces de triturar l’esquelet d’un drac.”
Viljem D. ara es remou dins de la caixa un moment. Es grata com un mico el seu cap d’ou, entre les cames, el bescoll... Llavors, atrapa un poll i tot seguit l’esclafeix entre les seues ungles brutes... paf... un altre poll: paf... Un altre... paf...
“Jo vaig ser, jo vaig ser... Aisss...”, reprèn després de fer dos glops llargs de rom sense alenar. “És clar que vaig ser! -s’exclama aüssant-se de muscles- I què et pensaves?... vaig ser capaç de guimbar al llit durant hores sense esgotar-me, sense buidar-me mai del tot. Vaig ser font d’eternitat que vaig engendrar un fill molt més corpulent i bell que jo... Ah! I vaig tenir al meu abast tots els somnis: una casa, una dona, un treball, diners... Però el temps t’ho arrabassava tot. I ara, ja veus. Què sabràs tu, princesa delicada!”.
Llavors, calla i arrossegant-se com un cuc ix de la caixa i es planta de peus fent tentines. Té ganes de pixar. Unes ganes insuportables de pixar. D’haver anat més begut no s’hauria ni molestat en eixir de ‘casa’. S’ho hauria fet damunt i en paus. Pixa a raig contra els vidres de la part darrera del supermercat que donen al carrer i mentre ho fa llig els cartells amb les darreres ofertes: centre d’espatlla, 24,95 euros; salmó fumat, 4,47 euros; hamburguesa eco 3,98 euros... S’espolsa bé abans de guardar-se la ferramenta, tova, pansida i, encara, abans de tornar al forat, fa una llambregada a un dels murs. Ahir uns xicots amb un esprai van deixar una pintada en favor de no sé quina revolució. De poc, quan fugien, que no li cauen damunt.
Viljem torna a la caixa. Abans d’aclucar els ulls, no sabem si per sempre, exclama: “Camarades, tenim l’obligació i el repte de defensar l’home davant dels nombrosos perills amb què suposa la continuació del progrés tècnic sense control, o dit, altrament, tenim el repte de conservar la naturalesa per a l’home”.
La nit s’ha ofegat dins del baf d’un monstre. Un Sant Cristòfol empetitit, ridícul, passa a tota velocitat entre munts de fem, espanta els gats i els gossos. El sant ja no és capaç ni de carregar amb el món ni d’escanyar el diable. Amb prou feines s’aguanta els pets. A dues passes de Viljem uns lladregots fan la dansa de les navalles. La mort s’ho mira tot amb un somrís sorneguer, elevada sobre una muntanya de ferro vell.