29
de gener
de
2017, 11:03
Actualitzat:
17:44h
S'atribueix al dictador mexicà Porfirio Díaz la frase "pobre Mèxic!, tan lluny de Déu i tan a prop dels Estats Units!". Si visqués ara, el vell don Porfirio al·lucinaria i hauria de refer la sentència. A Mèxic li ha tocat un paper difícil: el de ser el veí del sud de Donald Trump. Les relacions entre Mèxic i els EUA sempre han estat difícils, amb molts períodes de crisis -guerres incloses-, intercalats amb d'altres de cooperació. I és que 3.000 quilòmetres de frontera donen per molt. La decisió de Donald Trump d'aixecar un mur a la frontera amb Mèxic suposa un desafiament en tota regla al president Enrique Peña Nieto, que ha de gestionar la crisi diplomàtica més greu entre tots dos països de les darreres dècades. Els vuit anys d'Administració Obama han suposat un clima cordial entre les dues nacions. Ara, les relacions prometen empitjorar.
En l'imaginari mexicà ha quedat el record de la guerra amb els Estats Units, que va esclatar el 1846. Des de la seva fundació, la història dels EUA és la de la conquista de l'espai. A l'adquisició de territoris del sud com Florida (una possessió espanyola) i Louisiana, comprada a la França de Bonaparte en els primers anys del segle XIX, acompanyava l'acció dels colons, que s'establien a les terres d'estats que avui són nord-americans però aleshores pertanyien a la nació mexicana, alliberada del domini espanyol el 1821.
Els colons anglosaxons van fundar les repúbliques de Califòrnia i Texas, que foren efímeres. Quan Texas va demanar convertir-se en un nou estat dels EUA, la tensió entre els dos països va incrementar-se. La guerra entre els Estats Units i Mèxic va tenir una excusa, una mena de "factor Pearl Harbor" que ha passat a la història com l'incident Thornton, quan un escamot armat mexicà va atacar un grup de soldats nord-americans. Immediatament, el president James Polk va demanar al Congrés l'autorització per anar a la guerra.
Els EUA es queden amb més de mig Mèxic
El conflicte, que va durar poc més d'un any, seria un desastre per Mèxic, que no estava preparat per sostenir una lluita armada amb els Estats Units. Les tropes nord-americanes van ocupar pràcticament tot el país. El Tractat de Guadalupe Hidalgo, signat a la capital mexicana el 2 de febrer de 1848, va suposar l'annexió, sense contemplacions, d'una mica més de la meitat del territori mexicà. Les zones al nord del riu Bravo (pels mexicans) o Grande (pels EUA) que fins aleshores eren part integrant de Mèxic sumaven més de dos milions de quilòmetres quadrats. Eren els actuals estats de Texas, Califòrnia, Nou Mèxic, Nevada, Utah i Arizona, a més de bocins de Colorado, Kansas, Oklahoma i Wyoming. Però els mexicans no tenien opció. Els Estats Units van compensar econòmicament Mèxic, això sí, per les destrosses en el que quedava del seu territori.
Lincoln, contra la guerra
Val a dir que la guerra amb Mèxic, tot i ser molt popular, va tenir detractors i es va convertir en un tema de política interior als Estats Units. Es va donar la paradoxa que els demòcrates, aleshores en el poder a Washington, eren favorables a la guerra. Perquè eren forts al sud, estats esclavistes que ja estaven en pugna amb els del nord, abolicionistes. Molts demòcrates –que eren el partit defensor dels drets dels estats per damunt del poder central- creien que sumar estats mexicans reforçaria el poder del sud dins dels Estats Units. En canvi, els whigs (els futurs republicans) eren aleshores el partit del nord, més industrial i contrari a l'esclavitud. Un jove congressista, Abraham Lincoln, va destacar com a enemic de la guerra.
Guerres civils paral·leles
Els Estats Units i Mèxic van viure guerres civils paral·leles. Entre 1860 i 1865 hi va haver la guerra civil nord-americana, que va acabar amb el triomf del nord de Lincoln sobre el sud esclavista. En aquest període, els EUA van fixar-se poc amb Mèxic, que va patir un xoc sagnant entre liberals i conservadors, amb la victòria dels primers el 1861. Benito Juárez va imposar lleis reformistes com la venda dels béns eclesiàstics i el matrimoni civil. Després, la guerra civil als EUA va ser aprofitada per la França de Napoleó III per envair Mèxic i intentar imposar un imperi aliat, amb Maximilià, un príncep austríac, com a emperador.
Els Estats Units havien proclamat la famosa Doctrina Monroe: cap potència europea seria admesa a Amèrica del Nord. Però en plena guerra entre el nord i el sud als Estats Units, Napoleó III va provar sort i va intentar establir una base d'influència al sud de riu Bravo. L'experiència de Maximilià va acabar com el rosari de l'aurora, la derrota militar a mans d'un Juárez molt popular i l'afusellament de Maximilià.
La resta del segle XIX van ser anys de represa i reconstrucció tant als EUA com a Mèxic, on es va instaurar la llarga dictadura de Porfirio Díaz, de caire paternalista i conservador. Mentrestant, la construcció de la xarxa ferroviària dels Estats Units va requerir molta mà d'obra i hi va haver una gran immigració mexicana per treballar als EUA.
La Revolució mexicana: el paper de Washington
Arran d'unes eleccions fraudulentes, la societat mexicana va esclatar. Una revolta democràtica liderada per Francisco Madero va unir forces amb moviments populars com el de Pancho Villa i els camperols d'Emiliano Zapata. Porfirio Díaz va caure i Madero es va instal·lar al govern. Però la inestabilitat es va apoderar del país. Als Estats units governava un republicà com taft, conservador i amic dels sectors empresarials, cada cop més presents a Mèxic. L'ambaixador, Henry Lane Wilson, va agafar por i va intrigar amb el general Huerta, un colpista que va assassinar Madero en un cop d'estat sagnant. Va ser un exemple d'intervenció tipus dels Estats Units a Amèrica Llatina, amb un uniformat pel mig.
Però el triomf de Huerta va durar poc. L'assassinat de Madero va tenir un fort impacte i es va produir enmig d'un canvi de cicle a Washington. El demòcrata Woodrow Wilson va arribar a la Casa Blanca. "No reconeixeré un carnisser", diuen que va dir. En un Mèxic que bullia, amb revoltes de villistes i zapatistes, l'abril de 1914 la marina nord-americana va ocupar el port de Veracruz. Huerta va caure. És un dels pocs casos en la història de les relacions entre els EUA i Amèrica llatina en què Washington va intervenir militarment per derrocar un dictador.
Washington volia un Mèxic estable i, sobretot, moderat. Per això van sostenir el liberal Venustiano Carranza en el poder. Quan la pressió de Villa es va fer molt forta, al nord de Mèxic, Wilson va enviar el general Pershing a ocupar una part del territori fronterer. L'entrada dels EUA a la Primera Guerra Mundial el 1917 va fer témer Wilson d'una possible aliança dels mexicans amb Alemanya, i Pershing va tornar a casa.
Relacions contradictòries amb el PRI
La Revolució es va consolidar. El general Cárdenas va establir les bases del que seria el llarg domini del Partit Revolucionari Institucional (PRI), un règim autoritari i populista, amb elements vagament esquerranosos. Cárdenas –el governant que va expressar el seu suport a la República espanyola en guerra i va acollir milers d'exiliats- va coincidir amb el demòcrata Franklin Roosevelt a la Casa Blanca. Els dos països van encetar una etapa de relació amistosa, no exempta d'alt-i-baixos. La decisió de Cárdenas de nacionalitzar el petroli el 1938 va afectar interessos nord-americans. Però era l'instant ideal. La Segona Guerra Mundial ja s'entreveia i Roosevelt no volia que el petroli mexicà nodrís la indústria alemanya. Mèxic i els Estats Units s'entendrien.
A Washington valorar la importància geoestratègica de Mèxic. I Mèxic va respondre. Les relacions van millorar. Després de l'atac japonès contra Pearl Harbour, Mèxic va trencar relacions amb el Japó en un gest de solidaritat amb els EUA. L'enfonsament de dos petroliers mexicans per l'armada alemanya va fer que Mèxic declarés la guerra al III Reich. Es pot dir que va ser la primera vegada que tots dos països van fer la guerra junts. Per part mexicana, va participar l'esquadró 201. El 1947, Truman és el primer president nord-americà que visita Mèxic. En general, les administracions demòcrates seran més dúctils i els republicans enduriran els missatges envers Mèxic. El 1954, per exemple, amb el republicà Eisenhower, es produeix un dels grans repatriaments d'immigrants il·legals, de prop d'un milió de persones.
Els presidents del PRI s'anaven succeint a Mèxic i canviaven les polítiques interiors, però es va fixar una política exterior basada en el no-alineament amb cap dels dos grans blocs en el moviment dels no alineats i gestos favorables al Tercer Món. Segons alguns analistes, aquest "esquerranisme" en relacions internacionals compensava l'autoritarisme del sistema priista en l'interior.
Quan va triomfar la Revolució cubana (1959), Mèxic es va oposar a l'expulsió de Cuba de l'OEA, tal com exigia Washington. També va ser molt actiu en la crítica de l'intervencionisme dels EUA a Amèrica Llatina i en el suport a la lliure autodeterminació de les repúbliques americanes, participant activament en els processos de negociacions, com en la guerra del Salvador i a Nicaragua.
De la bonança petroliera a la caiguda del cru
A finals dels seixanta, la bonança petroliera –les reserves del Golf de Mèxic- va reforçar l'economia mexicana. El lideratge polític, amb un ambiciós Luis Echevarría en el poder, va subratllar el populisme del règim mexicà (solidaritat amb el Xile d'Allende, bona sintonia amb l'Havana). Però la caiguda del preu del petroli i els excessos de corrupció del priisme van acabar erosionant el sistema. L'economia mexicana entra en crisi i creix el flux migratori cap a la frontera. Després de 1982, presidents més austers (Miguel de la Madrid) van buscar un clima més serè al nord de la frontera.
El NAFTA, una llarga etapa d'integració
Els anys noranta van ser de molta més fluïdesa en les relacions. A Mèxic, malgrat continuar el PRI en el govern, es van imposar polítiques liberals mentre es desava el discurs populista. Eren els temps de Salinas de Gortari i Ernesto Zedillo. Als Estats Units també anava quedant enrere la retòrica de la Guerra Freda i manaven pragmàtics (George Bush pare, Bill Clinton). Així es va avençar en integració econòmica i es va fer realitat el NAFTA, el gran tractat de lliure comerç entre els EUA, el Canadà i Mèxic, que va entrar en vigor el 1994.
El NAFTA no va ser qüestionat durant anys i les bones relacions es van mantenir, malgrat algunes desavinences importants, com la fredor amb què Vicente Fox (el primer president que no era del PRI des de feia dècades) va reaccionar als atemptats de l'11-S o al vot de Mèxic contra la guerra de l'Iraq a les Nacions Unides.
Amb tots els entrebancs, Mèxic i els Estats Units han mantingut unes relacions fluides en aquests darrers anys. L'arribada de Donald Trump suposa un gir espectacular. Els efectes del nou govern és encara una incògnita en molts àmbits. Però la majoria d'observadors assenyala que Mèxic té tots els números per ser dels primers a qui li toqui el rebre.
En l'imaginari mexicà ha quedat el record de la guerra amb els Estats Units, que va esclatar el 1846. Des de la seva fundació, la història dels EUA és la de la conquista de l'espai. A l'adquisició de territoris del sud com Florida (una possessió espanyola) i Louisiana, comprada a la França de Bonaparte en els primers anys del segle XIX, acompanyava l'acció dels colons, que s'establien a les terres d'estats que avui són nord-americans però aleshores pertanyien a la nació mexicana, alliberada del domini espanyol el 1821.
Els colons anglosaxons van fundar les repúbliques de Califòrnia i Texas, que foren efímeres. Quan Texas va demanar convertir-se en un nou estat dels EUA, la tensió entre els dos països va incrementar-se. La guerra entre els Estats Units i Mèxic va tenir una excusa, una mena de "factor Pearl Harbor" que ha passat a la història com l'incident Thornton, quan un escamot armat mexicà va atacar un grup de soldats nord-americans. Immediatament, el president James Polk va demanar al Congrés l'autorització per anar a la guerra.
Els EUA es queden amb més de mig Mèxic
El conflicte, que va durar poc més d'un any, seria un desastre per Mèxic, que no estava preparat per sostenir una lluita armada amb els Estats Units. Les tropes nord-americanes van ocupar pràcticament tot el país. El Tractat de Guadalupe Hidalgo, signat a la capital mexicana el 2 de febrer de 1848, va suposar l'annexió, sense contemplacions, d'una mica més de la meitat del territori mexicà. Les zones al nord del riu Bravo (pels mexicans) o Grande (pels EUA) que fins aleshores eren part integrant de Mèxic sumaven més de dos milions de quilòmetres quadrats. Eren els actuals estats de Texas, Califòrnia, Nou Mèxic, Nevada, Utah i Arizona, a més de bocins de Colorado, Kansas, Oklahoma i Wyoming. Però els mexicans no tenien opció. Els Estats Units van compensar econòmicament Mèxic, això sí, per les destrosses en el que quedava del seu territori.
Lincoln, contra la guerra
Val a dir que la guerra amb Mèxic, tot i ser molt popular, va tenir detractors i es va convertir en un tema de política interior als Estats Units. Es va donar la paradoxa que els demòcrates, aleshores en el poder a Washington, eren favorables a la guerra. Perquè eren forts al sud, estats esclavistes que ja estaven en pugna amb els del nord, abolicionistes. Molts demòcrates –que eren el partit defensor dels drets dels estats per damunt del poder central- creien que sumar estats mexicans reforçaria el poder del sud dins dels Estats Units. En canvi, els whigs (els futurs republicans) eren aleshores el partit del nord, més industrial i contrari a l'esclavitud. Un jove congressista, Abraham Lincoln, va destacar com a enemic de la guerra.
Guerres civils paral·leles
Els Estats Units i Mèxic van viure guerres civils paral·leles. Entre 1860 i 1865 hi va haver la guerra civil nord-americana, que va acabar amb el triomf del nord de Lincoln sobre el sud esclavista. En aquest període, els EUA van fixar-se poc amb Mèxic, que va patir un xoc sagnant entre liberals i conservadors, amb la victòria dels primers el 1861. Benito Juárez va imposar lleis reformistes com la venda dels béns eclesiàstics i el matrimoni civil. Després, la guerra civil als EUA va ser aprofitada per la França de Napoleó III per envair Mèxic i intentar imposar un imperi aliat, amb Maximilià, un príncep austríac, com a emperador.
Els Estats Units havien proclamat la famosa Doctrina Monroe: cap potència europea seria admesa a Amèrica del Nord. Però en plena guerra entre el nord i el sud als Estats Units, Napoleó III va provar sort i va intentar establir una base d'influència al sud de riu Bravo. L'experiència de Maximilià va acabar com el rosari de l'aurora, la derrota militar a mans d'un Juárez molt popular i l'afusellament de Maximilià.
La resta del segle XIX van ser anys de represa i reconstrucció tant als EUA com a Mèxic, on es va instaurar la llarga dictadura de Porfirio Díaz, de caire paternalista i conservador. Mentrestant, la construcció de la xarxa ferroviària dels Estats Units va requerir molta mà d'obra i hi va haver una gran immigració mexicana per treballar als EUA.
La Revolució mexicana: el paper de Washington
Arran d'unes eleccions fraudulentes, la societat mexicana va esclatar. Una revolta democràtica liderada per Francisco Madero va unir forces amb moviments populars com el de Pancho Villa i els camperols d'Emiliano Zapata. Porfirio Díaz va caure i Madero es va instal·lar al govern. Però la inestabilitat es va apoderar del país. Als Estats units governava un republicà com taft, conservador i amic dels sectors empresarials, cada cop més presents a Mèxic. L'ambaixador, Henry Lane Wilson, va agafar por i va intrigar amb el general Huerta, un colpista que va assassinar Madero en un cop d'estat sagnant. Va ser un exemple d'intervenció tipus dels Estats Units a Amèrica Llatina, amb un uniformat pel mig.
Però el triomf de Huerta va durar poc. L'assassinat de Madero va tenir un fort impacte i es va produir enmig d'un canvi de cicle a Washington. El demòcrata Woodrow Wilson va arribar a la Casa Blanca. "No reconeixeré un carnisser", diuen que va dir. En un Mèxic que bullia, amb revoltes de villistes i zapatistes, l'abril de 1914 la marina nord-americana va ocupar el port de Veracruz. Huerta va caure. És un dels pocs casos en la història de les relacions entre els EUA i Amèrica llatina en què Washington va intervenir militarment per derrocar un dictador.
Washington volia un Mèxic estable i, sobretot, moderat. Per això van sostenir el liberal Venustiano Carranza en el poder. Quan la pressió de Villa es va fer molt forta, al nord de Mèxic, Wilson va enviar el general Pershing a ocupar una part del territori fronterer. L'entrada dels EUA a la Primera Guerra Mundial el 1917 va fer témer Wilson d'una possible aliança dels mexicans amb Alemanya, i Pershing va tornar a casa.
Relacions contradictòries amb el PRI
La Revolució es va consolidar. El general Cárdenas va establir les bases del que seria el llarg domini del Partit Revolucionari Institucional (PRI), un règim autoritari i populista, amb elements vagament esquerranosos. Cárdenas –el governant que va expressar el seu suport a la República espanyola en guerra i va acollir milers d'exiliats- va coincidir amb el demòcrata Franklin Roosevelt a la Casa Blanca. Els dos països van encetar una etapa de relació amistosa, no exempta d'alt-i-baixos. La decisió de Cárdenas de nacionalitzar el petroli el 1938 va afectar interessos nord-americans. Però era l'instant ideal. La Segona Guerra Mundial ja s'entreveia i Roosevelt no volia que el petroli mexicà nodrís la indústria alemanya. Mèxic i els Estats Units s'entendrien.
A Washington valorar la importància geoestratègica de Mèxic. I Mèxic va respondre. Les relacions van millorar. Després de l'atac japonès contra Pearl Harbour, Mèxic va trencar relacions amb el Japó en un gest de solidaritat amb els EUA. L'enfonsament de dos petroliers mexicans per l'armada alemanya va fer que Mèxic declarés la guerra al III Reich. Es pot dir que va ser la primera vegada que tots dos països van fer la guerra junts. Per part mexicana, va participar l'esquadró 201. El 1947, Truman és el primer president nord-americà que visita Mèxic. En general, les administracions demòcrates seran més dúctils i els republicans enduriran els missatges envers Mèxic. El 1954, per exemple, amb el republicà Eisenhower, es produeix un dels grans repatriaments d'immigrants il·legals, de prop d'un milió de persones.
Els presidents del PRI s'anaven succeint a Mèxic i canviaven les polítiques interiors, però es va fixar una política exterior basada en el no-alineament amb cap dels dos grans blocs en el moviment dels no alineats i gestos favorables al Tercer Món. Segons alguns analistes, aquest "esquerranisme" en relacions internacionals compensava l'autoritarisme del sistema priista en l'interior.
Quan va triomfar la Revolució cubana (1959), Mèxic es va oposar a l'expulsió de Cuba de l'OEA, tal com exigia Washington. També va ser molt actiu en la crítica de l'intervencionisme dels EUA a Amèrica Llatina i en el suport a la lliure autodeterminació de les repúbliques americanes, participant activament en els processos de negociacions, com en la guerra del Salvador i a Nicaragua.
De la bonança petroliera a la caiguda del cru
A finals dels seixanta, la bonança petroliera –les reserves del Golf de Mèxic- va reforçar l'economia mexicana. El lideratge polític, amb un ambiciós Luis Echevarría en el poder, va subratllar el populisme del règim mexicà (solidaritat amb el Xile d'Allende, bona sintonia amb l'Havana). Però la caiguda del preu del petroli i els excessos de corrupció del priisme van acabar erosionant el sistema. L'economia mexicana entra en crisi i creix el flux migratori cap a la frontera. Després de 1982, presidents més austers (Miguel de la Madrid) van buscar un clima més serè al nord de la frontera.
El NAFTA, una llarga etapa d'integració
Els anys noranta van ser de molta més fluïdesa en les relacions. A Mèxic, malgrat continuar el PRI en el govern, es van imposar polítiques liberals mentre es desava el discurs populista. Eren els temps de Salinas de Gortari i Ernesto Zedillo. Als Estats Units també anava quedant enrere la retòrica de la Guerra Freda i manaven pragmàtics (George Bush pare, Bill Clinton). Així es va avençar en integració econòmica i es va fer realitat el NAFTA, el gran tractat de lliure comerç entre els EUA, el Canadà i Mèxic, que va entrar en vigor el 1994.
El NAFTA no va ser qüestionat durant anys i les bones relacions es van mantenir, malgrat algunes desavinences importants, com la fredor amb què Vicente Fox (el primer president que no era del PRI des de feia dècades) va reaccionar als atemptats de l'11-S o al vot de Mèxic contra la guerra de l'Iraq a les Nacions Unides.
Amb tots els entrebancs, Mèxic i els Estats Units han mantingut unes relacions fluides en aquests darrers anys. L'arribada de Donald Trump suposa un gir espectacular. Els efectes del nou govern és encara una incògnita en molts àmbits. Però la majoria d'observadors assenyala que Mèxic té tots els números per ser dels primers a qui li toqui el rebre.