En termes futbolístics, és fàcil que, pensant en l’illa de Mallorca, el primer club que ens vingui a la ment sigui el Reial Club Deportiu Mallorca, l’equip més exitós del futbol balear. Tot i això, els vermellencs no són, ni molt menys, l’únic club històric de ses Illes. A la seva ombra hi ha crescut, al llarg de la darrera centúria, l’Atlètic Balears, el seu major antagonista, que s’ha distingit, precisament, per la seva història vinculada a la Mallorca treballadora i humil.
Tot el contrari que el RCD Mallorca, un club que va néixer el 1916 sota l’impuls de l’elit econòmica de Palma i que va ser batejat inicialment amb el nom de Reial Societat Alfons XIII Foot-ball Club, una denominació que era tota una declaració d’intencions de caràcter monàrquic i conservador.
Amb l’inici de la dècada dels 20 del segle passat, el futbol va deixar de ser un esport associat a les classes benestants mallorquines i va arrelar entre els treballadors de l’illa que, a imatge del que havien fet les elits locals, van decidir impulsar diversos equips de caràcter obrer que se situen a l’origen del naixement de l’Atlètic Balears, com molt bé ens explica l’historiador Manuel García a l’obra L’Atlètic Balears (1920-1942). Els primers anys d’una entitat centenària publicada el 2020, coincidint amb la celebració del primer segle de vida del club, per les Edicions Documenta Balear.
Coberta del llibre sobre els orígens de l'Atlètic Balears publicat per l’historiador Manuel García Foto: Edicions Documenta Balear
El primer d’aquests equips va ser el Mecànic, sorgit als tallers de la companyia Isleña Marítima, que controlava els trajectes entre les illes i la península, i que va adoptar aquesta denominació arran de la professió que exercien els seus primers integrants. Com a uniforme, el nou club va adoptar una samarreta a franges blaves sobre fons blanc, imitant així el logotip de l’empresa marítima, i uns pantalons blaus que no eren sinó antigues granotes dels obrers de la companyia degudament retallades.
El segon club obrer va néixer a la Fundición Carbonell, una petita empresa metal·lúrgica de Palma, i va adoptar inicialment el mateix nom de la companyia d’on procedien els seus integrants. Ben aviat, però, amb la incorporació d’obrers de d’altres indústries, l’equip va canviar la seva denominació per esdevenir el Mallorca Foot-Ball Club.
Amb la creació d’aquestes dues entitats, el futbol deixava de ser patrimoni exclusiu de les classes dominants mallorquines i entrava amb força en els sectors obrers i populars de Palma. L’origen humil d’ambdós clubs va propiciar que, pocs mesos després de la seva creació, quan els seus membres van coincidir al cafè Can Rasca, s’establís un corrent de simpatia entre ells fins al punt d’acabar decidint la seva unificació per tal de constituir el Balears Futbol Club, un equip d’extracció obrera amb molt més potencial.
Des d’un bon inici, el nou club va rivalitzar amb la Reial Societat Alfons XIII, dominadora del futbol mallorquí de l’època, en una oposició que transcendia l’àmbit estrictament esportiu i que va esdevenir una confrontació social i política entre l’elit econòmica (representada pel club monàrquic) i les classes treballadores (identificades amb l’equip obrer). De fet, el primer torneig que va disputar el Balears FC va ser la Copa de l’Ajuntament de Palma on es classificà en segona posició, tot just darrere de la Reial Societat Alfons XIII que se’n proclamà campiona.
La dècada dels 20 va forjar, doncs, una acèrrima rivalitat social i esportiva entre els dos principals clubs de Palma. Els seus enfrontaments despertaven una gran expectació entre els afeccionats i provocaven enceses disputes entre seguidors que ultrapassaven allò estrictament futbolístic i derivaven en oposicions de caràcter polític i social.
Els escuts de la Reial Societat Alfons XIII i del Balears FC són una bona mostra de la idiosincràsia de cada club Foto: Futbolbalear.es
En aquella època, a diferència de l’actual, els suports que congregaven ambdues entitats eren encara comparables en termes de seguidors, quan no favorables al club obrer, si bé la Reial Societat Alfons XIII comptava amb la complicitat de la burgesia de l’illa, una circumstància que li concedia una indiscutible hegemonia econòmica i financera.
La identificació obrera i republicana del Balears quedà palesa amb la seva activitat durant els anys 30. Va ser precisament durant aquesta dècada quan el club va ampliar el seu exigu palmarès (que fins aleshores només podia presumir d’un campionat de Mallorca, guanyat el 1928) amb dues victòries a la Copa President de la República, una competició d’àmbit mallorquí el trofeu de la qual era lliurat personalment per Niceto Alcalá Zamora, l’aleshores president de la República espanyola, i que el Balears va guanyar el 1935 i el 1936.
L’estiu d’aquell mateix any, el club va demostrar el seu compromís antifeixista inscrivint-se a l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juliol de 1936 per mostrar el rebuig al fet que el Berlín nazi fos la seu de la cita olímpica oficial. Els jugadors del Balears van volar fins a Barcelona però no van poder participar en l’Olimpíada, ja que es va suspendre pel cop d’estat feixista que el general Franco havia perpetrat la vigília de l’inici de la competició.
Afeccionats de l’Atlètic Balears durant un derbi palmesà contra el Reial Mallorca Foto: racocatala.cat
La derrota republicana a la guerra del 36 i la instauració de la dictadura franquista van tenir un gran impacte en el Balears, que va veure com es convertia, durant els primers anys de la regional mallorquina, en un candidat recurrent al descens. Per contra, el seu principal rival, la Reial Societat Alfons XIII, que amb la Segona República havia adoptat la denominació de Club Deportiu Mallorca, va esdevenir el club predilecte de les autoritats franquistes locals fruit de la seva identificació amb les posicions conservadores i la seva adscripció a la classe dominant. Va ser aleshores quan el CD Mallorca, que el 1949 va veure com se li concedia el títol de Reial, va començar a guanyar la batalla que lliurava amb el Balears per esdevenir el club hegemònic de l’illa.
Mentre que el Reial Mallorca quedava definitivament batejat amb el seu nom actual, el Balears va canviar la seva denominació el 1942 quan es va fusionar amb l’Athletic FC, un equip palmesà que estava a punt de desaparèixer, per donar pas al Club Esportiu Atlètic Balears que coneixem actualment.
El nou Atlètic Balears va néixer amb fortuna, ja que en la seva primera temporada amb aquesta denominació va assolir l’ascens a tercera divisió juntament amb el seu rival acèrrim, el RCD Mallorca. Aquella promoció va anar seguida d’uns anys de creixement del club que, el 1951, va ascendir per primer cop a la seva història a la segona divisió. L’expansió, també a nivell social, va quedar palesa quan, el 1960, el club s’aventurà a la construcció d’un nou estadi, el Balear, que es va finançar mitjançant una cooperativa de petits propietaris evidenciant la força social de l’entitat.
Vista de l’Estadi Balear, inaugurat el 1960, gràcies a les aportacions dels afeccionats de l’Atlètic Balears Foto: Foto Juanet
A finals dels anys 60, però, l’Atlètic Balears va entrar en una crisi econòmica i institucional que es va traslladar també a l’àmbit esportiu i que, per més inri, va coincidir amb el gran període d’expansió del Reial Mallorca, que va ascendir a primera divisió i es va convertir en un participant recurrent de les màximes categories del futbol estatal, un fet que va descafeïnar l’ancestral rivalitat entre dues entitats que, des de 1980, no van tornar a coincidir a la mateixa categoria fins la temporada 2017-18, quan ambdues van jugar a la segona divisió B.
Tot i la distància esportiva, la rivalitat social entre l’Atlètic Balears i el Reial Mallorca continua fonamentada en un passat que defineix la seva idiosincràsia. El Balears és l’equip del poble, d’origen humil, d’extracció obrera, de simpaties polítiques d’esquerres i republicanes; mentre que el Mallorca representa el poder, el conservadorisme, el monarquisme, i l’elit econòmica de l’illa. Dit d’una altra manera, als “botifarres” de Palma, com es coneixia popularment, durant la guerra de Successió, a la noblesa mallorquina que va fer costat al borbó Felip V. Una oposició que continua vigent després de més d’una centúria. Un antagonisme que defineix dos models d’entendre el món, dues visions socials i polítiques que ens expliquen la història contemporània de Mallorca.