Si mirem la dinàmica històrica contemporània, sempre ha semblat que els Pirineus eren una mena de dic de contenció de processos històrics que ha fet que els esdeveniments del nord i el sud anessin a destemps. Quan va esclatar la Gran Guerra a Europa(aleshores encara no li deien I Guerra Mundial perquè no pensaven que en vindrien d’altres) aquí s’aprofitava la neutralitat per treure rendiment econòmic venent productes als països bel·ligerants. Quan per fi va acabar el conflicte, aquí ja s’escalfaven motors per una cruenta guerra civil. Era com si haguéssim arribat tard a una batussa, i per això n’haguéssim muntat una de pròpia.
Malgrat els intents infructuosos dels republicans per allargar el conflicte amb un últim esforç a la Batalla de l’Ebre i no rendir-se amb l’esperança d’intervenció estrangera en una imminent II Guerra Mundial, ambdós conflictes tampoc van coincidir en el temps. El franquisme oficialment es va mantenir neutral durant la II Guerra Mundial, malgrat les clares simpaties cap als seus antics aliats nazis alemanys i feixistes italians durant la nostra guerra, però no va dissimular gaire a l’hora d’enviar voluntaris a lluitar al front rus al costat dels nazis.
Molts dels vençuts que van acabar a l’exili també van acabar a les files de la resistència i alguns van protagonitzar autèntiques heroïcitats com vam comentar fa poc. Amb tot, podríem dir que en el fons, tot i aquest dic de contenció històrica que són els Pirineus, potser les guerres mundials no van traspassar la frontera administrativa francoespanyola, però molta gent sí que la va travessar, de manera voluntària o com a única alternativa.
En esclatar la I Guerra Mundial aquí tothom n’anava ple i la societat es va dividir entre aliadòfils i germanòfils. Per descomptat també d’internacionalistes i pacifistes. El fet és que es va fer difícil esquivar el tema de conversa. Dues revistes editades a Barcelona van ser la capçalera propagandística de cadascun dels bàndols. L’aliadòfila Iberia i El heraldo germánico.
Generalment, els sectors més conservadors i “d’ordre” tenien tendències més germanòfiles mentre els progressistes i republicans es decantaven per la francofília. Hi va haver qui més enllà de la batalla dialèctica va optar per fer un pas endavant i allistar-se com a voluntari per anar al front.
La major part dels voluntaris catalans van allistar-se a la legió estrangera francesa, on van coincidir amb nord-catalans de ciutadania francesa i altres catalans del sud que abans de l’esclat de la guerra s’havien allistat a la legió francesa per tenir un modus vivendi. El Dr. Joan Solé i Pla, dirigent de la Unió Catalanista, va crear un Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, que es dedicava a enviar avituallament, correspondència i tota mena de suport als catalans que lluitaven sota bandera francesa.
Acabada la Gran Guerra, el Dr. Solé va encarregar una estàtua commemorativa als voluntaris catalans que va ser enllestida el 1922, però l’arribada de la dictadura militar de Primo de Rivera va fer que la inauguració es fes esperar fins a la instauració de la Generalitat republicana, quan Solé va ser diputat del Parlament. El 14 d’abril de 1936, en una data simbòlica pel republicanisme i ja a les portes de la Guerra Civil, s’inaugurava l’escultura amb presència d’autoritats franceses.
La figura d’un home amb els braços alçats al cel amb una baioneta i una branca d’olivera respectivament, en principi també havia de dur un casc i un cinturó, però es va acabar optant per un minimalisme classicista més d’acord amb els cànons noucentistes.
Sortosament, el monument va sobreviure la guerra i el franquisme però no sense entrebancs. Durant la dictadura es va esborrar la inscripció del pedestal que la dedicava als “morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat”. El 1952, en ple Congrés Eucarístic, els falangistes van decidir ocultar l’estàtua cobrint-la amb una gran capsa i poc després els seus braços van desaparèixer.
El seu autor, Josep Clarà, que igual que altres escultors com Frederic Marès, treballava per qui li encarregués independentment de la facció política, estava aleshores realitzant el ja retirat monument dels caiguts a la Diagonal i va protestar a l’alcalde franquista Antoni Maria Simarro i Puig per la mutilació de la seva antiga obra. Finalment va ser restaurada el 1954 aprofitant també per afegir-hi una fulla de parra sobre els genitals, afegint a la senzillesa noucentista una pàtina de pudor nacionalcatòlic.
Ja en democràcia, el 1986, es va tornar a posar la inscripció original, afegint-hi també una dedicatòria als combatents de la II Guerra Mundial i el 2011, ja arribant una mica tard a la moda del “destape”, es va retirar la fulla de parra en una nova restauració i també es va traslladar el monument a la ubicació actual per tal de poder fer les obres d’ampliació del Zoo de Barcelona.
Aquest, però, no és l’únic monument als catalans combatents a la I Guerra Mundial, ja que al Cementiri de Montjuïc hi ha una estela memorial inaugurada el 1925, prop de la tomba de Verdaguer, amb noms de caiguts dins el bàndol francès, a la qual també van afegir combatents de la resistència durant la II Guerra Mundial.