L’estiu de 1988, Julinka va aparèixer com per art d’encanteri en la ciutat on mai no passava res. És com si, sobtadament, haguera caigut des de dins d’un d’aquells núvols panxuts de mercuri que, de tant en tant, solcaven el cel immens de la ciutat arrossegant-se pesadament cap a la mar com elefants vells i cansats d’una caravana espectral.
Tenia divuit anys. A la seua motxilla portava: una muda de roba; un parell de paquets de tabac marca Helikon; una bossa amb una miqueta d’herba; un raspall amb un mànec d’ivori com el que usen les bruixes del seu país per a pentinar-se els seus cabells d’aigua; dos llibres d’Ilta Rantala traduïts a la seua llengua; un diminut transistor de fabricació txeca de color blau de cobalt; una pedreta de cornalina; un quadern de tapa dura amb costura francesa per anotar tots els seus somnis; una màscara grega i mitja dotzena de postals en blanc que no pensava usar mai de la vida.
A la ciutat on mai no passava res només hi havia dos o tres llocs on un es podia allotjar per pocs diners. De tots, va triar l’Hostal del Barbut i del Lleó al costat de la Llotja dels Mercaders per semblar-li més net i més cèntric que els altres. L’establiment l’atenia un nadiu, cinquantí, coix i malcarat que mastegava una miqueta d’anglès, una miqueta d’alemany, una miqueta de neerlandès...
Just la vesprada que la xicota va arribar, a l’hostal s’allotjava: un jove estudiant de llengües romàniques de Bamberg de nom Berengar amb uns cabells rossos que li arribaven fins al cul, prim com un secall, els ulls de color caramel i els llavis tan fins que semblaven pintats; una xicota de Bristol aprenent de malabarista que cridava l’atenció pels seus cabells color morat, pentinats com el plomall d’una grua coronada; una parella de tendres amants bordelesos que es passaven la nit i el dia cardant amorosidament, apegalosament, dolçament, contingudament, però sense treva, com si el món anara a acabar-se justament en aquell indret de parets queixoses, humides, en aquell edifici antic, estret, fosc on semblava impossible que poguera regnar l’alegria; un rodamon flipat sense nacionalitat recognoscible que devia tenir la provecta edat de trenta i escaig anys que sempre anava mig nu i descalç i, també, jo mateix acabat d’arribar a la ciutat on no passava res després d’una llarga fugida del tedi i la tristor del poble on vaig nàixer i on per res del món hauria volgut morir.
La primera vegada que Julinka i jo ens vam mirar va ser l’endemà de la seua arribada. Ella seia als graons de la Llotja i fumava distretament mentre llegia Rantala: “No em cerques en l’esvoranc on passa el meu món encalçat per una remor d’aigua i sal... Et perdries, em perdries, ens perdríem com ocells de mar, a punt de morir, en la profunditat traïdora del blau”.
La primera vegada que Julinka em va besar va ser aquella mateixa vesprada amb la seua boca gran i els seus llavis carnosos i la seua llengua rèptil mentre jo temptejava inhàbil i tremolós per damunt de la seua brusa aquells pits menuts, mentre m’afanava enjogassat per descobrir el seu gemec ocult, el seu deler, mentre insistia en la seua perdició. Davant per davant de nosaltres passava la gent i els autobusos i, de vegades, els morts somrients d’aquella ciutat somorta i, alhora, segrestada pel cel.
La primera vegada que vam jaure junts va ser aquella mateixa nit en l’habitació de l’hostal del coix malcarat. Mentre fèiem l’amor jo pensava les flors dels nesprers, la seua saliva nodridora, la seua sal secreta. En acabant, Julinka, em va apartar a un costat del llit i encara amb la pell encesa i assedegada de mi em va tornar a etzibar els mots de Rantala: “si caus de la banda del meu món, si t’arrabassa dels cabells el vell i pudent urdung de la melangia i la solitud, no seré jo qui et vinga a rescatar. Oblida aquests segons deler, abandonat a l’oblit, amant estimat”.
La darrera vegada que vaig veure Julinka va ser una albada d’aquell estiu de 1988 en l’habitació d’aquell hostal d’aquella ciutat on fins aleshores no havia passat res.
Pel carrer circulaven autobusos desballestats fent un gran xerric, carregats de cadàvers que no sabien que ho eren. Al mur de la nobilíssima Llotja vaig esgrafiar el seu nom amb un punxó de gel: Julinka. Mai més no la tornaré a veure.