Des de les habitacions de la tercera planta de l’Albert Bridge a penes es pot veure res que no siga l’aglomeració nerviosa de vianants embogits, de taxis lletjos iguals que panderoles gegants i d’autobusos atrotinats que nit i dia ocupen l’artèria principal de Brixton.
Des de l’habitació número 045, a més d’aquest formiguer, es poden veure també els retrats en blanc i negre d’alguns artistes famosos enganxats en el mur lateral del cinema-cafè Ritzy on abans d’empassar-se una qualsevol pel·lícula d’estrena pots menjar un Shiva Wrap amb amanida per només quatre lliures o una hamburguesa amb salsa índia i ceba caramel·litzada pel mateix ridícul preu. A l’altra banda del carrer, s’albira també la façana de l’estret edifici de l’ajuntament del districte amb el seu singular campanar ert de color blanc i roig i, enfront mateix, la façana d’un McDonald’s.
La publicitat prometia unes habitacions de somni, ideals per a un reencontre com el que Hebe i Vera han estat planificant des de fa quaranta anys. Res a veure, però, amb la realitat. L’habitació és estreta i fosca com la gola d’un llop. El llit dur com una placa de marbre i les parets de tan primes com són et permeten escoltar perfectament les anades i vingudes de la resta d’inquilins al bany, els seus roncs, els seus gemecs de plaer o bé de desesperació car les nits de les grans ciutats van plenes de persones trencades sense consol. De tant en tant, des del KFC, puja l’olor del pollastre i de les creïlles fregides que acaba per barrejar-se amb la de la humitat. Una humitat que està per tot i que pot acabar calant en els ossos.
- No és el que m’imaginava...-, protesta sibil·linament Hebe. De fet, ella tenia en el cap un hotel com aquell de Budapest, amb vista a la basílica de Sant Esteve, on s’havien trobat per última vegada a meitat dels vuitanta. No ha pogut esborrar del seu cap aquell hotel. Aquella habitació decorada amb paper pintat i reproduccions d’aquarel·les dels principals monuments de la ciutat. Aquell llit. El cos de Vera com el d’una Afrodita de Cnido. Aquell gust entre les cames. Aquelles ganes de viure. Aquella pena immensa de saber un moment que potser mai més no es tornaria a repetir. Ara, ací, en aquest cau, tot allò sembla irreal.
- No, jo tampoc no m’ho pensava. A la publicitat semblava tota una altra cosa.- respon amb un deix d’indiferència Vera, fent esforços per no ofendre-la. I què esperava, doncs? Res no és mai com sembla. Sobretot, la vida no ho és com els l’havien promès. Per què decebre’s a aquestes alçades? Per què lamentar-se justament ara, en el moment del temps de descompte? No havíem vingut a celebrar el que encara queda de la vida somiada? A esgotar definitivament un amor que s’arrossega des de fa dècades com una ànima en pena pel desert de la llunyania i dels desencontres?
-Què has fet tots aquest anys?- pregunta Hebe com si no ho sabera de sobres, com si no s’hagueren passat any rere any, dia rere dia, escrivint-se missatges, telefonant-se... Desitjant-se furtivament, secretament. I Vera, llavors, s’ofèn tot i que no gosaria per res del món donar-li a entendre res.
-Ja ho saps... Visc a Roma, sola, sempre sola.
-Sí, sí, és clar, ja ho sé on vius... Jo havia d'haver vingut a Roma amb tu. Deixar la puta Korissia. Deixar-ho tot.
-Massa tard per a aventures, no trobes?.- replica Vera un punt enfadosa. El cas és que ella mai no ha estat en aquella ciutat d’aquella illa que sempre li ha semblat la més remota del planeta. Aquella illa on ha fet la seua vida, on ha criat els seus tres fills, on li ha escalfat el llit al seu marit, on ha prosperat i envellit. En canvi, Hebe, durant tot aquest temps, ha viatjat un milió de vegades a Roma. Hauria pogut trucar-li i dir-li: Vera, soc ací, vine amb mi, vinc amb tu, anem plegades cap al futur.
Llostreja. Sembla que plourà. De colp i volta, tot l’edifici cruix com el cos d’un ancià. Des del carrer pugen les veus d’un cor de xiquets que canten gòspel a la porta d’una botiga de discos que deu ser l’única que queda a tot Londres... Yes, Jesus loves me, oh yes, Jesus loves me For the Bible tells me so (I know I am loved)... El Ritzy ha encès el seu cartell lluminós color de taronja i de maduixa barrejada. La lluna esgarra núvols amb les seues dents de gel. Els estimarà Jesús a elles?, pensa Vera que sempre ha tingut un rampell religiós una mica idiota.
Hebe, llavors, s’estira mig nua sobre el llit. Li fa vergonya ensenyar segons què, tot i que encara és molt prima i té la pell blanca i tesa com la d’una joveneta. Vera es deixa caure al seu costat i dolçament l’amanyaga per tot, sense quasi tocar-la, ben bé com una papallona que previngudament inspecciona els pètals d’una flor. Després es besen llargament. És un bes humit, de marees de llengua que desperta els seus cossos d’una son pesant, d’un atordiment de segles. Es busquen una a l’altra dins de les profunditats dels seus cossos. S’adormen. Es desperten. S’abracen.
-Podríem haver triat una altra ciutat, no trobes?
-Ets tu qui va dir que vinguérem a Londres.- contesta Vera, un punt molesta. Realment té cap importància?, es pregunta. Ara, just, ara, en el temps enmig del temps de descompte. Ara que la vida, tal i com és, s’escola a tota velocitat cap a la claveguera de la velledat. Haver-ho pensat abans...
La ciutat cau rendida enmig d’un batibull de llums intermitents i clamor de sirenes d’ambulància. Milers d’ambulàncies van amunt i avall carregades de semicadàvers. La lluna continua mossegant els núvols, ansiosa, amb dents de gos de rabiós. La vida passa, s’esmicola, es trenca, es fon, es marceix. La vida mata i Hebe no pot deixar en aquell hotel de Budapest ni Vera en aquell cos d’Hebe que fou. Temps de descompte.