Fa unes setmanes vam compartir amb unes amigues (les tres mares) un text que la periodista Annie Ridout havia publicat a Instagram, i que era talment com el que sentíem (i sentim). La traducció cutre que n’he fet (disculpeu-me, professionals de la traducció), poc fidedigna, però molt sentida, seria aquesta:
 
"Vull tenir criatures, estar amb elles tota l’estona, i estar sola perquè així pugui escriure. I vull silenci i pau, i soroll i caos, i vull parar i descansar, i seguir-me movent i viure aventures. I vull tenir més fills i no estar embarassada mai més, i vull que la meva família creixi, i també que es quedi tal com està ara mateix. I fer créixer el meu negoci, i ser una poeta (full-time), i una dona amb una carrera, i prioritzar les meves criatures. I vull guanyar moltíssima pasta, i viure amb menys diners (i necessitats). I vull rutines i una vida sorprenent, i vull estar tranquila i ser ferotge, i ser vulnerable i ser empoderada, i ser amable i ser i ferma. I no vull res, però ho vull tot”.
 
Us semblarà un bon embolic, però torneu-ho a llegir amb calma. Jo us asseguro que m’hi sento 100% identificada: ho vull tot. Ara bé, i aquí teniu l’espòiler: no me’n surto.
 
Per exemple. Volem tenir criatures sense renunciar a les nostres carreres professionals, o si ho voleu, ho plantegem al revés, volem desenvolupar carreres professionals d’èxit, però també volem tenir criatures. I si algú no ho ha viscut, el felicito, però tenir criatures limita la teva vida professional. I fa que a vegades diguis no, i que a vegades dormis menys del que voldries.
 
I també volem tenir criatures, i passar les 24 hores amb elles... però també tenim ganes d’estar soles, d’estar amb la nostra parella, d’estar amb les nostres amigues, de dedicar el temps als nostres projectes… Volem viure moltes vides en paral·lel, i resulta que el dia només té 24 hores.
 
Què més volem? Volem tenir molts diners (i això sabem que passa per treballar molt) perquè no tinguem problemes econòmics, però també volem aprendre a viure amb menys diners, per dedicar més temps a la família. I a una mateixa.
 
Volem ser superheroïnes que podem amb tot, però volem deixar de ser superheroïnes i demostrar que a tot no s’hi arriba, i que es fa el que es pot. I que no està gens malament ser humanes.
 
Així que servidora confessa que ho vol tot, i no se’n surt. I sabeu quin és el resultat? Doncs que buscant el tot em perdo, em quedo amb la sensació que ho estic fent tot a mitges, i tot malament. I crec que no soc l’única. I haurem de lluitar contra aquests pensaments, per adonar-nos que no, que no ho estem fent tan malament.
 
Dit tot això, aprofito per colar la falca. També hi ha moltes coses que no volem, o de les que volem desempallegar-nos. No volem viure amb aquesta càrrega mental infinita que ens ocupa tant d’espai del disc dur del cervell. Volem deixar enrere la síndrome de la impostora en la nostra carrera professional (quan ens pensem que, com que compaginem vida i criança, sembla que no fem tan bé la nostra feina), i volem confirmar que la conciliació és un miratge fals, i que en lloc de la conciliació, s’hauria de dir malabarisme.
 
Així que sí, ho volem tot.