Allò que el va convèncer definitivament que l’estimavaamb bogeria va ser veure-la rient mentre maldava per evitar que el vent s'enduguera el seu paraigua barat i potser, darrere del paraigua, a ella mateixa fins al centre d’una qualsevol constel·lació on de segur que les estrelles per puta enveja l’haurien devorat. Menudiua i fràgil, als peus dels temibles telamons d’un dels edificis de la plaça d‘e quatto palazze, sota el plugim, en aquell territori inhòspit ocupat pels enderrocs, les palissades, les bastides volades, els bidons, les pasteres, els munts d’àrids, d’alfardons, de totxanes, enmig d’aquell caos absolut en aquella ciutat caòtica, a J. li va semblar una criatura bellíssima, un punt de llum enmig de la foscor aparegut just a l’hora dels sicaris.
Poc després, en arribar a l’hotel, ell només tenia ganes d’ella, de ser tot dins d’ella, d’arrambar contra si el seu cos escanyolit, d’enfonsar la llengua entre les seues cames boniques, de besar-la tendrament en el coll, de mossegar-la, d’olorar-la, d’assadollar-se d’ella. Però T., estava esgotada i començà a fer uns grans badalls. Tot seguit, es va girar de costat i ja no es va deixar tocar, ni encara que fos suaument, els mugrons com fruits d’esbarzer dels seus pits menuts.
Així que ell, resignat, es va quedar mirant el sostre i pensant en el temps que li quedava el qual, segons una autoprofecia feta una nit de desesperança de feia ja molts anys, ara mateix era, exactament, de 3.653 dies, 2 hores, 4 minuts i 3 segons. Segons els seus càlculs, un temps més que suficient per a fer absolutament feliç aquella criatura que un dia, sobtadament, s’havia creuat en el seu camí.
La primera decisió que va prendre mentre T. ja dormia profundament va ser la de tornar a casa. Després de tants anys, en ple compte enrere, obriria de nou la porta del seu apartament al carrer Palafox, amb vistes al Mercat Central. Li oferiria a T. de viure junts en aquell mateix lloc on havia sigut tan feliç durant els primers anys de vida del seu fill V., preciós i rialler, mogut com un dimoni, més llest que una daina. El pis havia quedat tancat i barrat després que el xiquet i la seua mare el deixaren i ell, decidit a continuar amb la seua vida dignament i sense recances, acceptara un treball lluny de València. Mai no hauria dit que algun dia voldria tornar, que podria tornar. Les coses, però, totes, havien canviat, estaven cap per avall des que aquella dona havia aparegut.
Així que en tornar de viatge, s’aniria directament a València i ompliria l’apartament de la seua joventut de cintes, de calathees, violetes africanes, crasses, lavanda, menta i llaços d’amor. Deixaria que la llum i l’aire penetrara cada racó d’aquell immens habitatge folrat de prestatgeries amb llibres, rars objectes ceràmics, quadres, estores de colors, màscares... Els sostres els il·luminaria d’astres i llunes, de sols. La casa tota esdevindria una bellíssima nau noliejada a propòsit per a fer la travessia de la vida dolçament.
Cada segon comptaria a l'hora d’aconseguir el somriure de la seua jove amant. De bon de matí, J. aniria a buscar al mercat els ingredients necessaris per a practicar la seua cuina màgica de guarir: mangos de Brisbane, xirimoies d’Anon, alvocats d’Avozilla, meló de Yubari, formatge serbi Pule i suec de llet d’ant, formatge Beaufort d’éte, nous de macadàmia, pinyons, pètals de rosa i flors de tarongina, vedella de Kobe, pa de pa d’or, el Tokaji més selecte...
Cada dia seria una festa del gust i de les olors, una celebració perpètua de la tendresa. I del cert que el temps passaria agradosament i lent com un estol de núvols en retirada cap a la mar. Vindria la primavera i a les nits les campanes de la ciutat repicarien fins esquerdar la volta del cel. I vindria també l’hivern càlid i l’estiu fresc i la tardor amb tots els seus silencis.
La vida, doncs, tornaria a dominar aquella seua antiga pàtria abandonada un bon dia a correcuita bé per covardia o bé per vergonya i això només perquè calia festejar el miracle de l’existència de T., la sort immensa que havia tingut de tenir-la amb ell ara que tot just només li quedaven 3.653 dies, 2 hores, 4 minuts i 1 segon.
Abans de dormir encara va recordar-la abocada a la barana del mirador del Castell de Sant Elm, contemplant un Vesuvi violeta emergint d’una mar d’argent. La va fotografiar tot i que en realitat li hauria agradat agafar-la braços en l’aire i besar-la. El cas és que només uns minuts abans, riallera i entremaliada, ella li havia dit a la porta de l’Església de les Dones de la Cartoixa de San Martino que allà seria on es casarien, en aquella capella menuda, senzilla. Ell va fer veure que no l’havia acabat d’escoltar bé, va fingir sentir-se incòmode amb aquella proposició feta mig de broma mig seriosament però la veritat és que en el fons la idea li va agradar, el va fer molt content. Fins i tot, li va divertir pensar en el què dirien veient aquella parella un punt estranya, ella tan jove i ell tan major. Pensar en els comentaris sempre inoportuns, del tot incerts, moguts per l’enveja que se solen fer en aquestes ocasions.
Encara va haver de passar una llarguíssima estona abans que T. no es dormís desvetllat per la llum grogosa del celobert que inundava la diminuta habitació. Una llum com de pell de malalt de fetge... 3.653 dies, 1 hora, 2 minuts i 4 segons... va rumiar... 3.653 dies, 2 hores, 3 minuts... Encara hi havia temps de sobra per a tenir una vida plena. Fins i tot, va concloure, en un sol minut hi hauria temps suficient per a aconseguir-ho. J. es va girar de costat per veure millor el cos de T. que dormia feta un bolic. Va tenir la temptació de despertar-la per trobar la seua llengua carnosa, els seus llavis, el seu sexe... però es va limitar a encerclar-la delicadament dels seus malucs nus. Després es va quedar profundament dormit i va somiar en el futur atrapat dins de les entranyes d’un rellotge de paret abandonat enmig d’un erm. I va somiar, també, que T. s’allunyava d’ell molt lentament, de manera quasi imperceptible, a bord d’una barqueta que es perdia dins de la boira.
En despertar, va descobrir que estava sol. A fora se sentia la pluja repicar amb força contra les teulades. La tempesta de colp i volta s’havia menjat la ciutat. Apesarat va lamentar molt la seua solitud de la qual va saber que havia vingut per quedar-se per sempre. No hi hauria hagut a València mai uns amants com nosaltres, va mussitar encara mentre se soterrava de sota els llençols per trobar un alè de T.