Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), milers de voluntaris procedents de diferents països van formar part de les Brigades Internacionals, per donar suport a la Segona República. Els brigadistes van participar en els combats més importants, com la defensa de Madrid, passant per Belchite o Terol, i acabant a la batalla de l'Ebre, quan van ser retirats del front per disposicions del govern republicà.
  Vic hi va jugar un paper rellevant, ja que va acollir, durant aproximadament un any, un hospital militar molt important, no només per les instal·lacions, sinó pel seu personal mèdic. Així ho explica Manel Montero, agent de la Guàrdia Urbana de la capital d'Osona, que ha recopilat tota la informació sobre aquest centre mèdic i durant el mes de desembre fa sortides per explicar quin va ser el seu paper en aquella època.

Montero es va començar a interessar per les brigades internacionals arran del llibre que va escriure sobre un d'aquests brigadistes: Kevin Rebbechi. Amb la història Buscant en Kevin va començar una recerca preguntant-se que hi feia un jove australià enterrat aquí a Vic. "Quan vaig començar vaig descobrir que Vic havia tingut un Hospital Militar i un món fascinant al seu voltant" explica Montero.

El personal mèdic i les instal·lacions

L'abril del 1938 es va crear l'Hospital Militar a Vic, que formava part del convent de l'Escorial. Tal com explica Montero, s'entrava per l'entrada actual de la mateixa escola (pel carrer Joaquima de Vedruna) i llavors es distribuïen els ferits en dues plantes que hi havia.
  El centre comptava amb uns "avenços importants de l'època, com una sala de raigs X i una sala de rehabilitació amb escalfor". Alhora, el personal mèdic, el 90% estrangers, "eren uns avançats de l'època". "Moltes estudiants d'infermeria venien aquí perquè aprenien molt de les infermeres nord-americanes" explica Montero.

Al principi van començar prop de 75 persones i, en els moments de més feina, van arribar a 195, sobretot quan hi va haver la batalla de l'Ebre. L'origen del personal mèdic era sobretot anglosaxó, mentre que els ferits que arribaven la majoria eren polonesos i txecs. A més, l'hospital no només socorria als ferits de guerra, sinó que també ajudava els civils.
   
Vic, un lloc segur

L'hospital estava situat a Vic "per logística i estratègia". La ciutat tenia connexió per ferrocarril i per carretera tan amb França com Barcelona. "L'abril del 1938 quan es decideix construir l'Hospital aquí, el front estava pràcticament tancat i la franja estava a punt de quedar aïllada", explica Montero.
  A més, Vic està allunyat de la costa, que llavors estava essent bombardejada tan per la marina com l'aviació feixista. La ciutat estava envoltada de diferents aeròdroms, que en cas d'atac "hi havia possibilitat de resposta".

El comiat als brigadistes

Les tropes de Franco van entrar a Vic el febrer del 1939 i aleshores, ja només quedaven quatre o cinc ferits a l'hospital. La majoria de brigadistes (personal mèdic i ferits) van haver de marxar abans perquè els van retirar del front "per raons polítiques". Tot i així, Vic els va organitzar una festa de comiat.

"La simpatia" dels voluntaris de les brigades internacionals va deixar petjada a la gent de Vic. "Ells van venir a lluitar com a voluntaris, van deixar-ho tot per venir a lluitar a favor de la república" explica Montero. A més, l'actitud dels brigadistes envers la població també era molt bona, "es donen casos d'adopcions de canalla per part dels brigadistes o que donaven la seva part de la paga per ajudar-los".

Manel Montero considera que hi va haver "un nexe molt bonic entre brigadistes i ciutadans", tot i que hi ha poc record, en comparació a altres països, "a Catalunya i a l'Estat no hi ha tant reconeixement com a l'exterior". "És un tema silenciat", sentencia Montero. Per Vic hi van passar al voltant d'uns 2.000 brigadistes; alguns d'aquests descansen cementiri de la ciutat, encara sense saber el seu nom.