23
de juliol
de
2022, 07:45
Actualitzat:
25
de juliol,
10:59h
Hi ha una imatge icònica de la inauguració dels Jocs del 92 que podria incloure quasi tots els ingredients que expliquen la Catalunya -i l'Espanya- sorgida del franquisme. Durant la cerimònia inaugural, el 25 de juliol del 1992, l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, fa el seu discurs i explica els anteriors Jocs que Catalunya va organitzar però que no es van poder fer, els de juliol del 1936. Era l'Olimpíada Popular convocada a la Barcelona republicana i antifeixista per oposició als Jocs oficials celebrats al Berlín de Hitler. L'aixecament militar va impedir que es fessin. Maragall va retre homenatge aleshores a la figura de Lluís Companys, que donava nom a l'estadi. El públic va aplaudir. Al seu costat, el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, exdirigent del règim que el va afusellar, també.
Poques figures de les darreres dècades inclouen tants dels trets característics del que va ser el personal polític del tardofranquisme. Cap altra va demostrar la seva capacitat política i una visió llarga per preveure els esdeveniments. Política i esport es barregen en la seva biografia. Esportista de jove, destacant com a jugador d'hoquei i boxejador durant una breu etapa, va vestir ben aviat la camisa blava falangista i va començar a fer carrera a l'administració. Primer com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona, on va guanyar fama de bon organitzador quan es va fer càrrec dels Jocs del Mediterrani. Tota una carrera que començava.
Samaranch també va fer incursions en els negocis immobiliaris en els anys del desarrollisme. Això vol dir, bàsicament, especulació i diner fàcil. Però sobretot va fer carrera dins dels rengles de la burocràcia franquista, fins arribar a ser delegat nacional d'Esports. Aquesta va ser la seva plataforma principal de poder. Eren els anys seixanta, quan el règim es debatia enmig d'un pols inacabable entre les dues famílies més potents, els tecnòcrates propers a l'Opus i els falangistes. Samaranch estava entre els segons i en una de les nombroses batalles internes li va tocar perdre i ser cessat de la delegació d'Esports.
Però sempre va saber treure profit fins i tot de les seves derrotes. Va fer carrera a la Diputació de Barcelona fins esdevenir-ne el president. Aleshores, pensant ja en el futur, va començar a presentar-se en entrevistes i declaracions com un exponent de "la generació del príncep". Així es va anar acostant a la figura de Joan Carles de Borbó, de qui després seria tan proper.
Un estrateg del poder, un pragmàtic fred
Fins aquí, la carrera d'un dignatari tipus dins del règim. Però el millor de Samaranch va venir amb la democràcia. El 1977, després de veure fracassar un projecte de partit polític conservador anomenat Concòrdia Catalana, es va trobar el camí bloquejat. I va demanar a Adolfo Suárez una ambaixada i se n'hi va anar. Concretament, a Moscou. El nom era ambaixada davant de l'URSS i Mongòlia, la qual cosa li permetia alhora accedir al bloc soviètic i al món asiàtic. És el que va fer, guanyant-se els suports de tot un univers de vots que un dia el farien president del COI. Ho va aconseguir el 16 de juliol del 1980.
Josep Miquel Abad, que abans de ser responsable del comitè organitzador dels Jocs va ser dirigent del PSUC, relatava a NacióDigital amb motiu dels 25 anys de les Olimpíades que sempre va considerar Samaranch un pragmàtic per damunt de tot. La fredor ideològica del president del COI va sorprendre els nous dirigents polítics, forjats en l'antifranquisme. Aquell "Samaranch fot el camp!" que alguns havien cridat va quedar enrere ben aviat.
A Moscou, mentre sumava suports, Samaranch jugava una altra partida potser més difícil: una cursa per reinventar-se, per refer la seva biografia. Com passa a moltes persones que aconsegueixen el triomf, el poder sense el reconeixement pot ser insuficient. Fins i tot un plaer buit d'ànima. Tornar a casa reconegut va esdevenir el gran objectiu. Quan encara no era president del COI, va fer una primera aproximació. Narcís Serra acabava de ser elegit primer alcalde democràtic de Barcelona. Samaranch el va anar a veure. Li va proposar que treballessin junts per dur els Jocs a Barcelona. Oli en un llum. Però primer calia ser elegit al capdamunt del COI.
Quan això es va produir, va ser Serra qui va trucar Samaranch. Així va començar aquesta història. Un cop Serra va ser designat ministre, va entroncar amb el somni de Pasqual Maragall. En algun moment a algun dirigent polític, com l'exalcalde Porcioles, se li va passar pel cap la idea de muntar una nova Exposició Universal. Però Samaranch va considerar que la carta guanyadora eren els Jocs. La ciutat que faria una Expo seria Sevilla.
Una espina que es treu
Amb els Jocs, Samaranch va assaborir l'objectiu buscat. Convertit en una figura totèmica, va entrar per la porta gran de la galeria de personalitats del país. Mai va poder tenir al darrera la unanimitat buscada. El seu passat sempre el va empaitar d'una manera o altra, en forma d'articles o llibres crítics. Era inevitable. Però el reconeixement institucional va ser enorme, des del marquesat de Samaranch a la presidència de la Caixa o la seva omnipresència en totes les instàncies, des del RACC al patronat dels Premis Príncep d'Astúries.
Des de sectors de l'esquerra i l'independentisme sempre se li va retreure el passat franquista. Però el cert és que va guanyar la seva partida sobre el passat des del moment que els Jocs que ell especialment va fer possibles van convertir-se en una gran victòria catalana assumida per tothom. Una de les més destacades que es poden mostrar. Que fos gràcies en bona part a un antic jerarca del règim dictatorial només indica com han anat les coses a Catalunya, per bé i per mal. En es darrers anys el país ha mostrat les seves potencialitats i ganes de millorar, però també les seves limitacions. En aquest sentit, ben lluny d'hagiografies i d'escàndols morals, la figura de Samaranch explica molt de la història recent dels catalans.
Poques figures de les darreres dècades inclouen tants dels trets característics del que va ser el personal polític del tardofranquisme. Cap altra va demostrar la seva capacitat política i una visió llarga per preveure els esdeveniments. Política i esport es barregen en la seva biografia. Esportista de jove, destacant com a jugador d'hoquei i boxejador durant una breu etapa, va vestir ben aviat la camisa blava falangista i va començar a fer carrera a l'administració. Primer com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona, on va guanyar fama de bon organitzador quan es va fer càrrec dels Jocs del Mediterrani. Tota una carrera que començava.
Samaranch també va fer incursions en els negocis immobiliaris en els anys del desarrollisme. Això vol dir, bàsicament, especulació i diner fàcil. Però sobretot va fer carrera dins dels rengles de la burocràcia franquista, fins arribar a ser delegat nacional d'Esports. Aquesta va ser la seva plataforma principal de poder. Eren els anys seixanta, quan el règim es debatia enmig d'un pols inacabable entre les dues famílies més potents, els tecnòcrates propers a l'Opus i els falangistes. Samaranch estava entre els segons i en una de les nombroses batalles internes li va tocar perdre i ser cessat de la delegació d'Esports.
Però sempre va saber treure profit fins i tot de les seves derrotes. Va fer carrera a la Diputació de Barcelona fins esdevenir-ne el president. Aleshores, pensant ja en el futur, va començar a presentar-se en entrevistes i declaracions com un exponent de "la generació del príncep". Així es va anar acostant a la figura de Joan Carles de Borbó, de qui després seria tan proper.
Un estrateg del poder, un pragmàtic fred
Fins aquí, la carrera d'un dignatari tipus dins del règim. Però el millor de Samaranch va venir amb la democràcia. El 1977, després de veure fracassar un projecte de partit polític conservador anomenat Concòrdia Catalana, es va trobar el camí bloquejat. I va demanar a Adolfo Suárez una ambaixada i se n'hi va anar. Concretament, a Moscou. El nom era ambaixada davant de l'URSS i Mongòlia, la qual cosa li permetia alhora accedir al bloc soviètic i al món asiàtic. És el que va fer, guanyant-se els suports de tot un univers de vots que un dia el farien president del COI. Ho va aconseguir el 16 de juliol del 1980.
Josep Miquel Abad, que abans de ser responsable del comitè organitzador dels Jocs va ser dirigent del PSUC, relatava a NacióDigital amb motiu dels 25 anys de les Olimpíades que sempre va considerar Samaranch un pragmàtic per damunt de tot. La fredor ideològica del president del COI va sorprendre els nous dirigents polítics, forjats en l'antifranquisme. Aquell "Samaranch fot el camp!" que alguns havien cridat va quedar enrere ben aviat.
A Moscou, mentre sumava suports, Samaranch jugava una altra partida potser més difícil: una cursa per reinventar-se, per refer la seva biografia. Com passa a moltes persones que aconsegueixen el triomf, el poder sense el reconeixement pot ser insuficient. Fins i tot un plaer buit d'ànima. Tornar a casa reconegut va esdevenir el gran objectiu. Quan encara no era president del COI, va fer una primera aproximació. Narcís Serra acabava de ser elegit primer alcalde democràtic de Barcelona. Samaranch el va anar a veure. Li va proposar que treballessin junts per dur els Jocs a Barcelona. Oli en un llum. Però primer calia ser elegit al capdamunt del COI.
Quan això es va produir, va ser Serra qui va trucar Samaranch. Així va començar aquesta història. Un cop Serra va ser designat ministre, va entroncar amb el somni de Pasqual Maragall. En algun moment a algun dirigent polític, com l'exalcalde Porcioles, se li va passar pel cap la idea de muntar una nova Exposició Universal. Però Samaranch va considerar que la carta guanyadora eren els Jocs. La ciutat que faria una Expo seria Sevilla.
Una espina que es treu
Amb els Jocs, Samaranch va assaborir l'objectiu buscat. Convertit en una figura totèmica, va entrar per la porta gran de la galeria de personalitats del país. Mai va poder tenir al darrera la unanimitat buscada. El seu passat sempre el va empaitar d'una manera o altra, en forma d'articles o llibres crítics. Era inevitable. Però el reconeixement institucional va ser enorme, des del marquesat de Samaranch a la presidència de la Caixa o la seva omnipresència en totes les instàncies, des del RACC al patronat dels Premis Príncep d'Astúries.
Des de sectors de l'esquerra i l'independentisme sempre se li va retreure el passat franquista. Però el cert és que va guanyar la seva partida sobre el passat des del moment que els Jocs que ell especialment va fer possibles van convertir-se en una gran victòria catalana assumida per tothom. Una de les més destacades que es poden mostrar. Que fos gràcies en bona part a un antic jerarca del règim dictatorial només indica com han anat les coses a Catalunya, per bé i per mal. En es darrers anys el país ha mostrat les seves potencialitats i ganes de millorar, però també les seves limitacions. En aquest sentit, ben lluny d'hagiografies i d'escàndols morals, la figura de Samaranch explica molt de la història recent dels catalans.