És una de les artistes urbanes més influents del món, però ella li treu importància a aquest fet. Les etiquetes, diu, no li importen. Lily Brick, el nom artístic que utilitza la lleidatana Mireia Serra, s’ha fet popular arreu de Catalunya i de l’estat espanyol gràcies als seus murals. Va començar a pintar fa una dècada, i ara ha estat inclosa en el llibre Street Art by Women, escrit pel periodista Diego López i que recull les cinquanta artistes urbanes més influents del planeta.

Per arrodonir aquest reconeixement, un dels seus murals ha estat l'escollit per il·lustrar la portada. En una conversa amb Nació, Brick admet que és "un honor" formar part d'aquesta llista de muralistes, tot i que admet no tenir interès en la recerca d'honors ni de la fama: "Amb la meva tasca artística tinc la intenció d'embellir els carrers i fer possible que els ciutadans se sentin identificats amb els murals. No aspiro a res més. Ser considerada una de les muralistes més influents no m’ha canviat la manera de ser", explica.
[intext1]
[blockquote]"M’agrada reivindicar l’ofici d’artista, però em costa molt definir-me així. En la meva feina estic en constant recerca artística"[/blockquote]
Va començar en aquest món als 24 anys, gairebé de rebot, i en pocs anys s’ha convertit en un referent amb més de mig miler de creacions. Li agrada dir que crea a partir “de la víscera”, del que sent i té a dins, alhora que reivindica el professionalisme en aquest món de l’art del carrer que, diu, és curull d’"enveges i d'aprofitats". Li diuen que és una noia estranya i que es busqui una feina “normal” algun dia, però no vol perquè assegura que el muralisme és la seva vida: "M’agrada reivindicar l’ofici d’artista, però em costa molt definir-me així. En la meva feina estic en constant recerca artística i m’apareixen dubtes".

[slideflaix]2107[/slideflaix]
[intext2]
Inspirada en el Romanticisme i l’Art Noveau i en els prerafaelites i el constructivisme de l’escola de la Bauhaus, l'artista lleidatana de 33 anys és una autodidacta dels murals, que aborda primer amb muntatges a l'ordinador i, després, sobre la bastida o la grua de cara a la paret. "Em sento més propera a les pintures rupestres del Cogul que no amb les obres de Leonardo Da Vinci", assegura.

Ha pintat en desenes de països -recentment ha estat a França i Països Baixos- i ha creat una obra al circuit Barcelona-Catalunya. Reconeix que les seves creacions l'atrapen fins a la solitud: "Em costa compartir grua amb algú més. Allí canvia tot i no necessito res, ni la mascareta. Quan me la poso és com si em tenallés, com si existís una barrera entre jo i el que tinc al davant".

[blockquote]"El món del muralisme està ple d’enveges i aprofitats. Cal reivindicar el professionalisme"[/blockquote]
La gent l'atura pel carrer i li demana autògrafs, una realitat que a ella accepta i entoma amb bona predisposició. Aquesta és una de les coses que li retornen els murals que crea, a vegades, contra els elements i condicions adverses: "Soc molt tossuda i sempre em dic a mi mateixa que puc abordar el repte que tinc al davant encara que estiguem a 40 graus de temperatura", diu.
[intext3]
I d'aquí a deu anys, com es veu? Pintant, diu: "La gent ja s'està cansant dels murals, i per aquesta raó hem de defensar la professió. Em decebria molt a mi mateixa si hagués de canviar de feina, perquè soc molt feliç fent-la".