Cada nit, a la mateixa hora, Niall, repeteix el ritual. Acabat de sopar s’estomaca al sofà i durant uns trenta minuts intenta apaivagar la seua ment agitada, ofegar en un mar de pensaments vellutats tot el seu sofriment d’aquell dia, del que ja du de setmana, de tots aquells anys de batalles perdudes, d’afanys frustrats.
Els metges li han repetit fins a afartar-se que no pot patir d’aquesta manera tan salvatge perquè el cos li acabarà passant factura. La tristor, li diuen, és com un àcid que s’ho menja tot. Li ho repeteix també cada dimecres la seua terapeuta en aquell despatxet de Gràcia, fent ullets de llàstima. Ell sempre assenteix i mira de fer cas als uns i als altres.
Després de la seua sessió de meditació al sofà, assegut a l’espona del llit, engul un potent somnífer i, tot seguit, mastega parsimoniós i solemne una gominola de melatonina sabor de bresquilla. No tarda massa a caure en una son profunda i en mamprendre, doncs, el perillós viatge a les entranyes del seu infern on cada nit veu passar tots els seus fantasmes que el venen a emprenyar amb profecies enganyoses.
Malson primer: Niall seu en un dels graons del Parc de l’Espanya Industrial al costat del llac on dormita el gran drac-tobogan de ferro. És jove i bell tot i que no ho sap. A penes fa unes hores s’ha quedat sense res i sense ningú. Ara espera L., no pot fer cap altra cosa que esperar-la. S’ha fet la il·lusió que fugirà amb ella a la casa que sempre ha somiat. Una casa menuda enfront de la mar amb un pati enjardinat. Sobtadament, en la llunyania, veu avançar L.. Però vet ací que mai no acaba d’arribar i ell, doncs, a l'última, es queda sol, eternament sol, enmig d’aquella immensitat, sota una de les torres far.
Malson segon: Niall visita el “Museu dels grafitis que es mouen” acompanyat de qui sembla la seua dona, els seus dos fills menuts i dues de les seues amants. Un amable guia li explica que els personatges que veu pintats són reals. Es veu que han quedat atrapats en els murs expositors com insectes en una teranyina. Els xiquets estan cansats i remuguen. Tenen gana. Volen anar a casa. Però a quina casa, es pregunta ell? De colp i volta, la dona i una de les amants comencen a tustar-se de valent enmig d’un públic divertit.
Malson tercer: Niall sagna per tot arreu. Sagna entre les ungles de les mans i dels peus. Sagna pels ulls. Sagna pels narius. Sagna per les oïdes. Sagna abundantment pel forat del cul. Sagna per la boca. Fet i fet, s’ofega en un bassal de sang enmig de l’andana del metro de l’estació de plaça Universitat davant de la indiferència d’una manada de vianants hipnotitzats. Finalment, una jove molt elegant el plega de terra... S’ha fet mal? Em sap molt greu!... Niall de colp se sent molt vell, un vell inútil a qui li fan mal els genolls i tots els ossos. A l’eixida de l’estació un gran cartell anuncia l’arribada a la ciutat del gran Circ rus amb els seus ossos polars, la seua enorme morsa negra, les seues acròbates luxurioses i els seus nans caníbals. Però tothom hi va perquè al final de la funció executen mitja dotzena de dissidents i presoners. Niall compra la seua entrada a l’horror en la farmàcia.
Malson quart: Niall s’ha quedat sense ulls i ja no pot seguir a través de les xarxes l’acceleració final del món. Niall mata el temps masturbant-se.
Malson cinquè: Niall torna als carrers de la infància. Pensava que trobaria algú però són carrers solitaris humitejats per una boira pegallosa. Decebut, se’n va al piset on va créixer però només traspassar el llindar de la porta s’equivoca d’escala i sense voler s’endinsa en un laberint inestable i de diferents altures, penombrós, on arriba a témer per la seua vida.
Malson sisè: El pare apareix per una cantonada i el persegueix, l’escridassa, se’n riu d’ell. Niall sent una immensa pena pel pare.
Malson setè: Niall arriba tard a l’institut. Els xiquets se’n riuen d’ell. El veuen gran i maldestre, gros... Entra a la classe de solfeig però de seguida caure en què no s’ha matriculat d’aquella matèria. Se’n va corrents a buscar la classe de matemàtiques però es perd entre passadissos i no arriba mai. Quan ja ha passat una bona estona pensa que no pot mantenir més aquella situació, que algun dia haurà de llicenciar-se abans no el descobreixen.
Malson vuitè: Un dels fills, el menut de quatre anys, cau redolant pel vessant d’una muntanya. Ha sigut cosa d’un segon. Plora amargament aquella pèrdua. No n’hi ha res que puga fer.
A les cinc en punt, mitja hora abans que sone el despertador del seu telèfon mòbil, Niall obre els ulls robòticament. Va de cap al bany i després a la cuina on empalma, a peu dret, dos cafès seguits. Després, es pren uns minuts per intentar recordar aquells malsons però se li esmunyen de les garres de la memòria com qui intenta atrapar l’aigua amb les mans. A penes, recorda el color roig d’una lluna, el mugró d’un pit menut entre els seus llavis, un record de fred glacial o de fulla de ganivet, un gust de ferro o de sang en la boca. En això, reavalua el que ha estat la seua vida fins ara. No li agrada gaire cosa però no és el que hi ha i, de seguida, automàticament, es repeteix la recepta de la terapeuta per a casos d’emergència: viu dia a dia, dia a dia, dia a dia... Viu. Viu. Només són malsons.
Niall, ben perfumat i agençat com un senyoret se’n va cap a la faena, mig conformat, repetint-se insistentment, aquell dia a dia, dia a dia... Al bus s’enamorisca d’una dona de la seua edat que li recorda S. quan tenia vint i pocs anys. Intercanvien un somrís. Aquell gest fa que recobre un cert esperit de lluita. En el seu ànim està sobreposar-se a les amenaces de la malaltia, la misèria, l’edat. Dia a dia.
Niall no sap encara, però, que li queden exactament 1.620.289 minuts i 32 segons i que no hi ha somnis ni malsons que puguen evitar el seu destí.