La veritable "peixera" comença sempre després de les set de la vesprada quan els saberuts terapeutes fan cap a casa on es trobaran de cara amb els seus propis monstres igual de ferotges o més que els que cada dia intenten exorcitzar al Centre Haoma a força d’estudiadíssimes estratègies retòriques, jocs i paranys psicològics i l’inestimable ajut de la química que se les sap totes. Aleshores, el sol, convertit en una enorme bresquilla, comença a penetrar molt lentament la làmina d’aigua de la badia enmig d’una escridassada de gavines i baldrigues que ja saben que, sigil·losa, s’acosta la foscor que per un temps ha de devorar la terra.
Sota un cel taronja, esguitat de traces blaves i morades, espicossat de núvols de vegades de plom, molts dels interns aprofiten, abans del sopar frugal que els espera, per a trobar-se als porxos. Allà comparteixen els seus secrets com si en això, en aquest ritual, els anara una vida que, en realitat, ja no tenen, si més no del tot. Normalment, sempre són els mateixos individus d’una comunitat que quasi arriba al centenar. Sempre seuen en el mateix lloc. Sempre fan ús de la paraula en el mateix rigorós ordre. Sempre solen explicar les mateixes coses només que afegint detalls nous, de vegades irrellevants, de vegades sorprenents.
L’escanyolit Cosmo sol explicar com una nit es va convertir en llop mentre furtava les olives del seu veí, el vell avar Calix, a qui no va tenir més remei que menjar-se a mos redó. Ho conta entristit, en uns pocs minuts i tot seguit s’aixeca i desapareix. La bella Birgetta sempre fa el relat de com la van segrestar els membres d’una tribu amazònica durant un viatge d’empresa i de com una nit, mentre escapava del seu captiveri, va ensopegar amb Tunche, l’ànima perduda que fa emmalaltir les persones. Des d’aleshores a penes pot dormir, ni menjar... Viu turmentada per espectres que ni i dia li venen a contar les seues penes.
A Bastian només li interessa enumerar la gran quantitat de dones amb qui s’ha allitat. Amb cada nom que pronuncia solemnement, dramàticament, com l’actor de renom que fou fa més de mig segle... Paulette, Lucie, Maria, Adriana, Sofia, Alba, Cèlia, Noa, Marlene, Frida... sembla reviure l’essència dels seus cossos bells fins que, del tot esgotat, cau en un son letàrgic del qual sembla que no es despertarà mai. A l’Aldora li agrada rememorar els dies feliços de la seua infància en un poblet del cor de Sicília quan, segons ella diu mig somicant, la vida era senzilla i el seu horitzó infinit i no com ara en què els dies són ombrívols, un pas més cap a l’abisme.
El darrer en parlar sempre és l’Einar. Ho fa amb tant de convenciment que aconsegueix fins i tot captar l’atenció de Sandra, una joveneta permanentment abstreta, atrapada en el seu impenetrable món interior.
Jo dic, comença el pèl-roig de mides gegantines mentre s’acarona la seua barba llarga i pèl-roja, que era una deessa de cendra. Fins feia unes poques hores la ciutat havia estat de celebració. Celebraven la vida amb grans fogueres i grans explosions de pólvora. Als carrers no hi cabia ni un cap d’agulla, ni a les tavernes, ni enlloc. A les fosques, per les cantonades, les parelles s’estimaven embogides, amb els cossos mig nus, impúdicament. Però tu només volies morir, apunta l’Antone amb aquella cara de babau que sempre fa, amb la bava caient-li per la comissura del llavi.
Cert, Antone, li respon Einar, que tot seguit reprèn el seu relat... Jo només volia acabar perquè havia arribat a creure que la vida no tenia cap sentit. Feia temps que havia deixat d’escoltar el cant de la mar, el lament dels gels, l’udol de la lluna. Feia temps que el meu cor s’havia tornat de pedra. Feia segles que buscava de nou, lluny dels erms, dels penya-segats i de les glaceres del meu país, l’alegria de viure. Aquella ciutat remota, bruta, sorollosa, era l’últim racó on pensava buscar. El cas és que sobtadament tot aquell xivarri de què us he parlat, va cessar de colp i volta. Tot es va fer fosc. Els assassins van eixir dels seus caus ocults gratant les parets amb enormes i esmolats coltells. La mort va anunciar-se amb la seua pestilent olor i els seus xiscles de rata afamegada. Sens dubte, havia vingut a buscar-me. Començava a sentir en tot el meu cos el seu alè fred. I en això que va aparèixer ella, dempeus i nua davant meu... ulls de lluna, tota coberta per un finíssim tel de cendra. Em va agafar pel clatell, em va acostar a la seua boca enorme i amb la punta de la seua llengua em va entaforar dins del meu cos una ànima i un cor nous. Després va desaparèixer. I ja no recorde res més...
Aleshores, com sempre, Einar calla i l’Arabela, escamallada, amb els cabells esborifats, els ulls esbatanats, esclata en una sorollosa rialla davant la indiferència de tothom. Fi de la "peixera". Entotsolats, ara, cadascú d’ells pensarà la seua deessa, el seu paradís i el seu infern. Pensaran si van tenir algú. Si aquest algú els va deixar o els va trobar. En el sentit de tot plegat, d’una vida al marge.
Les ombres quasi han embolcallat del tot la badia, també l’enorme casona Haoma, aixecada entre la mar i un espès bosc de pins on ara vagaregen les raboses. Haoma, l’edifici solitari aixecat entre el dolor i la calma, entre la memòria roent i l’oblit. Refugi. Fortalesa. Estació de fi de trajecte.
Els terapeutes del torn de nit ixen als porxos i molt amablement anuncien que és ja l’hora de sopar. Avui hi ha bollit i lluç a la planxa. De postres, flam. En acabar l’àpat, ronda de pastilles. Pastilles roges, blaves, grogues, el·líptiques, romboidals, allargades, grosses, minúscules...
D’amagat, quan la casa està tota en silenci, com cada nit, l’Aldora buscarà l’Einar al final del passadís de la segona planta. En silenci, ell li explicarà una vegada més, amb nous detalls i girs del relat, tot allò de la deessa de cendra i de les seues poques ganes de viure i de la seua nova ànima i del seu nou cor. Ella, després, el convidarà a fer que entre dins seu, tendrament. Després, i abans no anar-se’n al llit, contaran cràters en la lluna, estreles en el cel immens.