23
de març
del
2024
Actualitzat
el
26
de març
a la
13:54h
"Mare, pare, soc drogoaddicte". És una confessió i alhora un crit d'ajuda que resumeix la realitat de centenars de menors a Catalunya, però que gairebé mai es produeix d'aquesta manera. És més habitual que la notícia arribi després d'una conjunció d'indicis irrefutables, un ensurt, una crisi, problemes amb la justícia o, en els casos més extrems, un intent de suïcidi. I és que el còctel de circumstàncies en dificulta molt l'abordatge: els malalts són persones vulnerables en plena construcció de la personalitat que acostumen a patir altres patologies mentals i deficiències familiars. Tot plegat, darrere una cortina d'estigma i silenci que no s'ha revertit amb els avenços en el tractament social de la salut mental.
"La drogoaddicció és la germana lletja de la salut mental i tenim un greu problema d'invisibilització", lamenta el psicòleg infantil i juvenil i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l'hospital Sant Joan de Déu,Josep Lluís Matalí. Si bé, l'Enquesta sobre l'ús de drogues en l'ensenyament secundari a l'Estat (ESTUDES) de 2023 recull que el 52,7% dels adolescents catalans d'entre 14 i 18 anys ha begut alcohol els darrers 30 dies, el 19,9% ha fumat tabac i el 17%, cànnabis -que cada vegada són més potents-. Pel que fa a les drogues il·legals, el percentatge de consumidors menors d'edat és molt menor -al voltant de l'1%-, tot i que frega el 4% en el cas dels hipnosedants sense recepta. "Un adolescent que consumeix és un adolescent que pateix", alerta Matalí.
Aquests menors no es diferencien de la resta per la seva realitat material ni l'origen, com tampoc per condicionants biològics ni genètics, sinó per factors socioculturals de l'entorn. "No s'ha de despolititzar una qüestió que és eminentment política", defensa el director de l'agrupació internacional d'investigadors Episteme social i professor de psicologia social a la UAB, David Pere Martínez, que apunta que els qui s'enganxen acostumen a presentar carències emocionals provocades per mancances en l'atenció i comunicació amb la família, o situacions d'exclusió i bullying durant els primers anys de l'adolescència.
En aquest sentit, la llei del menor traça la frontera en els 14 anys, fins quan eximeix els adolescents de qualsevol responsabilitat penal, però no civil. Per això, si els Mossos d'Esquadra els troben en ple consum o en possessió de substàncies, no els detenen, sinó que els traslladen a comissaria per tal de localitzar als pares, tutors o representant legal per informar-los dels fets i lliurar-los-els. En cas d'un delicte de salut pública (penal), informen la Fiscalia de Menors i la responsabilitat civil recau sobre els pares o tutors, però si tenen més de 14 anys, es procedeix a efectuar un arrest. Sigui com sigui, fonts del cos de la policia catalana asseguren a aquest diari que sempre actuen des dels àmbits de la protecció, l'assistència, l'educació i la rehabilitació.
La Unitat de Conductes Addictives de Sant Joan de Déu es va crear el 2007, davant l'increment del consum de cànnabis en menors, i avui atén també adolescents enganxats a les pantalles. El programa del Clínic és més modest i compta amb dues psicòlogues a temps parcial i un psiquiatre, el director, Daniel Ilzarbe. "A banda del tractament, el que més ens preocupa és conscienciar i prevenir durant aquesta transició a l'edat adulta", explica. Si es fa tard, el tractament pot durar anys i no hi ha cap garantia de cura, entesa com la fi -mai irrevocable- del trastorn addictiu.
El primer pas quan els arriba un nou pacient és determinar quin paper juga droga a la seva vida: consumeixen per plaer, per integrar-se, per socialitzar o per afrontar el malestar? A més, entre el 40% i el 60% pateixen altres malalties mentals, com el TDAH, ansietat, depressió, bipolaritat o estrès posttraumàtic, principalment. Per això, el tractament és integrat o en paral·lel, per tractar a la vegada aquesta patologia dual, i es complementa amb un programa de gestió de les necessitats. Si bé, el fet que els pacients normalment arribin contra la seva voluntat fa ressentir l'adherència al tractament i provoca molts abandonaments.
Amb tot, Matalí i Ilzarbe calculen que al voltant d'un 33% dels pacients aconsegueixen l'abstinència total, un altre 33%, una reducció dràstica del consum; i el 33% restant es mostra "molt resistent" i no supera les addiccions. I fins aquí. Els insuficients recursos i la pressió assistencial no permeten oferir més alternatives, com ingressos de llarga durada, només disponible en centres privats. Uns ingressos que, a sobre, divideixen la comunitat mèdica. "Tenim el dilema de si convé aïllar una persona amb el cervell en ple desenvolupament", explica Ilzarbe. Tot plegat deixa les famílies davant una cruïlla: hipotecar-se sense una garantia de cura o conformar-se amb els tractaments de la pública?
Fan consultes externes ambulatòries i tenen centres de dia i centres d'internament de llarga durada apartats de la metròpoli, que conceben com una escola terapèutica, un centre educatiu i una casa de colònies, amb psicòlegs, educadors, professors, entrenadors i treballadors socials. El 80% dels adolescents que hi viuen es treuen l'ESO i el 70% no recauen en el consum de substàncies o recauen i remunten dos anys després de sortir del centre. "Els resultats parlen per si sols", celebra Jordi Royo, el director clínic. Aquesta podria ser la darrera parada del llarg viatge dels menors drogoaddictes, si no fos perquè el viatge no és llarg, sinó etern. "El trastorn addictiu és una malaltia mental crònica. Per això és tan important la prevenció", reiteren els terapeutes.
"La drogoaddicció és la germana lletja de la salut mental i tenim un greu problema d'invisibilització", lamenta el psicòleg infantil i juvenil i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives de l'hospital Sant Joan de Déu,Josep Lluís Matalí. Si bé, l'Enquesta sobre l'ús de drogues en l'ensenyament secundari a l'Estat (ESTUDES) de 2023 recull que el 52,7% dels adolescents catalans d'entre 14 i 18 anys ha begut alcohol els darrers 30 dies, el 19,9% ha fumat tabac i el 17%, cànnabis -que cada vegada són més potents-. Pel que fa a les drogues il·legals, el percentatge de consumidors menors d'edat és molt menor -al voltant de l'1%-, tot i que frega el 4% en el cas dels hipnosedants sense recepta. "Un adolescent que consumeix és un adolescent que pateix", alerta Matalí.
Aquests menors no es diferencien de la resta per la seva realitat material ni l'origen, com tampoc per condicionants biològics ni genètics, sinó per factors socioculturals de l'entorn. "No s'ha de despolititzar una qüestió que és eminentment política", defensa el director de l'agrupació internacional d'investigadors Episteme social i professor de psicologia social a la UAB, David Pere Martínez, que apunta que els qui s'enganxen acostumen a presentar carències emocionals provocades per mancances en l'atenció i comunicació amb la família, o situacions d'exclusió i bullying durant els primers anys de l'adolescència.
Víctimes o responsables?
Els pares, que refusen parlar obertament per protegir els fills, viuen les conseqüències de les addiccions en primera persona i sovint també desenvolupen problemes de salut mental. "La culpa és seva gairebé sempre", rebla Martínez, que subratlla que la família és el gran punt de referència dels adolescents i la principal estructura per a formar personalitats fortes que esquivin la crisi de valors de l'era postindustrial (consumisme, individualisme, etcètera). "La millor prevenció contra les addiccions és la construcció de persones", afirma, alhora que assenyala que "no es tracta que els fills no fumin mai un porro, sinó que dominin les drogues". Tots els terapeutes consultats per Nació confirmen aquesta tesi i, per això, intenten incorporar-los al tractament.En aquest sentit, la llei del menor traça la frontera en els 14 anys, fins quan eximeix els adolescents de qualsevol responsabilitat penal, però no civil. Per això, si els Mossos d'Esquadra els troben en ple consum o en possessió de substàncies, no els detenen, sinó que els traslladen a comissaria per tal de localitzar als pares, tutors o representant legal per informar-los dels fets i lliurar-los-els. En cas d'un delicte de salut pública (penal), informen la Fiscalia de Menors i la responsabilitat civil recau sobre els pares o tutors, però si tenen més de 14 anys, es procedeix a efectuar un arrest. Sigui com sigui, fonts del cos de la policia catalana asseguren a aquest diari que sempre actuen des dels àmbits de la protecció, l'assistència, l'educació i la rehabilitació.
Del parc a la unitat d'addiccions
Els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) són la porta d'entrada d'aquests menors -normalment obligats o induïts per la família, l'escola, ONG com Projecte Home o el jutge- a un sistema públic de salut infradotat i moltes vegades insuficient per fer front a la problemàtica, però que com a mínim existeix. "Les queixes de les famílies i els professionals són comprensibles, però cal saber que molts de països no disposen d'uns serveis assimilables", analitza Martínez. D'allà, són derivats a Centres d'Atenció i Seguiment (CAS) de la drogodependència i, els pacients més greus, a les unitats de l'hospital Sant Joan de Déu o el Clínic. Aquí, les darreres opcions que ofereix la sanitat pública són programes d'atenció especialitzats, centres de dia i, finalment, internaments a unitats d'ingrés que no acostumen a sobrepassar les setmanes de durada.La Unitat de Conductes Addictives de Sant Joan de Déu es va crear el 2007, davant l'increment del consum de cànnabis en menors, i avui atén també adolescents enganxats a les pantalles. El programa del Clínic és més modest i compta amb dues psicòlogues a temps parcial i un psiquiatre, el director, Daniel Ilzarbe. "A banda del tractament, el que més ens preocupa és conscienciar i prevenir durant aquesta transició a l'edat adulta", explica. Si es fa tard, el tractament pot durar anys i no hi ha cap garantia de cura, entesa com la fi -mai irrevocable- del trastorn addictiu.
El primer pas quan els arriba un nou pacient és determinar quin paper juga droga a la seva vida: consumeixen per plaer, per integrar-se, per socialitzar o per afrontar el malestar? A més, entre el 40% i el 60% pateixen altres malalties mentals, com el TDAH, ansietat, depressió, bipolaritat o estrès posttraumàtic, principalment. Per això, el tractament és integrat o en paral·lel, per tractar a la vegada aquesta patologia dual, i es complementa amb un programa de gestió de les necessitats. Si bé, el fet que els pacients normalment arribin contra la seva voluntat fa ressentir l'adherència al tractament i provoca molts abandonaments.
Amb tot, Matalí i Ilzarbe calculen que al voltant d'un 33% dels pacients aconsegueixen l'abstinència total, un altre 33%, una reducció dràstica del consum; i el 33% restant es mostra "molt resistent" i no supera les addiccions. I fins aquí. Els insuficients recursos i la pressió assistencial no permeten oferir més alternatives, com ingressos de llarga durada, només disponible en centres privats. Uns ingressos que, a sobre, divideixen la comunitat mèdica. "Tenim el dilema de si convé aïllar una persona amb el cervell en ple desenvolupament", explica Ilzarbe. Tot plegat deixa les famílies davant una cruïlla: hipotecar-se sense una garantia de cura o conformar-se amb els tractaments de la pública?
Hipotecar-se per pagar el tractament complet
2.500 euros al mes, comptant amb l'assegurança escolar, una ajuda estatal que cobreix la meitat dels costos. També hi ha l'opció dels microcrèdits "amb condicions molt favorables" de CaixaBank, de 25.000 euros a retornar en sis anys. És el preu a pagar per internar el fill a Amalgama 7, el centre privat de referència en el tractament d'addiccions en menors, tant a les drogues com a les pantalles. A Catalunya, tenen un concert amb la Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència (DGAIA) -els menors tutelats no paguen-, però també en tenen amb diverses administracions de tot l'Estat fins a arribar als 184 llits en els diversos equipaments.Fan consultes externes ambulatòries i tenen centres de dia i centres d'internament de llarga durada apartats de la metròpoli, que conceben com una escola terapèutica, un centre educatiu i una casa de colònies, amb psicòlegs, educadors, professors, entrenadors i treballadors socials. El 80% dels adolescents que hi viuen es treuen l'ESO i el 70% no recauen en el consum de substàncies o recauen i remunten dos anys després de sortir del centre. "Els resultats parlen per si sols", celebra Jordi Royo, el director clínic. Aquesta podria ser la darrera parada del llarg viatge dels menors drogoaddictes, si no fos perquè el viatge no és llarg, sinó etern. "El trastorn addictiu és una malaltia mental crònica. Per això és tan important la prevenció", reiteren els terapeutes.