Quins dos mesos, bro, bandarra més que bandarra! La veritat és que ja venies molt fort de les vacances al poble de la teua ‘vieja’ però tot va ser arribar a Arco, reprendre la rutina, i ‘brotar-te’ com mai no ho havies fet, molt més fins i tot que quan et passaves tot el dia unflat de boomers amb el teu col·lega Izan als jardins devora l’estació del Tram.
Potser tot va es va precipitar des del mateix moment que vas conèixer la Jeni aquella vesprada que el cel es va posar tot violeta com els seus ulls, com el color de les seues ungles postisses adhesives, dels seus cabells, de les seues calces calades, de les seues braguetes g-string amb calaveres estampades, del seu vestidet curtet de puta puteta... De cert que va ser veure-us i convidar-vos mútuament a uns ‘calos’, mamar del mateix cartró de sangria, explicar-vos la vida, tota la que teníeu: una vida confusa, una vida minúscula de corcons del pa arrossegant-se pels racons untosos de la cuina, una vida inútil. Vaja quins dos golfos! Tu, fill de metges psiquiatres, quasi res. Ella, de botiguers ben estants. Xiquets de casa bé, sí, però perduts... indecents, llardosos, pudents, gossos malfaeners... indefensos, sobretot, com ratolins.
Va ser ella qui va et va dur aquella vesprada mateix a un d’aquells narcopisos del Raval. Tu ja havies fumat plata alguna vegada en un pis del carrer Joaquim Costa, no massa lluny d’on els teus pares treballen. Aquell dia va ser diferent, però. Vàreu fumar junts i després vàreu follar sobre una màrfega bruta en una de les habitacions d’aquell antre mentre els ‘pollavieja’ habituals es col·locaven amb crack i explicaven batalletes dels seus anys de glòria.
Te’n vas anar a dormir a casa dels ‘viejos’fins al cul de benzos, col·locadíssim encara de ‘cavall’, i et vas quedar mort fins tocades les sis de la vesprada. Quan et vas aixecar, vas menjar alguna cosa a peu dret a la cuina deixant-ho tot fet un fàstic i de nou vares eixir. A Plaça Catalunya t’esperava Jeni tota violeta com la bandada de coloms repugnants que l’envoltaven, com les escultures de l’indret: Maternitat, Joventut, Hèrcules, Saviesa, Treball, Dona, El Forjador... com el cel i com el cor de la nit. I, llavors, tornàreu al Raval i després a la rave de la Pau i després de nou als carrerons infectes del Raval i després una altra vegada a la Pau i així fins a l’infinit durant dies i més dies en un viatge circular i absurd al no-res, al centre del tedi, de la desesperació que només interrompíeu puntualment, de temps en temps, per deixar-se caure per casa dels teus ‘viejos’ a ‘papejar’ i dormir, a fotre un clau si estàveu prou desperts.
Un dia el teu pare de poc no et posa les mans al damunt. Us va fer fora a tu i a ella de l’habitació que havíeu convertit en una autèntica porquera on rebolcar-vos a gust. Ni us vàreu immutar davant d’aquell ‘viejo’ vociferant, fora de si com un boig. Simplement, us vàreu aixecar i se’n vàreu anar a la plaça del MACBA a pillar unes pastilles i aconseguir un poc de peles.
Cada dia, la mateixa història. Tu sempre els deies als pares que seria l’última vegada alhora que els pidolaves uns euros per a fer-se uns kebabs amb la Jeni. Ells llavors quedaven alleujats i tu, també, totalment convençut de la teua pròpia mentida. Després queia la nit i la realitat s’imposava com un núvol de mosques apegaloses en el rostre d’un cadàver d’estiu. Tot s’ho enduia la nit: els teus ulls tristos, la pell del teu rostre, els teus braços i les teues cames, els pèls del teu cos, la sal del teu cos... T’acaçaven les panderoles enormes en la teua indefensa soledat. Mentre perseguies el drac en el somni, tirat en un racó de la plaça dels Àngels, de Marina o de no importa on, els gats afamegats de la ciutat t’oloraven de lluny i esperaven devorar-te així et vencera la son, estúpid ratolí de casa rica.
Quins dos mesos, bro, bergant, pillo! Quins dos mesos fins que vas rebentar! Quines setmanes de no parar amb la Jeni amunt i avall, avui de blanca, demà de plata, sempre bufats. I les pors, les teues pors terribles, totes a ratlla. Et senties el rei del planeta violeta. Però vas petar. De colp i volta, els teus pensaments sempre alterats com bombolles d’aigua bullint dins d’un perol es van agafar l’acceleració de les bales. Tot va començar a passar molt ràpidament. Els ulls semblava que anaren a eixir-se-te’n de les conques. Que trauries el cor per la boca. Suaves, tremolaves, tenies la boca feta una pasta, caminaves com un borinot, tot et feia mal... els ‘viejos’ te proposaven de dur-te a l’hospital i tu deies que sí i que no, que potser, que ara t’ho pensaves, que et deixaren 50 pavos per una ‘ratlla’, que cridaren a Jeni, la deessa violeta, que ella et tranquil·litzava, et feia l’efecte d’una caixa de Rivos, anaves i venies del menjador a l’habitació, del bany a la cuina, mentre els ‘viejos’ et perseguien a distància per tota la casa. Així fins que vas caure rendit, ratolí poca cosa com sempre has sigut des que vas obrir per primera vegada els ulls en aquell hospital privat de la ciutat envoltat dels teus. ‘El meu ratolí’, resava entre plors d’alegria la ‘vieja’, sola a l’habitació, mentre t’acaronava la teua galta redona, roja com un titot. ‘El meu ratolí’, pensava ufanós el teu ‘viejo’.
Aquella nit vas dormir com una soca. Roncaves com una balena. Quins dos mesos, brivallot! Mentre viatjaves en somnis al país violeta de Jeni la ‘vieja’ va netejar amb cura la teua habitació. Es va endur la roba bruta, les restes de menjar, els paquets de tabac rebregats, va treure els cartrons de vi de sota el llit.
A la matinada, dos joves corpulents van interrompre suaument però sense vacil·lacions la teua son. De primeres vas pensar que potser eren àngels que t’envia Jeni des del seu univers per a dur-te volant a La Pau. Després que eren ‘polis’ i llavors et vares fer menudiu i dòcilment et vas calçar, vas pixar i vas anar-te’n amb ells moix, resignat, mentre els ‘viejos’ a l’habitació del costat, en silenci, ploraven. Però els joves no eren ni una cosa ni l’altra. Només eren els homes dels ratolins com tu que se’ls emportaven lluny dels laberints on habiten els grans depredadors d’ànimes.
Quins dos mesos bro! Ja ni te’n recordes. Ni rastre tampoc de Jeni. Oblit de Jeni. Ben prompte farà un any que la teua vida de ratolí transcorre en calma, ensopidament. Rutines i més rutines. Aprenentatges de cartografia vital per a traçar rutes cap al futur sempre incert.
Aquests dies ha arribat el fred. Des del turó on habites et mires, ratolí meu, la plana prenyada d’oliveres encongides, de garrofers, de pins lluminosos, uns núvols de neu que travessen lentament com una caravana de camells la immensitat d’un cel blau que sembla d’aigua.