Sovint els debats sobre habitatge acaben reduïts al que permet la discussió social: la conversa sobre una, dues o -màxim- tres mesures del moment. La regulació de lloguers va tenir el seu, i el mateix ha passat amb la limitació de la compra especulativa, la construcció, la restricció dels pisos turístics o els incentius fiscals als propietaris de pisos. Els moments van i venen, però els qui pensen les polítiques públiques d'habitatge han de captar tot el que irromp, i han de comprometre's a una anàlisi permanent d'un mapa cada vegada més gran, més complex, més esfilagarsat. Aquí apareixen figures com la dels experts Carme Trilla i Javier Burón, els primers convidats del podcast especial de Nació sobre habitatge, Les claus de casa, on a més de converses entenimentades hi trobareu consells i exemples internacionals
Les conclusions d'aquesta primera entrega d'un cicle de cinc episodis -es poden escoltar a Spotify, Youtube, iVoox i Apple Podcasts- deixen dues projeccions contundents i algunes idees sobre com sacsejar la crisi residencial. Durant la conversa, patrocinada pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) i gravada al restaurant Cachitos de Barcelona, s'arriba a assegurar que l'àrea metropolitana serà la primera zona de tota la península que aconseguirà capgirar els problemes d'accés a la llar. Però, alhora, se subratlla que no serà ràpid, que no implicarà només una dècada i, sobretot, que no serà fàcil.
D'entrada, s'assenyala un problema de base. "Si la gent sabés realment les xifres d'habitatge en els pressupostos públics, es posaria a plorar. És el 0,2% del PIB! No és el 4% d'Educació o el 7% de Sanitat. No. És el 0,2%", menciona la presidenta de la fundació de lloguers socials Hàbitat 3, Carme Trilla. En la mateixa línia, la també exsecretària d'Habitatge de la Generalitat (2004-2011) recull que un increment del pressupost "en un moment de crisi tan important com aquesta" és crucial, si es vol començar a resoldre alguna cosa. I cita la necessitat de tenir molts més ajuts "al lloguer", "als propietaris" (quan hi ha insolvències dels llogaters) i "a la inversió".
Les inversions actuals en polítiques residencials estan molt per sota d'altres exemples europeus que, a sobre, tenen uns contextos d'habitatge social o fora de la lògica de mercat molt més avançats que el barceloní, el català o l'espanyol. "És una decisió clarament política", etziba Trilla, en relació a la manca de finançament.
Propostes: pacte de país amb les empreses o comptes d'estalvi populars
En aquest sentit, Javier Burón, que va ser gerent d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona durant els vuit anys del govern d'Ada Colau -i desitjat després per l'executiu de Jaume Collboni-, insisteix que hi ha moltes possibilitats per aconseguir més diners i destinar-los a les polítiques residencials. "No és un tema tècnic", remarca l'expert. Fins i tot la ciutadania o les empreses hi podrien col·laborar econòmicament amb mecanismes especials que ja existeixen a altres punts i que es podrien potenciar a l'estat espanyol, subratlla.
Burón menciona el ventall d'asos a la màniga que tenen les administracions públiques i que podrien executar, també per evitar créixer només amb deute: "Jo no tinc cap problema a dir que o retalles algunes partides [per dedicar aquells diners a Habitatge], o incrementes la base tributària, que això vol dir que o fas servir les mateixes figures triburàries que tens o en crees de noves i els ingressos públics creixen, o fas un pacte amb el treball i les empreses i aconsegueixes aportacions a fons comuns amb les nòmines i amb els beneficis de les companyies mercantils que s'ajunten amb els recursos públics i fas una borsa estratègica de país. Aquesta sí que seria una bona eina de país".
- Javier Burón i Carme Trilla, participants del podcast 'Les claus de casa' / Hugo Fernández
En un altre tram de la conversa, a més, tant Trilla com Burón -actual director gerent de l'empresa pública navarresa d'habitatge Nasuvinsa- mencionen una altra possibilitat. "Hi ha tot un món en l'estalvi dels particulars i quins instruments fem servir perquè una part d'això estigui dipositat i dedicat a aquesta tasca [finançar polítiques d'habitatge]. No voldria fer publicitat antimercantil, però tu pots tenir un compte bancari que no et dona res i, en canvi, podries obrir un compte bancari amb una doble missió: és un compte d'estalvi i, alhora, els rendiments es fan servir per donar suport a projectes d'inversió estratègica", detalla l'exgerent de Barcelona. "A França des dels anys 30 del segle passat hi ha un compte d'estalvi que es diu "Livret A", que és un compte d'estalvi popular i que la gent sap que els diners que té en aquell compte d'estalvi van a finançar l'habitatge públic de França. Instruments n'hi ha", remata la també presidenta del Comitè d'Experts en Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona.
El vaticini: la regió metropolitana serà capdavantera a sortir de la crisi
Sobre el paper de la construcció, les dues veus assenyalen la necessitat de preparar el sòl disponible i d'integrar cada vegada a més constructors i promotors que no busquen el lucre en habitatge. De moment, entitats com aquestes a Catalunya n'hi ha poques, però van a l'alça. Als operadors privats clàssics se'ls hi ha de sumar, però no se'n pot dependre en excés, enraona Carme Trilla: "Durant el franquisme i el segle XX, l'habitatge de protecció oficial, que era voluntari, era optatiu per als promotors. El feien quan els números no els hi sortien en el mercat lliure. I quan l'economia anava bé, deixaven de fer habitatge protegit. I quan l'economia anava malament, feien habitatge protegit perquè així sabien que tenien la demanda assegurada. [...] Des del punt de vista de la política d'habitatge, volia dir que estaves en mans d'uns operadors que quan els hi convé ho fan i quan no els hi convé, no ho fan".
Ara, a l'entorn metropolità hi ha "unes previsions de sòl encara interessants i importants", insisteix Trilla, i deixaran un futur amb pisos adaptats a les noves realitats. Seran "més petits", perquè les famílies ja no són tan grans, i perquè cal fer front a l'arribada de més població, apunta l'experta. I, si es fa de manera sostinguda tot el que comença a impregnar l'administració, hi ha esperança. Almenys aquesta és la visió de Javier Burón, que considera que l'àrea metropolitana de Barcelona serà "la primera àrea de la Península Ibèrica que estabilitzarà aquest problema".
Com a conclusió, ell, que treballa per al govern navarrès i que anteriorment ho havia fet per al basc, justifica el vaticini amb una defensa del lideratge barceloní en aspectes residencials: "Hi ha un teixit social, econòmic, administratiu i polític que no trobem ni a Madrid, ni a Lisboa, ni a Porto, ni a Sevilla, ni a Màlaga. I després tenim ciutats més petites, que són una altra lliga. Trigarà? Sí. Patirem? Sí. Però hi ha una voluntat i hem tingut una experimentació prèvia i un coneixement de què es fa a Europa i a Occident, i hi ha el proto-ecosistema i la proto-vocació d'infraestructura".
