03
de setembre
del
2023
Actualitzat
el
04
de setembre
a les
14:06h
Natàlia Arroyo (Esplugues de Llobregat, 1986) enceta la seva quarta temporada com a entrenadora del conjunt femení de la Reial Societat. L'oportunitat en una banqueta de club a la màxima categoria del futbol estatal li va arribar després de completar una etapa com a seleccionadora catalana, i l'ha aprofitada. Ha portat el club a debutar a la Champions i el seu equip ha competit a la zona noble de la classificació en les últimes temporades.
Periodista de professió -va treballar com a redactora del diari Ara i exercia d'analista en mitjans audiovisuals-, Arroyo és una veu autoritzada per desgranar el punt d'inflexió que pot representar el cas Rubiales, i radiografiar l'ascendent i els reptes del futbol femení, en plena puixança. En aquesta conversa amb Nació parla de canvis estructurals de fons sense defugir l'anàlisi de l'actualitat, marcada per la crisi a la Federació Espanyola de Futbol pel comportament del seu president, Luis Rubiales, suspès per la FIFA.
És inevitable encetar la conversa pel cas Rubiales. I les seves reflexions són especialment rellevants. Dona entrenadora a la màxima competició del futbol estatal, exseleccionadora catalana i periodista. L'actitud de Rubiales és lesiva en tots els sentits possibles. Deia en un fil de tuits que sentia "tristesa, vergonya i ràbia".
La tristesa, la vergonya i la ràbia se'm remouen perquè, per la gent que som al futbol professional, aquest tipus de situacions no són cap sorpresa. Però se't remouen sensacions i et preguntes: 'Sí? Encara ha de passar això el 2023? Encara hem d'estar explicant que això no és normal?'. I apareix la frustració d'haver de tornar a explicar coses que ens pensàvem que estaven superades. També és incòmode observar que l'enfocament del cas es queda en fets molt concrets, quan el més important és el rerefons. La història ara no és treure-li punta a cada frame del petó [de Rubiales a Hermoso]. Va molt més enllà. Per on comencem a explicar aquest sentiment d'impotència, de menysteniment, de masclisme? Hauríem d'estar parlant de la fita històrica de guanyar un Mundial i, ni en aquest context, som capaços d'esquivar tot això. Aquesta bola de sentiments em va portar a escriure el que vaig escriure.
Guanyar un Mundial, amb la dificultat que implica, i que el protagonisme no sigui per l'èxit de les jugadores. Ha de ser frustrant.
Sí. No soc ningú per jutjar les reaccions de les persones que han cregut que havia de dir alguna cosa sobre el cas. Tampoc no necessitem que els homes diguin que s'ha de redirigir el focus. Hauria de ser natural. No necessitem que un jugador de primer nivell digui que el més important és que la selecció espanyola ha guanyat el Mundial. Això hauria de ser molt obvi. És una cosa que m'ha perseguit sempre en la batalla periodística, intentar jerarquitzar els fets. No cal fer teatre.
Tot el que malauradament va passar en aquest cas es va produir a la gespa i al vestidor, just després del títol. Són espais en què pertocava que les protagonistes fossin les jugadores i l'equip tècnic. Que el president de la Federació baixés a la gespa a celebrar un títol ja indica un protagonisme que no li pertocava. I, sí, resulta frustrant perquè ha passat sempre. Sempre hi acaba havent un home que apareix destacat darrere els èxits de les dones.
El que evidencia el cas Rubiales és que els estaments federatius encara fan ferum de resclosit?
He conegut entorns federatius i ara conec la realitat d'un club professional, a banda que com a jugadora, entrenadora i periodista he pogut veure des de dins diferents maneres de treballar. I, en el futbol femení, que és el que conec, hi ha molta diferència quan notes que l'aposta és real i sincera, i quan veus que l'aposta és postissa. Si la confiança només és de cara a la galeria, els esforços se centren en la justificació de com s'inverteix en els projectes. Si l'aposta és sincera, no t'has de justificar permanentment ni demanar l'agraïment de l'esportista. Això és el que persegueix el futbol femení. La societat està demanant moviments i polítiques que apostin per aquesta via. I això comporta reaccions institucionals, que encara no estan prou ben pensades. Té un punt de complexitat explicar-ho. Si l'aposta no és decidida, pot decaure quan fallen els recursos. Per sort, les polítiques esportives de les grans institucions han canviat.
Parlem de punts d'inflexió. L'onada de solidaritat amb Jennifer Hermoso i les futbolistes campiones del món ha tingut una reverberació internacional. Fan avançar moments durs com aquests? Poden ser catàrtics?
Crec que sí. Sempre diem que l'esport femení necessita referents que connectin amb la nena esportista que comença. I, al final, a l'esport pesen els moments icònics i les esportistes que inspirin. I aquest tipus de moviments fan que aquella sensació de solitud desaparegui i se senti l'empenta per canviar les coses. La història del nostre esport demostra que s'ha mogut a partir d'episodis que han sacsejat consciències. Va passar quan Megan Rapinoe va desafiar Donald Trump en l'anterior Mundial, i en aquest Mundial ha passat el mateix amb el suport a Jennifer Hermoso. Afortunadament, hi ha grans aparadors que permeten arribar a més gent.
Deia que no hauria de caldre que un jugador professional recordi on s'ha de posar el focus, que tot plegat hauria de ser més natural. Però no creu que ha faltat, en el cas Rubiales, que els futbolistes professionals se sumessin a la denúncia? Només hi ha hagut honroses excepcions. Com s'ho explica?
No sé si m'he enfadat més amb els jugadors professionals o amb els dubtes que han tingut altres dirigents per posicionar-se. La qüestió és que el context no és favorable quan cal posicionar-se en termes de blancs o negres. En aquests espais de poder hi ha moltes bufetades i això, a vegades, genera por. M'agradaria que poguéssim construir un espai de pensament que permetés que una persona digui una cosa i després se'n pugui desdir. Les xarxes federatives o institucionals haurien de permetre separar les opinions d'altres col·laboracions o interessos. Desgraciadament, això no funciona així i ho complica tot.
La part bona és que ara es pot veure tot, també en les assemblees del futbol professional que es retransmeten en directe, i es poden treure punta a moltes coses. Tant de bo aquesta sacsejada pugui servir per reflexionar. Crec que el cas Rubiales o el cas Jennifer Hermoso, que no sé com s'hauria d'anomenar, remourà coses per assolir aquestes llibertats.
Has estat seleccionadora catalana. No l'entristeix la tebior exhibida amb Rubiales, per exemple, per la Federació Catalana de Futbol? El Govern ja ha dit que Joan Soteras "no és la persona més adient" per continuar governant el futbol català.
No em sento capacitada per jutjar el senyor Soteras, perquè hi vaig coincidir relativament poc. Però sí que, des de la distància, no m'han semblat suficients les seves explicacions. Tampoc em sorprèn, perquè hi ha coses que no es poden decidir unilateralment des de Catalunya i som dependents de l'estructura de Madrid, i això ho acaba complicant tot quan es produeixen aquest tipus de situacions. A mi m'agradava sentir que formàvem part d'una Federació Catalana de Futbol amb voluntat de canviar les coses i de marcar un to. Durant els anys que hi vam ser crec que vam ser capaços de fer bona feina i seria un error que la situació d'ara ho esquitxés tot. Però, sí, m'ha sabut greu. M'hauria agradat més contundència. I m'hauria agradat que, després que es mostres poca contundència, no s'hagués justificat el que crec que és injustificable.
El cas Rubiales és un mirall per a moltes dones que se senten o s'han sentit identificades amb l'abús de poder en l'àmbit laboral. En el futbol d'alt nivell encara impera aquesta sensació?
Afortunadament, no he viscut aquestes sensacions d'una manera molt directa. Hi ha hagut episodis de maltractament o d'abús de poder en l'entorn de la selecció espanyola, perquè fa generacions que dura, i així m'ho han fet arribar companyes i jugadores que conec. En tot el que té a veure amb el futbol, també a les redaccions de mitjans, el paper de la dona sempre s'ha mirat diferent, tot i que ara estigui canviant. Hi ha maneres de fer i rutines que estan molt pensades per agradar l'home més antic. Ara, hi ha més dones a determinats espais i encara hi ha homes que no volen que les coses es facin diferent de com sempre s'han fet. I aquesta no és una lluita de la dona sinó del conjunt de persones que no volen que altres persones se sentin trepitjades. Ara mateix, l'única causa que unifica energies en el món del futbol és la lluita contra el racisme. En les qüestions de gènere encara es blanquegen comportaments. I encara s'ha d'aixecar la veu per dir que hi ha conductes que no són normals.
En el llibre "Dones de futbol", publicat el gener del 2022, relatava les dècades en que les futbolistes van haver de lluitar contra el masclisme, en forma de prohibicions, insults o menysteniment. Encara no està prou educada la mirada social en el binomi dona i futbol?
Ens falta rodatge i ens sobren pals a les rodes. Si recorrem la història del futbol, que en el cas dels homes és de 150 anys de recorregut i uns 15 anys menys en el cas de les dones, l'aparició femenina és molt potent. I, de mica en mica, aquesta irrupció es va arraconant per un discurs mèdic i social, que diu que si la dona juga a futbol pot posar en risc la seva condició de mare. Fins al punt que gairebé se'n prohibeix la pràctica, i dura anys, amb l'empara de les institucions. Tot plegat fa que es construeixi un arquetip que diu que la que juga és la dona que transgredeix les normes, la dona valenta, l'heroïna que s'enfronta a la família i la societat.
A l'Estat, només fa 50 anys que això ha canviat. Als anys 80 s'instaura una primera lliga per la força d'unes dones que s'enfronten a senyors amb corbates. Ara, el futbol femení està aconseguint notorietat, gràcies a noms propis molt potents, i èxits de clubs com el Barça o de la selecció espanyola. Ja no hi ha barrera social que aturi el futbol femení.
Citava èxits com els de la selecció espanyola al Mundial o del Barça a la Champions, que representen un salt endavant. Títols i reconeixement social. Una cosa és tan important com l'altra?
Segurament, van de la mà. Ens agraden els casos d'èxits, però si no anessin acompanyats de persones que representen uns valors, tampoc acabaria funcionant. I això és el que fa potent el futbol femení. En un moment en què la passió pel futbol masculí no enganxa tant les noves generacions, pels motius que sigui, el femení té tirada perquè a l'espectacle esportiu s'hi afegeix la inspiració que representen les jugadores. Les futbolistes estan connectat amb la societat perquè fan bé la seva feina, s'estan mullant en debats socials i són properes al públic. Si aquests elements no hi fossin, no acabaria funcionant quan els triomfs no arribessin.
El salt endavant del futbol català i estatal és indiscutible, i la referencialitat de les futbolistes, també. Quin és el següent pas? Despertar inquietuds des de l'escola i educar l'interès des de la igualtat?
Un exemple seria que l'aposta que ha fet el Barça amb el futbol femení, que ha anat acompanyat d'èxits, es mantingui quan no hi hagi triomfs. L'aposta ha d'anar més enllà de la victòria, s'ha de mantenir. Això és fonamental. Perquè el futbol femení havia patit aquesta inestabilitat en el passat. El repte és que les apostes siguin sòlides, encara que resultin més progressives. S'ha de treballar des de la base, un teixit d'inversió que toqui des de la formació fins a l'arbitratge, passant per les infraestructures. Cal una mirada a llarg termini, que permeti que la normalització de l'esport femení es produeixi des de l'escola. És el que han defensat totes les futbolistes de primer nivell. No demanem salaris, demanem possibilitats.
Aquesta és la seva quarta temporada a la banqueta de la Reial Societat. El viatge professional de màxima exigència està consolidat. S'hi sent còmoda entrenant a Zubieta i vivint a Sant Sebastià?
Molt còmoda. No m'atreveixo a dir que soc una donostiarra més, perquè em falta dominar la llengua, però m'he sentit molt ben acollida. La capacitat que hem tingut amb el club de créixer conjuntament ens fa mirar aquest quart any amb la mateixa il·lusió i ambició del primer dia, però amb més rodatge. Em sento una més de la casa. El viatge està sent apassionant, perquè el club està en un moment de creixement en tots els sentits.
A Sant Sebastià ha aconseguit que la Reial fos segona a la Lliga fa dues temporades, només per darrere del Barça, portar el club a la Champions i donar continuïtat a una idea.
El balanç és satisfactori. La primera temporada vam aconseguir el cinquè a lloc [a la Lliga], que era la millor classificació històrica, i la passada va ser la millor en resultats, amb la segona posició i el salt a Europa. Malauradament, no vam poder mantenir la continuïtat a Europa, que ens hauria permès créixer i aprendre més. Però la balança és compensada, perquè hem donat també protagonisme a jugadores de la casa. Ens falta arrodonir-ho amb algun altre gran èxit.
Acaba contracte a finals de temporada i no ha amagat que li faria il·lusió provar una experiència a l'estranger en algun moment.
Sí, perquè sempre he viscut a Barcelona i, ara, Donosti. I com a periodista i entrenadora, he conegut la competició espanyola, però sempre he admirat altres lligues. I m'agradaria provar-ho, per viure una experiència doble a l'estranger, futbolística i vital. Ho tinc a la llibreta de somnis. Ara estic molt engrescada a Zubieta i a la Reial Societat, entrenant en un campionat molt competitiu, i ja arribarà quan senti que estic preparada.
Hi ha un pas que encara no s'ha produït. Una dona entrenant un equip professional masculí. Seria el salt definitiu de la normalització?
M'agradaria que, si passa, no fos amb un afany mediàtic. En algunes ocasions, he escoltat que podria ser una aposta més per generar enrenou i estirar patrocinadors. Si és una discriminació positiva d'aquest tipus, també seria benvinguda. Però m'agradaria més que fos una aposta feta amb convenciment, perquè creuen que l'escollida està capacitada. Cada vegada hi ha més entrenadores preparades i formades. Això és una realitat. Es pot normalitzar que entrin dones en equips tècnics de vestidors masculins. Però crec que som a prop d'aquest moment.
Periodista de professió -va treballar com a redactora del diari Ara i exercia d'analista en mitjans audiovisuals-, Arroyo és una veu autoritzada per desgranar el punt d'inflexió que pot representar el cas Rubiales, i radiografiar l'ascendent i els reptes del futbol femení, en plena puixança. En aquesta conversa amb Nació parla de canvis estructurals de fons sense defugir l'anàlisi de l'actualitat, marcada per la crisi a la Federació Espanyola de Futbol pel comportament del seu president, Luis Rubiales, suspès per la FIFA.
És inevitable encetar la conversa pel cas Rubiales. I les seves reflexions són especialment rellevants. Dona entrenadora a la màxima competició del futbol estatal, exseleccionadora catalana i periodista. L'actitud de Rubiales és lesiva en tots els sentits possibles. Deia en un fil de tuits que sentia "tristesa, vergonya i ràbia".
La tristesa, la vergonya i la ràbia se'm remouen perquè, per la gent que som al futbol professional, aquest tipus de situacions no són cap sorpresa. Però se't remouen sensacions i et preguntes: 'Sí? Encara ha de passar això el 2023? Encara hem d'estar explicant que això no és normal?'. I apareix la frustració d'haver de tornar a explicar coses que ens pensàvem que estaven superades. També és incòmode observar que l'enfocament del cas es queda en fets molt concrets, quan el més important és el rerefons. La història ara no és treure-li punta a cada frame del petó [de Rubiales a Hermoso]. Va molt més enllà. Per on comencem a explicar aquest sentiment d'impotència, de menysteniment, de masclisme? Hauríem d'estar parlant de la fita històrica de guanyar un Mundial i, ni en aquest context, som capaços d'esquivar tot això. Aquesta bola de sentiments em va portar a escriure el que vaig escriure.
Guanyar un Mundial, amb la dificultat que implica, i que el protagonisme no sigui per l'èxit de les jugadores. Ha de ser frustrant.
Sí. No soc ningú per jutjar les reaccions de les persones que han cregut que havia de dir alguna cosa sobre el cas. Tampoc no necessitem que els homes diguin que s'ha de redirigir el focus. Hauria de ser natural. No necessitem que un jugador de primer nivell digui que el més important és que la selecció espanyola ha guanyat el Mundial. Això hauria de ser molt obvi. És una cosa que m'ha perseguit sempre en la batalla periodística, intentar jerarquitzar els fets. No cal fer teatre.
"No necessitem que un jugador de primer nivell digui que el més important és que la selecció espanyola ha guanyat el Mundial. Això hauria de ser molt obvi"
Tot el que malauradament va passar en aquest cas es va produir a la gespa i al vestidor, just després del títol. Són espais en què pertocava que les protagonistes fossin les jugadores i l'equip tècnic. Que el president de la Federació baixés a la gespa a celebrar un títol ja indica un protagonisme que no li pertocava. I, sí, resulta frustrant perquè ha passat sempre. Sempre hi acaba havent un home que apareix destacat darrere els èxits de les dones.
El que evidencia el cas Rubiales és que els estaments federatius encara fan ferum de resclosit?
He conegut entorns federatius i ara conec la realitat d'un club professional, a banda que com a jugadora, entrenadora i periodista he pogut veure des de dins diferents maneres de treballar. I, en el futbol femení, que és el que conec, hi ha molta diferència quan notes que l'aposta és real i sincera, i quan veus que l'aposta és postissa. Si la confiança només és de cara a la galeria, els esforços se centren en la justificació de com s'inverteix en els projectes. Si l'aposta és sincera, no t'has de justificar permanentment ni demanar l'agraïment de l'esportista. Això és el que persegueix el futbol femení. La societat està demanant moviments i polítiques que apostin per aquesta via. I això comporta reaccions institucionals, que encara no estan prou ben pensades. Té un punt de complexitat explicar-ho. Si l'aposta no és decidida, pot decaure quan fallen els recursos. Per sort, les polítiques esportives de les grans institucions han canviat.
Parlem de punts d'inflexió. L'onada de solidaritat amb Jennifer Hermoso i les futbolistes campiones del món ha tingut una reverberació internacional. Fan avançar moments durs com aquests? Poden ser catàrtics?
Crec que sí. Sempre diem que l'esport femení necessita referents que connectin amb la nena esportista que comença. I, al final, a l'esport pesen els moments icònics i les esportistes que inspirin. I aquest tipus de moviments fan que aquella sensació de solitud desaparegui i se senti l'empenta per canviar les coses. La història del nostre esport demostra que s'ha mogut a partir d'episodis que han sacsejat consciències. Va passar quan Megan Rapinoe va desafiar Donald Trump en l'anterior Mundial, i en aquest Mundial ha passat el mateix amb el suport a Jennifer Hermoso. Afortunadament, hi ha grans aparadors que permeten arribar a més gent.
"No sé si m'he enfadat més amb el silenci dels jugadors professionals o amb els dubtes que han tingut altres dirigents per posicionar-se"
Deia que no hauria de caldre que un jugador professional recordi on s'ha de posar el focus, que tot plegat hauria de ser més natural. Però no creu que ha faltat, en el cas Rubiales, que els futbolistes professionals se sumessin a la denúncia? Només hi ha hagut honroses excepcions. Com s'ho explica?
No sé si m'he enfadat més amb els jugadors professionals o amb els dubtes que han tingut altres dirigents per posicionar-se. La qüestió és que el context no és favorable quan cal posicionar-se en termes de blancs o negres. En aquests espais de poder hi ha moltes bufetades i això, a vegades, genera por. M'agradaria que poguéssim construir un espai de pensament que permetés que una persona digui una cosa i després se'n pugui desdir. Les xarxes federatives o institucionals haurien de permetre separar les opinions d'altres col·laboracions o interessos. Desgraciadament, això no funciona així i ho complica tot.
La part bona és que ara es pot veure tot, també en les assemblees del futbol professional que es retransmeten en directe, i es poden treure punta a moltes coses. Tant de bo aquesta sacsejada pugui servir per reflexionar. Crec que el cas Rubiales o el cas Jennifer Hermoso, que no sé com s'hauria d'anomenar, remourà coses per assolir aquestes llibertats.
"Les explicacions del senyor Soteras no m'han semblat suficients"
Has estat seleccionadora catalana. No l'entristeix la tebior exhibida amb Rubiales, per exemple, per la Federació Catalana de Futbol? El Govern ja ha dit que Joan Soteras "no és la persona més adient" per continuar governant el futbol català.
No em sento capacitada per jutjar el senyor Soteras, perquè hi vaig coincidir relativament poc. Però sí que, des de la distància, no m'han semblat suficients les seves explicacions. Tampoc em sorprèn, perquè hi ha coses que no es poden decidir unilateralment des de Catalunya i som dependents de l'estructura de Madrid, i això ho acaba complicant tot quan es produeixen aquest tipus de situacions. A mi m'agradava sentir que formàvem part d'una Federació Catalana de Futbol amb voluntat de canviar les coses i de marcar un to. Durant els anys que hi vam ser crec que vam ser capaços de fer bona feina i seria un error que la situació d'ara ho esquitxés tot. Però, sí, m'ha sabut greu. M'hauria agradat més contundència. I m'hauria agradat que, després que es mostres poca contundència, no s'hagués justificat el que crec que és injustificable.
Natàlia Arroyo, en un entrenament amb la Reial Societat. Foto: Cedida
El cas Rubiales és un mirall per a moltes dones que se senten o s'han sentit identificades amb l'abús de poder en l'àmbit laboral. En el futbol d'alt nivell encara impera aquesta sensació?
Afortunadament, no he viscut aquestes sensacions d'una manera molt directa. Hi ha hagut episodis de maltractament o d'abús de poder en l'entorn de la selecció espanyola, perquè fa generacions que dura, i així m'ho han fet arribar companyes i jugadores que conec. En tot el que té a veure amb el futbol, també a les redaccions de mitjans, el paper de la dona sempre s'ha mirat diferent, tot i que ara estigui canviant. Hi ha maneres de fer i rutines que estan molt pensades per agradar l'home més antic. Ara, hi ha més dones a determinats espais i encara hi ha homes que no volen que les coses es facin diferent de com sempre s'han fet. I aquesta no és una lluita de la dona sinó del conjunt de persones que no volen que altres persones se sentin trepitjades. Ara mateix, l'única causa que unifica energies en el món del futbol és la lluita contra el racisme. En les qüestions de gènere encara es blanquegen comportaments. I encara s'ha d'aixecar la veu per dir que hi ha conductes que no són normals.
"Ara mateix, l'única causa que unifica energies en el món del futbol és la lluita contra el racisme. En les qüestions de gènere encara es blanquegen comportaments"
En el llibre "Dones de futbol", publicat el gener del 2022, relatava les dècades en que les futbolistes van haver de lluitar contra el masclisme, en forma de prohibicions, insults o menysteniment. Encara no està prou educada la mirada social en el binomi dona i futbol?
Ens falta rodatge i ens sobren pals a les rodes. Si recorrem la història del futbol, que en el cas dels homes és de 150 anys de recorregut i uns 15 anys menys en el cas de les dones, l'aparició femenina és molt potent. I, de mica en mica, aquesta irrupció es va arraconant per un discurs mèdic i social, que diu que si la dona juga a futbol pot posar en risc la seva condició de mare. Fins al punt que gairebé se'n prohibeix la pràctica, i dura anys, amb l'empara de les institucions. Tot plegat fa que es construeixi un arquetip que diu que la que juga és la dona que transgredeix les normes, la dona valenta, l'heroïna que s'enfronta a la família i la societat.
A l'Estat, només fa 50 anys que això ha canviat. Als anys 80 s'instaura una primera lliga per la força d'unes dones que s'enfronten a senyors amb corbates. Ara, el futbol femení està aconseguint notorietat, gràcies a noms propis molt potents, i èxits de clubs com el Barça o de la selecció espanyola. Ja no hi ha barrera social que aturi el futbol femení.
"Les futbolistes estan connectat amb la societat perquè fan bé la seva feina, s'estan mullant en debats socials i són properes al públic"
Citava èxits com els de la selecció espanyola al Mundial o del Barça a la Champions, que representen un salt endavant. Títols i reconeixement social. Una cosa és tan important com l'altra?
Segurament, van de la mà. Ens agraden els casos d'èxits, però si no anessin acompanyats de persones que representen uns valors, tampoc acabaria funcionant. I això és el que fa potent el futbol femení. En un moment en què la passió pel futbol masculí no enganxa tant les noves generacions, pels motius que sigui, el femení té tirada perquè a l'espectacle esportiu s'hi afegeix la inspiració que representen les jugadores. Les futbolistes estan connectat amb la societat perquè fan bé la seva feina, s'estan mullant en debats socials i són properes al públic. Si aquests elements no hi fossin, no acabaria funcionant quan els triomfs no arribessin.
Natàlia Arroyo, durant la seva etapa a la selecció catalana de futbol Foto: Cedida FCF
Un exemple seria que l'aposta que ha fet el Barça amb el futbol femení, que ha anat acompanyat d'èxits, es mantingui quan no hi hagi triomfs. L'aposta ha d'anar més enllà de la victòria, s'ha de mantenir. Això és fonamental. Perquè el futbol femení havia patit aquesta inestabilitat en el passat. El repte és que les apostes siguin sòlides, encara que resultin més progressives. S'ha de treballar des de la base, un teixit d'inversió que toqui des de la formació fins a l'arbitratge, passant per les infraestructures. Cal una mirada a llarg termini, que permeti que la normalització de l'esport femení es produeixi des de l'escola. És el que han defensat totes les futbolistes de primer nivell. No demanem salaris, demanem possibilitats.
"L'aposta pel futbol femení ha d'anar més enllà de la victòria, s'ha de mantenir. Això és fonamental"
Aquesta és la seva quarta temporada a la banqueta de la Reial Societat. El viatge professional de màxima exigència està consolidat. S'hi sent còmoda entrenant a Zubieta i vivint a Sant Sebastià?
Molt còmoda. No m'atreveixo a dir que soc una donostiarra més, perquè em falta dominar la llengua, però m'he sentit molt ben acollida. La capacitat que hem tingut amb el club de créixer conjuntament ens fa mirar aquest quart any amb la mateixa il·lusió i ambició del primer dia, però amb més rodatge. Em sento una més de la casa. El viatge està sent apassionant, perquè el club està en un moment de creixement en tots els sentits.
A Sant Sebastià ha aconseguit que la Reial fos segona a la Lliga fa dues temporades, només per darrere del Barça, portar el club a la Champions i donar continuïtat a una idea.
El balanç és satisfactori. La primera temporada vam aconseguir el cinquè a lloc [a la Lliga], que era la millor classificació històrica, i la passada va ser la millor en resultats, amb la segona posició i el salt a Europa. Malauradament, no vam poder mantenir la continuïtat a Europa, que ens hauria permès créixer i aprendre més. Però la balança és compensada, perquè hem donat també protagonisme a jugadores de la casa. Ens falta arrodonir-ho amb algun altre gran èxit.
Acaba contracte a finals de temporada i no ha amagat que li faria il·lusió provar una experiència a l'estranger en algun moment.
Sí, perquè sempre he viscut a Barcelona i, ara, Donosti. I com a periodista i entrenadora, he conegut la competició espanyola, però sempre he admirat altres lligues. I m'agradaria provar-ho, per viure una experiència doble a l'estranger, futbolística i vital. Ho tinc a la llibreta de somnis. Ara estic molt engrescada a Zubieta i a la Reial Societat, entrenant en un campionat molt competitiu, i ja arribarà quan senti que estic preparada.
Natàlia Arroyo, entrenadora de la Reial Societat, en un partit oficial Foto: Cedida Natalia Arroyo
Hi ha un pas que encara no s'ha produït. Una dona entrenant un equip professional masculí. Seria el salt definitiu de la normalització?
M'agradaria que, si passa, no fos amb un afany mediàtic. En algunes ocasions, he escoltat que podria ser una aposta més per generar enrenou i estirar patrocinadors. Si és una discriminació positiva d'aquest tipus, també seria benvinguda. Però m'agradaria més que fos una aposta feta amb convenciment, perquè creuen que l'escollida està capacitada. Cada vegada hi ha més entrenadores preparades i formades. Això és una realitat. Es pot normalitzar que entrin dones en equips tècnics de vestidors masculins. Però crec que som a prop d'aquest moment.