03
de juny
de
2019, 13:05
Actualitzat:
13:07h
Som de ple en el procés de digestió dels resultats de les eleccions municipals. Especialment, en el context de les negociacions per conformar els governs municipals i les coalicions que els donaran suport. Un moment adequat per parlar sobre la política municipal i la rellevància de les ciutats i pobles.
Com ja he manifestat en d’altres ocasions, no som prou conscients de la importància de la política i les polítiques municipals pel nostre dia a dia i per la gestió pública. Als municipis s’expressen, com en cap altra territori, les problemàtiques i les contradiccions de la vida política i dels afers col·lectius. Les ciutats i pobles gestionen serveis públics bàsics (urbanisme, mobilitat, subministraments, habitatge, infraestructures urbanes); alhora, miren d’enfrontar-se a realitats complexes com les desigualtats socials i la pobresa, la vitalitat econòmica, el foment del treball i de la competitivitat, els serveis socials, l’atenció a la gent gran i als joves.
Podríem seguir aquesta llista amb molts d’altres exemples. Sovint, els municipis han dut a terme una tasca de suplència allí on l’estat o les comunitats autònomes, en el cas espanyol, no disposaven de prou eines ni recursos. Finalment, la gestió municipal també esdevé complementària o executora de polítiques i responsabilitats d’altres administracions, sigui en àmbits clau, entre d’altres, com la salut, l’educació, la cultura o el lleure.
En el context global, les ciutats representen ja el 54% de la població mundial (i amb tendència clarament creixent en els propers decennis); alhora, generen el 80% del PIB mundial. A les ciutats s’hi concentra bona part del poder transformador de les societats i les seves tensions: la innovació i la creació de noves economies i nous negocis, la vitalitat social i cultural, la ciència, el coneixement i el talent, la interculturalitat, l’envelliment i les conseqüències dels fluxos migratoris, etc. De fet, algunes estimacions avancen que el mercat mundial de les anomenades ciutats intel·ligents (smart cities) creixerà a un ritme del 14% anual.
La proximitat a les problemàtiques reals dels ciutadans i ciutadanes és el que atorga la rellevància estratègica de ciutats i municipis. Diversos teòrics ja ho han descrit en els darrers anys: les ciutats esdevenen cada cop més espais crítics per a abordar les grans problemàtiques i reptes col·lectius. Des de la proximitat i el pragmatisme, des de la pressió directa dels diversos col·lectius i dels contribuents, que demanden solucions, eficiència en l’ús dels recursos públics i retiment de comptes de l’activitat política i pública.
I, curiosament, a la ciutat i als municipis és on s’expressa la màxima concreció (localització) dels reptes planetaris: contaminació i canvi climàtic, consum energètic i mobilitat, mercat de treball, desigualtats i pobresa, justícia, seguretat i control, drets civils, etc. La dualitat entre allò global i allò local esdevé necessàriament política internacional/multilateral i política local/municipal, amb interrelacions directes en ambdós sentits. Allò que s’executa a escala local té efectes globals, i en bona part allò que es conclou que cal executar a escala global s’ha de dur a la pràctica a escala de ciutat, municipi o regió.
En aquesta línia, l’estructura clàssica dels estats-nació se’ns mostra sovint com a limitadora o insuficient. Com acabem de dir, d’una banda ens cal avançar en institucions internacionals més fortes i amb major capacitat d’acció, regulació i control (en àmbits com la contaminació i el canvi climàtic, el comerç internacional i el món del treball, l’ús d’informació i els drets civils i polítics, les migracions, etc.). La realitat, malauradament, és que aquestes institucions internacionals sovint són estructures febles, antiquades, molt mediatitzades pels interessos privats i pels estats-nació. Per una altra banda, requerim d’institucions locals i regionals (ciutats, municipis, regions) també més dinàmiques i amb majors capacitats d’acció. Les complexitats del món actual requereixen sovint polítiques de proximitat, amb instruments i recursos estables i amb visió a mig i llarg termini.
Una aportació interessant en aquesta línia discursiva la va tenir Benjamin R. Barber (DEP) en el seu llibre If Mayors Ruled the World (en l’original anglès per la Yale University Press, any 2013; Si els alcaldes governessin el món, Arcàdia Editorial, 2015). El llibre té un subtítol suggeridor: “nacions disfuncionals, ciutats emergents”. Per a Benjamin R. Barber les ciutats, a diferència dels estats-nació, tenen més factors que les apropen i menys que les distancien o les enfronten. Els alcaldes i els seus equips s’orienten a l’acció, en el pragmatisme per assolir resultats i resoldre necessitats i demandes dels seus conciutadans. Les ciutats són espais de creació, de convivència, de creixement, de vitalitat cultural i tecnològica. La realitat local permet compartir espais de responsabilitat entre el govern local, les institucions i la societat civil organitzada, aprofundint en un concepte necessari de democràcia més participativa i oberta.
Les ciutats i els seus governs constitueixen també agents glocals, donant respostes locals a reptes i problemes d’abast global. Segons l’antropòleg Arturo Escobar, no ens cal “pensar globalment i actuar localment” com sovint s’ha dit, sinó “pensar localment, actuar localment i articular-nos globalment”. El mateix Benjamin R. Barber manifesta que no ens hauria de sorprendre que els alcaldes es posessin d’acord per resoldre problemes locals, més enllà dels estats. En el llibre exposa la iniciativa, un punt extravagant però visionària, d’un Parlament mundial d’alcaldes, amb capacitat per governar i decidir a nivell global. Sens dubte, aspectes i enfocaments que requeriran atenció, anàlisi i decisions polítiques i públiques en els propers anys.
Com ja he manifestat en d’altres ocasions, no som prou conscients de la importància de la política i les polítiques municipals pel nostre dia a dia i per la gestió pública. Als municipis s’expressen, com en cap altra territori, les problemàtiques i les contradiccions de la vida política i dels afers col·lectius. Les ciutats i pobles gestionen serveis públics bàsics (urbanisme, mobilitat, subministraments, habitatge, infraestructures urbanes); alhora, miren d’enfrontar-se a realitats complexes com les desigualtats socials i la pobresa, la vitalitat econòmica, el foment del treball i de la competitivitat, els serveis socials, l’atenció a la gent gran i als joves.
No som prou conscients de la importància de la política i les polítiques municipals pel nostre dia a dia i per la gestió pública
Podríem seguir aquesta llista amb molts d’altres exemples. Sovint, els municipis han dut a terme una tasca de suplència allí on l’estat o les comunitats autònomes, en el cas espanyol, no disposaven de prou eines ni recursos. Finalment, la gestió municipal també esdevé complementària o executora de polítiques i responsabilitats d’altres administracions, sigui en àmbits clau, entre d’altres, com la salut, l’educació, la cultura o el lleure.
En el context global, les ciutats representen ja el 54% de la població mundial (i amb tendència clarament creixent en els propers decennis); alhora, generen el 80% del PIB mundial. A les ciutats s’hi concentra bona part del poder transformador de les societats i les seves tensions: la innovació i la creació de noves economies i nous negocis, la vitalitat social i cultural, la ciència, el coneixement i el talent, la interculturalitat, l’envelliment i les conseqüències dels fluxos migratoris, etc. De fet, algunes estimacions avancen que el mercat mundial de les anomenades ciutats intel·ligents (smart cities) creixerà a un ritme del 14% anual.
La proximitat a les problemàtiques reals dels ciutadans i ciutadanes és el que atorga la rellevància estratègica de ciutats i municipis. Diversos teòrics ja ho han descrit en els darrers anys: les ciutats esdevenen cada cop més espais crítics per a abordar les grans problemàtiques i reptes col·lectius. Des de la proximitat i el pragmatisme, des de la pressió directa dels diversos col·lectius i dels contribuents, que demanden solucions, eficiència en l’ús dels recursos públics i retiment de comptes de l’activitat política i pública.
I, curiosament, a la ciutat i als municipis és on s’expressa la màxima concreció (localització) dels reptes planetaris: contaminació i canvi climàtic, consum energètic i mobilitat, mercat de treball, desigualtats i pobresa, justícia, seguretat i control, drets civils, etc. La dualitat entre allò global i allò local esdevé necessàriament política internacional/multilateral i política local/municipal, amb interrelacions directes en ambdós sentits. Allò que s’executa a escala local té efectes globals, i en bona part allò que es conclou que cal executar a escala global s’ha de dur a la pràctica a escala de ciutat, municipi o regió.
La proximitat a les problemàtiques reals dels ciutadans i ciutadanes és el que atorga la rellevància estratègica de ciutats i municipis
En aquesta línia, l’estructura clàssica dels estats-nació se’ns mostra sovint com a limitadora o insuficient. Com acabem de dir, d’una banda ens cal avançar en institucions internacionals més fortes i amb major capacitat d’acció, regulació i control (en àmbits com la contaminació i el canvi climàtic, el comerç internacional i el món del treball, l’ús d’informació i els drets civils i polítics, les migracions, etc.). La realitat, malauradament, és que aquestes institucions internacionals sovint són estructures febles, antiquades, molt mediatitzades pels interessos privats i pels estats-nació. Per una altra banda, requerim d’institucions locals i regionals (ciutats, municipis, regions) també més dinàmiques i amb majors capacitats d’acció. Les complexitats del món actual requereixen sovint polítiques de proximitat, amb instruments i recursos estables i amb visió a mig i llarg termini.
Una aportació interessant en aquesta línia discursiva la va tenir Benjamin R. Barber (DEP) en el seu llibre If Mayors Ruled the World (en l’original anglès per la Yale University Press, any 2013; Si els alcaldes governessin el món, Arcàdia Editorial, 2015). El llibre té un subtítol suggeridor: “nacions disfuncionals, ciutats emergents”. Per a Benjamin R. Barber les ciutats, a diferència dels estats-nació, tenen més factors que les apropen i menys que les distancien o les enfronten. Els alcaldes i els seus equips s’orienten a l’acció, en el pragmatisme per assolir resultats i resoldre necessitats i demandes dels seus conciutadans. Les ciutats són espais de creació, de convivència, de creixement, de vitalitat cultural i tecnològica. La realitat local permet compartir espais de responsabilitat entre el govern local, les institucions i la societat civil organitzada, aprofundint en un concepte necessari de democràcia més participativa i oberta.
Les ciutats i els seus governs constitueixen també agents glocals, donant respostes locals a reptes i problemes d’abast global. Segons l’antropòleg Arturo Escobar, no ens cal “pensar globalment i actuar localment” com sovint s’ha dit, sinó “pensar localment, actuar localment i articular-nos globalment”. El mateix Benjamin R. Barber manifesta que no ens hauria de sorprendre que els alcaldes es posessin d’acord per resoldre problemes locals, més enllà dels estats. En el llibre exposa la iniciativa, un punt extravagant però visionària, d’un Parlament mundial d’alcaldes, amb capacitat per governar i decidir a nivell global. Sens dubte, aspectes i enfocaments que requeriran atenció, anàlisi i decisions polítiques i públiques en els propers anys.