17
de juny
de
2018, 15:12
Actualitzat:
21
de juny,
17:41h
Han passat deu mesos del tràgic 17 d'agost que va colpejar la societat catalana. Deu mesos de l'atemptat a les Rambles de Barcelona i a Cambrils. I deu mesos del naixement d'una fortalesa que va haver-se de sobreposar davant d'uns atacs que van causar un dolor irreparable. Des d'aleshores, algunes de les víctimes han fet notòries les seqüeles d'un atemptat que els ha provocat un buit i un desemparament administratiu. Per la pèrdua de la persona estimada i per la gestió de les conseqüències. Però també soles davant d'un procediment de reclamació de danys que les desatén i aporta més problemes que solucions.
Aquesta és l'enèsima dificultat a la qual s'enfronten les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Primer per demostrar la seva vinculació amb els fets si no es troben en cap de les llistes de ferits. I, en segon lloc, per desgranar el complex funcionament de la llei que els permetrà acreditar-se com a víctimes del terrorisme. En els dos casos, expliquen a NacióDigital membres de la Unitat d'Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT), hi ha diferents graus de víctimes, tot i que que en ambdós hi ha un problema comú: el termini per tramitar la reparació del dany finalitza d'aquí a pocs mesos i ningú els ha dit res.
En aquest escenari van començar a treballar fa uns mesos Sara Bosch, Elisa Miccioli i Robert Manrique, aquest últim víctima de l'atemptat d'Hipercor perpetrat per ETA l'any 1987. Des de la UAVAT assessoren i acompanyen les víctimes per suplir una actuació que denuncien que no s'està realitzant des del Ministeri d'Interior. "A nosaltres ens comencen a trucar víctimes al desembre, dient que no els ha atès ningú, cap psicòleg ni cap metge, i que ningú els ha dit quins són els seus drets", explica Manrique.
Segons relata, la llei antiterrorista atorga a les víctimes d'un atemptat la possibilitat d'acreditar-ho i, d'alguna manera, reclamar pel dany sofert. Hi ha múltiples ajuts per cursar estudis, per accés a l'habitatge, atencions mèdiques o psicològiques, entre d'altres. Però els tràmits s'han de realitzar abans d'un any des que s'obre l'expedient. "És difícil obtenir informacions, podran trucar a Madrid i se'ls dirà que poden enviar un model de sol·licitud i acreditació conforme estaven allà, i que han d'acreditar-ho", afegeix Bosch. Una vegada s'hagin presentat les proves, denúncies, tiquets o informes mèdics, el govern espanyol decidirà el reconeixement com a víctima.
La manca d'informació, però, arriba fins a punt insòlits, ja que quan les víctimes tornen a personar-se davant del metge, ni tan sols aquest professional mèdic sap què acreditar. I al llarg d'aquest procediment, el temps passa i el termini s'esgota sense que les administracions públiques els hagin guiat i assessorat.
Un dispositiu de suport que desapareix
Després dels atemptats, les institucions públiques van desplegar un obligat dispositiu d'emergències, sobretot a Barcelona, per atendre les persones ferides. Aquest es va centrar majoritàriament en les víctimes directes, és a dir, en els familiars de les persones que van morir (pares, cònjuges i fills), els ferits físics que es van poder acreditar poc després de l'atemptat i que consten en una llista tramesa a Interior, i els testimonis presencials. El dispositiu, però, va durar poc, i les víctimes van quedar ràpidament desemparades, sense saber què fer, expliquen.
Principalment, lamenta Bosch, va ser el cas de les persones que ara tenen greus seqüeles psicològiques, a qui molt poca gent va informar dels seus drets i que, segons assegura, també se les ha de considerar ferides. "Et maten un nét de tres anys i no t'afecta?", es pregunta Manrique, que planteja altres qüestions: "I que et caigui un mort al capó del cotxe, no provoca alteracions psicològiques? Perquè et diuen que com que físicament no tens res i no has patit risc de mort, no ets víctima".
Pel que fa al dispositiu de suport, Manrique també lamenta una altra qüestió: el seguiment posterior. Segons recorda, a les Rambles hi havia un gran quantitat d'estrangers que ara es troben als seus països d'origen i que ningú s'ha preocupat en assessorar: "Com contactes amb ells? Estan en un llistat? Parlen castellà o català? Perquè tenim casos de víctimes àrabs que només parlen amazic i amb qui el Ministeri d'Interior no s'ha posat en contacte".
Bosch ho té clar. "El govern espanyol hauria de fer un seguiment. On és el tracte personal?", es pregunta. Però segons el seu punt de vista, la situació és encara pitjor, fins i tot en aquells casos que són flagrants: "Com a mínim les 16 famílies amb morts no haurien de tenir ni una queixa, i la majoria es troben soles".
Investigació i procediment judicial
També han hagut de passar gairebé deu mesos perquè es creés la comissió d'investigació al Parlament sobre els atemptats. Aquest òrgan parlamentari -amb més de 112 compareixences, entre les quals la del major Josep Lluís Trapero o l'excap dels Mossos Ferran López a porta tancada- intentarà esbrinar què va passar, quina informació tenien les policies de la cèdula gihadista i com es va portar a terme el dispositiu.
L'Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, s'ha alineat amb l'Ajuntament de Ripoll i s'ha personat com a acusació particular en el procés judicial obert. Amb la UAVAT, el govern d'Ada Colau manté converses per fer seguiment dels casos, i conjuntament amb l'Associació 11-M d'afectats pel terrorisme ja s'han començat a tramitar els casos que aniran per via judicial. Pel que fa a l'entitat catalana de suport a les víctimes, exercirà en el procés com a cos pericial.
El judici, però, afegeix Miccioli, s'espera que no es realitzi fins d'aquí a força temps, ja que el cas encara està sota secret de sumari. Tanmateix, avança a aquest diari que la Fiscalia de l'Audiència Nacional ja ha començat a posar-se en contacte amb diverses víctimes per fer la valoració forense i quantificar les lesions. La celeritat amb què està volent treballar la Fiscalia, però, lamenta Miccioli, "s'allunya molt del ritme de les seqüeles, l'atenció o la necessitat psicològica". "Com es pot quantificar una lesió que encara està evolucionant?", es qüestiona.
Aquesta és l'enèsima dificultat a la qual s'enfronten les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Primer per demostrar la seva vinculació amb els fets si no es troben en cap de les llistes de ferits. I, en segon lloc, per desgranar el complex funcionament de la llei que els permetrà acreditar-se com a víctimes del terrorisme. En els dos casos, expliquen a NacióDigital membres de la Unitat d'Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT), hi ha diferents graus de víctimes, tot i que que en ambdós hi ha un problema comú: el termini per tramitar la reparació del dany finalitza d'aquí a pocs mesos i ningú els ha dit res.
En aquest escenari van començar a treballar fa uns mesos Sara Bosch, Elisa Miccioli i Robert Manrique, aquest últim víctima de l'atemptat d'Hipercor perpetrat per ETA l'any 1987. Des de la UAVAT assessoren i acompanyen les víctimes per suplir una actuació que denuncien que no s'està realitzant des del Ministeri d'Interior. "A nosaltres ens comencen a trucar víctimes al desembre, dient que no els ha atès ningú, cap psicòleg ni cap metge, i que ningú els ha dit quins són els seus drets", explica Manrique.
Des de l'UAVAT assessoren i acompanyen les víctimes, tasca que denuncien que no s'està fent des del Ministeri d'Interior
Segons relata, la llei antiterrorista atorga a les víctimes d'un atemptat la possibilitat d'acreditar-ho i, d'alguna manera, reclamar pel dany sofert. Hi ha múltiples ajuts per cursar estudis, per accés a l'habitatge, atencions mèdiques o psicològiques, entre d'altres. Però els tràmits s'han de realitzar abans d'un any des que s'obre l'expedient. "És difícil obtenir informacions, podran trucar a Madrid i se'ls dirà que poden enviar un model de sol·licitud i acreditació conforme estaven allà, i que han d'acreditar-ho", afegeix Bosch. Una vegada s'hagin presentat les proves, denúncies, tiquets o informes mèdics, el govern espanyol decidirà el reconeixement com a víctima.
Mostres de condol a la Rambla, una setmana després de l'atemptat Foto: Adrià Costa
La manca d'informació, però, arriba fins a punt insòlits, ja que quan les víctimes tornen a personar-se davant del metge, ni tan sols aquest professional mèdic sap què acreditar. I al llarg d'aquest procediment, el temps passa i el termini s'esgota sense que les administracions públiques els hagin guiat i assessorat.
Un dispositiu de suport que desapareix
Després dels atemptats, les institucions públiques van desplegar un obligat dispositiu d'emergències, sobretot a Barcelona, per atendre les persones ferides. Aquest es va centrar majoritàriament en les víctimes directes, és a dir, en els familiars de les persones que van morir (pares, cònjuges i fills), els ferits físics que es van poder acreditar poc després de l'atemptat i que consten en una llista tramesa a Interior, i els testimonis presencials. El dispositiu, però, va durar poc, i les víctimes van quedar ràpidament desemparades, sense saber què fer, expliquen.
Principalment, lamenta Bosch, va ser el cas de les persones que ara tenen greus seqüeles psicològiques, a qui molt poca gent va informar dels seus drets i que, segons assegura, també se les ha de considerar ferides. "Et maten un nét de tres anys i no t'afecta?", es pregunta Manrique, que planteja altres qüestions: "I que et caigui un mort al capó del cotxe, no provoca alteracions psicològiques? Perquè et diuen que com que físicament no tens res i no has patit risc de mort, no ets víctima".
"Que et caigui un mort al capó del cotxe, no provoca alteracions psicològiques?", es pregunta Manrique, que lamenta que només es consideri víctima una persona amb danys físics
Pel que fa al dispositiu de suport, Manrique també lamenta una altra qüestió: el seguiment posterior. Segons recorda, a les Rambles hi havia un gran quantitat d'estrangers que ara es troben als seus països d'origen i que ningú s'ha preocupat en assessorar: "Com contactes amb ells? Estan en un llistat? Parlen castellà o català? Perquè tenim casos de víctimes àrabs que només parlen amazic i amb qui el Ministeri d'Interior no s'ha posat en contacte".
Bosch ho té clar. "El govern espanyol hauria de fer un seguiment. On és el tracte personal?", es pregunta. Però segons el seu punt de vista, la situació és encara pitjor, fins i tot en aquells casos que són flagrants: "Com a mínim les 16 famílies amb morts no haurien de tenir ni una queixa, i la majoria es troben soles".
Manifestació «No tinc por» a Barcelona Foto: Adrià Costa
Investigació i procediment judicial
També han hagut de passar gairebé deu mesos perquè es creés la comissió d'investigació al Parlament sobre els atemptats. Aquest òrgan parlamentari -amb més de 112 compareixences, entre les quals la del major Josep Lluís Trapero o l'excap dels Mossos Ferran López a porta tancada- intentarà esbrinar què va passar, quina informació tenien les policies de la cèdula gihadista i com es va portar a terme el dispositiu.
L'Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, s'ha alineat amb l'Ajuntament de Ripoll i s'ha personat com a acusació particular en el procés judicial obert. Amb la UAVAT, el govern d'Ada Colau manté converses per fer seguiment dels casos, i conjuntament amb l'Associació 11-M d'afectats pel terrorisme ja s'han començat a tramitar els casos que aniran per via judicial. Pel que fa a l'entitat catalana de suport a les víctimes, exercirà en el procés com a cos pericial.
El judici, però, afegeix Miccioli, s'espera que no es realitzi fins d'aquí a força temps, ja que el cas encara està sota secret de sumari. Tanmateix, avança a aquest diari que la Fiscalia de l'Audiència Nacional ja ha començat a posar-se en contacte amb diverses víctimes per fer la valoració forense i quantificar les lesions. La celeritat amb què està volent treballar la Fiscalia, però, lamenta Miccioli, "s'allunya molt del ritme de les seqüeles, l'atenció o la necessitat psicològica". "Com es pot quantificar una lesió que encara està evolucionant?", es qüestiona.