Josep Ramoneda: «Valls vol destruir qualsevol opció alternativa a l’hegemonia de la dreta»

Pròleg: "Contra l'esquerra que claudica"

El dia que Manuel Valls va anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, un amic francès em va enviar un missatge que deia: «Propera etapa, Andorra». L’aventura espanyola de Valls és una conseqüència del seu fracàs francès. I dic aventura espanyola —i no catalana— per dues raons: perquè el propòsit de Valls és utilitzar la plataforma de Barcelona per fer-se un lloc a tot Espanya, de la mà de Ciutadans; i perquè el seu projecte és en clau espanyola: fer la feina que, segons ell, per deixadesa, les elits catalanes no han estat capaces d’afrontar, és a dir, alliberar-les dels independentistes i dels comuns.

Si Valls no hagués fracassat a França, avui no seria aquí. I per això és interessant resseguir el que va passar. Pirineus amunt perquè una carrera laboriosament construïda durant trenta anys hagi tingut un final tan abrupte amb una fugida tan inesperada. I això és el que fan Noël Mamère i Patrick Farbiaz, dos militants ecologistes francesos de llarga trajectòria, el primer d’ells diputat durant vint anys a l’Assemblea Nacional per Els Verds. No només han seguit la trajectòria de Manuel Valls, sinó que han viscut la confrontació política amb ell.

Contra Valls reconstrueix amb detall el procés de construcció d’un lideratge autoritari i arrogant que evoluciona ràpidament cap a l’assumpció dels tòpics ideològics i morals del neoconservadorisme, que assumeix la submissió a l’ortodòxia neoliberal més estricta (el llibre recull una cita extraordinària de Serge Dassault, una de les grans fortunes de França i director de Le Figaro: «Us he de dir que estem molt contents amb la seva acció. Per això té el suport d’un diari ben conegut per tothom») i que fa del simplisme, del joc binari de bons contra dolents, el seu nord, basant-se sempre en la desqualificació i traslladant tots els problemes al camp de la intransigència i de l’ordre públic. I així va ser com a alcalde, com a ministre de l’Interior i com a primer ministre francès, assumint per complet l’agenda del Front Nacional contra la immigració i, amb la complicitat del president François Hollande, convertint la lluita contra el terrorisme gihadista en un discurs de guerra de civilitzacions.

Si en un primer moment, sobretot quan era ministre de l’Interior, una part de la societat va comprar el seu discurs autoritari en uns temps de desconcert, a poc a poc el desgavell del govern socialista, el seu estil —en què l’arrogància evidenciava la manca d’autoritat carismàtica—, la seva falta d’empatia i el seu menyspreu per les desgràcies dels ciutadans, la seva assumpció dels tòpics neoliberals sobre l’autosuficiència de l’individu únic responsable de les seves misèries, tot plegat adornat amb la reprovació moral de la cultura de l’excusa, va anar descolorint la seva figura. Valls va abandonar el govern per guanyar distància respecte al desgavell que ell mateix havia creat i es va presentar a les primàries socialistes per a l’elecció com a president de la República. Ja era tard. Sembla que no va captar el profund malestar que la seva política i la seva evolució ideològica, decidit a liquidar el patrimoni cultural del Partit Socialista, havien provocat en la militància.

S’imaginava candidat per aclamació i va perdre davant Benoît Hamon. En el ressentiment per la desfeta va fer el pas definitiu: va deixar el Partit Socialista i va trucar a la porta d’En Marche! No el van voler. Només li van fer la concessió de no presentar candidat contra ell a la seva circumscripció.
 
En terra de ningú, va aprofitar el conflicte sobiranista per caure a Catalunya, invitat a col·laborar amb el bloc contrari a l’independentisme. Amb un avantatge important: va arribar ja sense camuflatge, perfectament ancorat a la dreta, acomplert el seu trànsit ideològic, per intentar capitalitzar el vot espanyolista sobre les espatlles de Ciutadans. Al mes de maig sabrem la continuació de la història: final de l’aventura o nova etapa?

Valls, seguint la seva obsessió de diluir el projecte i el patrimoni polític de l’esquerra, apel·la a un consens entre PP, Ciutadans i PSOE, per aïllar Vox, Podem i l’independentisme. La ignomínia que representa col·locar al mateix pla el neofranquisme de Vox, els intents de renovació democràtica sorgits a l’esquerra del PSOE i un moviment pacífic d’ampli espectre, que reivindica l’autodeterminació, com l’independentisme, indica ben clarament la intenció de Valls: arrossegar el PSOE, com va fer amb el Partit Socialista francès, cap a l’espai neoliberal-conservador, aïllant-lo de l’esquerra i destruint així qualsevol opció alternativa a l’hegemonia de la dreta.

Per això, més enllà de la trajectòria personal de Valls, el que més m’interessa del llibre de Noël Mamèrei Patrick Farbiaz és com a través de la seva figura reconstrueixen la crisi i l’evolució d’una esquerra que no troba el lloc en un món en gran mutació, culminant un procés de desarrelament ideològic i social que va començar quan Tony Blair i companyia van assumir el consens de Washington i la socialdemocràcia es va descafeïnar fins a fer-se irreconeixible. El subtítol de l’edició francesa —«Resposta als neoconservadors»—és tan important com el títol Contra Valls, escollit pel seu caràcter de prototip d’aquesta evolució «il·liberal» i antisocial d’una part del socialisme. L’actualitat de Valls els dona l’oportunitat, però el títol del llibre podria haver estat perfectament Contra la claudicació de l’esquerra. I aquesta és la qüestió important, que sigui quin sigui el destí de Valls seguirà vigent.

Els autors expressen la necessitat de construir un nou relat, que permeti a l’esquerra recuperar la connexió perduda amb les classes populars i la capacitat d’incidir en el debat públic després que gran part de la intel·lectualitat hagi passat a l’altre cantó i hagi assumit el discurs contra la immigració i el sacrifici de llibertats contra el terrorisme, així com l’assumpció acrítica de l’statu quo econòmic i de l’esgotada tecnocràcia europea. Del «jo» de Valls al «nosaltres», seria la consigna. D’una societat d’individus aïllats —en lluita a mort per la supervivència— a una reconstrucció dels espais comunitaris. Amb especial sensibilitat pels tres principals discursos emancipadors que hi ha avui en escena: l’ecologisme, el feminisme i la denúncia d’unes polítiques inhumanes que deixen morir milers de persones al Mediterrani —els pàries del mar— per calmar les pors i satisfer les baixes passions d’una part de la ciutadania.

El cas Valls és l’exemple d’una deriva alarmant. Valls passarà, però, si l’esquerra no desperta, cada cop serem més a prop de l’autoritarisme post democràtic, que polítiques com la seva afavoreixen per acció i per omissió.

Cal defensar la llibertat abans que la democràcia completi la mutació cap a l’autoritarisme.